Matar el missatger

Al començament de l’anomenat procés es van fer populars dues expressions: el substantiu crispació i el sintagma ‘el català emprenyat’. Eren un reflex en llenguatge periodístic d’una situació concreta, que va acabar duent-nos allà on ens ha dut.

Ara la crispació i l’emprenyamenta de part del poble català tenen a veure directament amb la llengua. Ja ho anticipàvem l’any passat. Els senyals són evidents, cridaners i tot, diria jo; malgrat el fet xocant que un percentatge elevat de compatriotes està convençut (a còpia de rebre missatges florsiviolescos de les institucions) que la seva llengua està millor que mai. Però entre els especialistes no hi ha discussió: el coneixement millora una mica, però pel que fa a l’ús, que és el que compta, estem en clara davallada. A punt d’entrar a la llista de llengües amenaçades. Ara no m’hi entretindré (ja ho he fet manta vegada, en aquesta mateixa secció), però la sensació que la llengua se’ns està escolant per les clavegueres comença a fer massa angúnia.

No hi ha setmana que no tinguem raons. Quan no és a causa d’un programa de televisió és per un de ràdio (guaiteu els lingüòfobs que promouen a l’emissora nacional), i si no és per una altra cosa. És veritat que les xarxes socials i el guirigall permanent que generen fa que tot sembli més exagerat del que segurament és, però són símptomes. I n’hi ha dos que, al meu entendre, ho indiquen millor que cap altre. Un de molt clar ha estat la revifalla del purisme (tant el de cara amable com el de passamuntanyes, enrocat sobretot a Facebook i Instagram), però d’aquest també n’hem parlat prou.

Avui volia parlar de l’altre (encara no li he posat nom, però en podríem dir ‘la sobretaula lèxica’). N’hi ha prou que algú, amb qualsevol excusa, enceti un debat lingüístic en públic perquè comenci el castell de focs. Encara que no arribin a ningú, que ningú els escolti, un cor de veus s’esgargamellen per denunciar ben fort l’errada origen del fòrum. I exclamar-se’n. De seguida n’apareix un altre que demana d’on ha sortit tal esguerro, i aleshores arriben els cunyats sulfurats: gent amb malaptesa gramatical evident assevera veritats punyents i ofereix receptes infal·libles; usuaris de llengua vacil·lant desmenteixen en 140 caràcters allò que ells mateixos hi afirmen; el xivarri va creixent, surten els correctors i els correctors de correctors, i s’hi afegeixen altres queixes i altres solucions màgiques. Un festival del plany estèril. L’esquema es repeteix penosament, monòtonament, a cada denúncia; quantes vegades no hem assistit a la discussió sentir versus escoltar o qualsevol altra de les moltíssimes interferències que patim? Dotzenes, centenars. Però res, el piulaire català no es cansa mai de denunciar, de proclamar i d’esquinçar-se l’esquinçable. Sempre hi ha algú que baixa avui de la figuera, i demà n’hi haurà un altre, i sant tornem-hi. És un senyal evident de desesperació, de malcontentament col·lectiu.

L’única utilitat d’aquestes sobretaules en xarxa és fer paleses la ràbia i la frustració creixents. I esbravar-se, suposo. Però acaben saturant, perquè són una roda d’hàmster esgotadora. En realitat, molt més útil que saber quan toca sentir i quan escoltar seria entendre com funcionen els fenòmens que tenen a veure amb els codis lingüístics, el nostre i tots els altres. Com s’estableixen les jerarquies, quins mecanismes discriminatoris són més eficaços, quines conductes comparteixen els parlants de llengües minoritzades, i de les hegemòniques. Perquè això ja no és una suplantació del català per part del veí, això és un problema planetari. Saber de quants ingredients disposes, tenir present en quina estació creix cada verdura o conèixer plats d’altres tradicions ajuda més a ser bon cuiner que no pas empantanegar-te en la discussió de si sucre o sacarina. Però no. El parlant català, exasperat, no està per orgues; no vol saber, i té tot el dret del món a ignorar l’equilibri lingüístic del planeta; ell només vol poder parlar la seva llengua amb normalitat, i no pot. Està enfadat. I si tu vas i li dius que es vagi mentalitzant, que es prepari una mica perquè la interferència ha avançat tant que no es podrà fer recular tota, ni de bon tros, s’enrabia. No li agrada, com és natural, i no ho vol sentir. Si mires de fer-li entendre que, per més que corregim a casa i a l’escola, els nanos continuen dient qué asco o vaia pelazo (ni tan sols saben dir pelasso), se solleva, i et recorda el cas triomfant de bústia i segell. I perquè et quedi clar el que pensa dels tifes que s’escagarrinen com tu, proclama que ell no es rendirà mai, i que a més a més continuarà fent servir els diacrítics defenestrats, apa.

Per això ho diré una vegada més, a risc que em lapideu altre cop. Com a mer exercici de pràctiques. El meu nas d’estudiós del tema em diu que la batalla del sentir per escoltar està perduda (ja en vaig alertar ara fa dos anys, i segurament abans i tot). Igual que la del que conjuntiu amb E tancada (‘Diu qué baixis’). Això no vol dir que renunciï a la llengua (escriuria aquests articles, si fos així?), ni que m’empassi tot el que ve de fora. Però em dedico a observar aquests fenòmens, i la impressió que tinc és aquesta. A mi m’emprenya tant com a vosaltres que la Costa Brava s’hagi convertit en un abocador de ciment, i també estaria encantat de cardar la meitat dels xalets a mar; però el pitjor que puc fer si aspiro a recuperar l’estat pre-turístic del litoral català és negar que hi hagi cases. Moltes cases, cada dia més. I, sobretot, creure que les puc tombar d’una bufada. Mentre us enfadeu amb qui us ensenya una radiografia que no us agrada i negueu que aquella lesió existeixi, el verb escoltar va conquerint boques, idiolectes, espais. Els vostres i els de tothom.

Ja ho he dit, només és un exercici. La llengua està feta de mil elements més, no tots lèxics, no tots tan volàtils. Però pot ser útil per afrontar l’emergència en què ens trobem. Començar a mirar el problema en conjunt, que és greu, complex i universal.