Matar el monstre

És el nom amb què l’editorial Comanegra engega col·lecció de ficció. Matar el monstre. Un encàrrec a set autors de novel·la pagat, un gran què tal com van les coses. Un projecte tancat, ambiciós com ell sol. Matar el monstre amb set escriptors vius, quatre autores i tres autors.

El projecte s’ho juga tot a un temps concret i llarg, un any, avui que un llibre no dura a les llibreries més de dos mesos si no té èxit immediat. M’explico. Al llarg d’aquest 2018 es publicaran les set novel·les. Han de contenir, perquè així va ser l’encàrrec, algun tret en relació amb el mite de Frankenstein,  l’obra perdurable de Mary Shelley que ha fet dos-cents anys. Comanegra va convocar els set narradors l’estiu del 2016 i els ho va proposar. A més, cada obra ha d’estar centrada en la Barcelona moderna i en un any en concret, de manera que entre les set novel·les es pugui resseguir fins ara mateix i, encara més, totes han de tenir un personatge, principal o secundari, que les relligui.

Tot i que cadascuna és autònoma, caldrà esperar a final d’any i haver-les llegit totes per veure quin és el ‘monstre’, quina nova criatura que abans no existia, feta de pedaços literaris en aquest cas, emergeix del projecte en conjunt, i què ens diu de Barcelona.

L’originalitat és la idea mateixa, l’edició d’autor. S’inspira en els canovacci, un recurs que prové de la Commedia dell’Arte i que consisteix en guions esquemàtics a partir dels quals els actors poden improvisar lliurement. Aquí els actors són els autors. El director literari de Comanegra, Jordi Puig, ha treballat aquest esquema amb cada autor i n’ha seguit el procés. No era senzill que tots arribessin a bon port en el temps decidit, però Puig ho ha aconseguit.

Han aparegut tres novel·les i les altres ja són a l’editorial. La primavera pendent, d’Ada Castells, centrada en el 1818 i en una dona empresària després de la guerra del Francès, ha estat la primera. A La fugida d’Urània, Susanna Rafart evoca la ciutat del 1888 i les noves imatges que procuren la fotografia i el cine de Fructuós Gelabert. Julià de Jòdar signa Els vulnerables, una farsa sobre l’Exposició Internacional del 1929, les barraques del Morrot i Can Tunis, les obreres del tèxtil i els obrers convocats a crear el Superhome Metal·lúrgic… i referències contemporànies a l’1 d’octubre i a malignes personatges actuals.

Jordi Coca publicarà la seva al maig, centrada en el 1968. Núria Cadenes revisita el 1992 des dels barris perifèrics i Mar Bosch  recorrerà el Fòrum de les Cultures del 2004. Totes dues sortiran al setembre. Per Nadal, Miquel de Palol rematarà el ‘monstre’ amb una d’espies en el context de l’independentisme i tota la matraca.

Les haurem de llegir totes per trobar el  ‘monstre’ que ens dibuixen les set en conjunt. Ens en recordarem, a final d’any? Ho faran els crítics i comentaristes literaris? Ho faran només els acadèmics? Els de Comanegra no s’hi capfiquen, però per a mi tot això és interessantíssim. Per a l’editor propietari, Joan Sala, l’important és anunciar amb aquesta iniciativa que Comanegra es llança a editar narrativa catalana, defuig les traduccions i aposta per  escriptores i escriptors en actiu, res de morts. Bravo. Matem el monstre, que n’hi ha molts.

Un apunt més sobre Els vulnerables, la que de moment he llegit. No hi havia en català una novel·la sobre l’exposició del 1929 ni tampoc cap altra des de la dels prodigis mendozians. Això nou de Jòdar té unes quantes virtuts. L’ha fet tornar a escriure, quan deia que ja en tenia prou. Com si un escriptor ho pogués decidir, això. Qui et penses que ets –va dir Cinthya Ozick a Philip Roth quan va anunciar la retirada—, Déu? La novel·la és una orgia imaginativa expressionista de veus –d’ultratomba, d’apuntadors teatrals, de la consciència, del pito del sereno—en una prosa molt ben escrita, viva i mordaç, intencionada, que et fa somriure tota l’estona i esclatar en rialles. Admira la llibertat i la joventut expressiva, fins i tot gràfica, del seu estil tardà.

Matar el monstre és un treball formidable en equip d’autories editorials i creatives. Individual i alhora col·lectiu. Sigui el monstre la crisi en tots els sentits, o els temors de la imaginació, o tot plegat, és una lliçó ben estimulant de com matar-lo, el monstre.