Massimo Cacciari: ‘Cap espècie no ha accelerat la seva extinció tant com els humans’

‘Siguem seriosos: la ment també emmalalteix si et despatxen.’ El filòsof italià Massimo Cacciari tem els estralls econòmics i socials que deixarà la pandèmia i centra el tret en les causes ‘menystingudes’, com ara una mundialització descontrolada: ‘Cap espècie no ha accelerat la seva extinció tant com els humans’, avisa.

Cacciari (Venècia, 1944) va ser batlle de la seva ciutat natal, diputat pel Partit Comunista Italià i europarlamentari de l’antic grup dels Liberals, Demòcrates i Reformistes, però també és un dels pensadors contemporanis més escoltats, amb desenes de publicacions filosòfiques a l’esquena. Es troba confinat a sa casa de Milà per desfer-se del coronavirus, com tots, i en aquesta conversa per videoconferència cita Kant, Darwin, Sartre o Spinoza per dilucidar el món que vindrà.

Un món en què no exclou que creixi el malestar social si persisteix el blocatge i fins i tot la fi d’una Europa unida si es nega la solidaritat comuna: ‘No hi haurà cap més examen de recuperació, aquest serà el final de la Unió Europea’, avisa amb desgrat notable.

—Professor Cacciari, havíeu imaginat mai una situació com aquesta?
—Crec que ningú no hauria somiat viure una situació com aquesta a Europa o al món. No obstant això, cal reconèixer que no ve de Mart o Andròmeda, és una epidèmia que té causes precises i que abans ja va tenir avisos importants com l’Ebola, la SARS o la MERS, totes infeccions anàlogues. Llavors ja ho van denunciar totes les autoritats sanitàries mundials, però els senyals van ser menystinguts, de la mateixa manera que ara es passen per alt les connexions entre aquestes epidèmies i els grans problemes del medi ambient. Per tant, no és una cosa casual, no ha estat pas el destí.

—Per què considereu que aquests senyals van ser menystinguts?
—Perquè encarar-los implicaria revisar completament l’esquema del nostre comerç, del nostre sector productiu i industrial. Hi hauria d’haver autoritats internacionals que regulessin els problemes ambientals o ecològics, o les finances. En canvi, ens trobem que no hi ha un govern de la mundialització i així actua, desfermada en tots els nivells: immigració, finances, epidèmies, sempre sense regles. No hi ha res a fer contra això.

—Això no seria una utopia?
—Imaginar una República mundial com Kant certament té un element utòpic, però si pensem que alguns problemes només es poden afrontar eficaçment a escala mundial, res no impediria que els països assumissin acords i pactes entre si, com fan en l’economia. Hi ha elements del dret internacional que s’inclouen en els ordenaments nacionals. Per exemple, Itàlia no podria adoptar la tortura. Cal que els estats comprenguin que, en qüestions com ara la salut, o es posen d’acord o, quan hi hagi una epidèmia, serà incontrolable.

—Vós heu estat alcalde de Venècia. Quina sensació us produeix de veure les ciutats buides, confinades?
—És una gran impressió, una tristesa enorme. Les ciutats són punts de trobada, desavinença i de relació, i les ciutats buides no són ciutats, són anticiutats. Del punt de mira psicològic és un estrès enorme, perquè la ciutat no pot estar deshabitada. No podem prolongar aquesta situació, no és possible. No ho és ni psicològicament ni econòmicament.

—Quin impacte tindrà en la societat?
—L’efecte psicològic no serà res en comparació amb l’econòmic, perquè quan això, s’acabi, les ciutats ressorgiran. Però els efectes econòmics poden ser traumàtics i, per tant, també els psicològics, perquè no emmalalteixes només amb una grip, el coronavirus o una pulmonia. També caus malalt del cap si et despatxen, si la teva renda es desploma o si no aconsegueixes de mantenir l’honor de la teva família. Siguem seriosos. El malestar social crea també malalties somàtiques i no venim d’un període feliç, sinó de quinze anys, pel cap baix, molt infeliços pel món occidental i Europa en particular. Anys en què es viu cada vegada pitjor, la major part de la nostra població viu pitjor. Estiguem alerta, doncs, perquè no solament hi ha la malaltia del coronavirus.

—Al sud d’Itàlia hi ha hagut alguns aldarulls de gent que no pot treballar pel confinament. Excloeu una situació així temps a venir?
—És clar que no. Si la crisi continua gaire més temps, si les activitats productives han d’estar tancades encara durant mesos, hi haurà una caiguda de la renda. És un cop terrible. Podem trobar-nos a l’octubre o el novembre amb un país per terra. Fins i tot encara que Europa hi intervingui decididament d’una manera solidària i activa (perquè no vull ni pensar en una Europa que no sigui solidària i cooperant, amb aquesta situació). Hem de pensar com més aviat millor a tornar a treballar. No és possible estar així perquè, en cas contrari, això que s’ha vist a Sicília es multiplicarà.

—Com valoreu l’acció de la Unió Europea en aquesta crisi?
—Em sembla impossible que Europa no assumeixi polítiques de solidaritat coherents amb la gravetat de la situació. De moment, ha desemborsat molts diners. Però el problema serà la política europea per a la reconstrucció. Una cosa és invertir i fer moneda de pressa, dos o tres mil milions per a l’assistència. Però una altra cosa serà un crèdit per a la recuperació. Això no pot ser fet només encunyant moneda, només serà possible emetent un eurobò comú, europeu, garantit per Europa. O s’emet un bo europeu per al desenvolupament o ens quedarem en recessió.

—Si no emetés un eurobò, es constataria un nou fracàs de la Unió Europea?
—Sí, però aquest ja seria l’últim; no n’hi haurà un altre. Després del fracàs de la política d’integració social i fiscal, de la crisi del 2008, de la de Grècia, de la immigració. Ja n’hi ha prou. S’ha acabat. No hi haurà un altre examen de recuperació. Això serà el final. Espero que els països més forts, com Alemanya, ho entenguin, perquè la fi d’Europa és també la fi de qualsevol força d’Alemanya. Espero que Alemanya aprengui dels errors i entengui que, si fracassa la Unió Europea, talarà l’arbre sobre el qual s’asseu.

—Quin món ens revela aquesta pandèmia?
—És un món en què tots estem molt junts, l’un sobre de l’altre, com deia Sartre, el meu veí com un malson, i qualsevol cosa que passi en qualsevol part de món ens afecta. Cal col·laborar, fer pactes i reforçar les institucions comunes, no pas aquestes banderetes ridícules que no serveixen per a res, com les Nacions Unides, despullades de tota autoritat. Què són? Són centres d’estudi? És clar que cal repensar-les. L’ONU hauria de ser on els països tractessin normes comunes que després fossin introduïdes en els ordenaments individuals, una seu política en què es discutís sobre aquests problemes.

—Com us imagineu el futur després del coronavirus?
—Tot dependrà de què es faci. Si es fan les coses que he dit a Europa, polítiques de solidaritat i cooperació, podria sortir-ne fins i tot amb una imatge reforçada, però amb grans sacrificis, perquè els diners que perdrem no els recuperarem. Hi haurà una caiguda de la riquesa nacional a Itàlia, Espanya, França i també Alemanya. En sortiríem estomacats, però quant a les polítiques i estratègies, potser fins i tot més forts.

—El papa Francesc protagonitza imatges històriques. Ara és un moment propici per la fe?
—Els moments per a la fe hi són sempre, però si la fe només hi és per a demanar a Déu que s’acabi una pesta, aleshores és una cosa feble. La imatge del papa Francesc és forta i significativa socialment, contra el desert de la ciutat, aquesta veu que invoca i espera una resurrecció.

—A la plaça de Sant Pere es va plantar un crucifix considerat miraculós fet servir en la Pesta Negra de fa cinc-cents anys…
—Durant tota l’època moderna, fins al segle XVIII, hi havia una pesta cada segle que reduïa les ciutats. Una mica de selecció natural, vaja. Això no vol dir que sobrevisquin els millors, aquesta és la imatge vulgar del darwinisme: ell no va dir mai que sobrevivien les espècies millors. Sabem que la nostra espècie s’acabarà i que unes altres continuaran habitant la Terra, com les rates o els ratpenats, per exemple.

—Per tant, no som tan fonamentals per al món?
—Cap espècie ha accelerat el procés de la seva extinció [com els humans]. Sembla que la nostra espècie té una mena de cupido mortis, d’amor per la mort, i això hauríem de mirar de controlar-lo.

—És una excepció de la humanitat en la natura?
—És la conseqüència de la potència del nostre cervell, que fa que donem prioritat a poder estar sans, a viure en un ambient sa. El nostre cervell privilegia la nostra pròpia potència. Spinoza deia que la màxima potència del teu intel·lecte i de la teva ment consisteix no solament a fer-te més fort que els altres éssers, sinó també a fer-te capaç de sobreviure a la teva pròpia potència. El teu poder per si sol pot fer-te mal. Per tant, fes servir la força del teu intel·lecte, però raona també per la teva pròpia salut. No veieu en aquesta reflexió de Spinoza una relació entre la política industrial i la defensa del medi? És exactament igual. Hem de combinar-ho.

—Llavors, la potència i l’ambició poden ser la làpida de la humanitat…?
—És clar que sí. Alguns zoòlegs afirmen que això va passar amb els dinosaures. Hi ha escoles que diuen que el final d’aquella era va ser conseqüència del famós meteorit, però n’hi ha que creuen que la causa fonamental és que aquelles bèsties enormes havien massacrat el seu hàbitat per menjar tones de matèria quotidianament.

—Som dinosaures?
—Sí, dinosaures de la intel·ligència, de la ment, i cap espècie no ha dominat el planeta com nosaltres i els dinosaures.