16.04.2020 - 08:00
|
Actualització: 16.04.2020 - 08:37
Més de 7.000 morts. Exactament 7.097. Els han sumats tots. Morts als hospitals, morts a residències, morts a casa, morts al carrer. La xifra angoixa. Esgarrifa. La veritat numèrica fa tocar la realitat, la més exacta, la més dolorosa. Diuen que potser som l’únic país del món que compta tots els morts. Millor: així, a part del record de morts, tindrem el record de la veritat. Molts sospitàvem que la xifra real havia de ser més alta que la que es deia fins ara. Gairebé tots coneixem més morts dels que es poden comptar amb una mà. Jo mateixa, només del voral del carrer on vaig néixer, en puc comptar quatre d’edats diverses: en Lluís, el fill de l’espardenyer; en Miquel, que sempre fèiem petar la xerrada; la Maria Dolors i el seu pare, que vivien a dalt de la pujada. I a Barcelona, la Carme, ‘la Sirena’, com li diu la Tere; i a Callús… Ara ho sabem del cert: n’hi ha molts més. Gairebé tants com la xifra oficial de la Xina.
Aquests més de 7.000 morts em fan desfer aquest nus de paraules que sovint m’escanya i m’ofega. Puc aguantar el confinament, les preocupacions econòmiques, la por de la malaltia, però no puc aguantar més aquesta ineptitud. Sigui interessada, malèvola o ignorant, és una ineptitud destructiva que causa mort, sofriment i devastació i que a sobre cobra dels diners públics. No s’entén que cada dia ens trobem obligats a empassar-nos com van prenent mesures contra la nostra vida i també contra la nostra economia. No en tenim prou amb el virus i les seves múltiples complicacions, algunes de les quals encara desconegudes? Doncs no, hem de veure com, a sobre, intenten esclafar-nos com aquell escarabat que es pensen que som, de tan forts com se senten en el paper de salvadors que s’han atorgat com a ‘autoritat competent’.
Evidentment, parlo del govern espanyol, però no tan sols. Sempre hi ha bufons disposats a fer qualsevol mediocritat per continuar dansant a la cort del rei nu i no els importa el mal que fan donant oxigen als botxins. Semblen coses menors, però no ho són. El primer que em ve al cap és el periodista Albert Sáez quan a El Periódico ataca frívolament Oriol Mitjà, acusant-lo de vedet. Ho fa com qui vol rematar una peça de caça major, pompós, citant Popper. Però n’hi ha més, d’aquests bufons. Un que gairebé fa pena de tan desacreditat és el doctor Trilla, que cada dia s’esgargamella més per fer creïble allò que no ho és, de tant d’ajustar al relat les circumstàncies i contradir-se a ell mateix.
Per una altra banda, és evident que el govern de la Generalitat de Catalunya està atrapat per la impotència que li causa Madrid, per ‘l’efecte escarment’ que el Suprem ha inoculat en alguns funcionaris i per la inoperància endèmica dels hàbits d’un govern autonòmic excessivament burocratitzat. Però val més que no ens encallem amb les misèries, desactivem-les. Que aquestes dades que el Departament de Salut ha fet públiques frenin tanta inoperància. Hi ha moltes coses que es poden fer millor, que s’han de fer millor. No tenim més temps i les hem de canviar. Ningú no les canviarà si no ho exigim. Diu Guy Standing que la ràbia ens transformarà. Esperem-ho.
No pot ser que la gent encara es quedi a casa quan té símptomes sense que li facin proves, sense que li facin tractament. Bonaventura Clotet ho va dir a ‘FAQS’ setmanes enrere: va advertir que no es cometés el mateix error que amb la sida, que se n’havia d’extreure una lliçó. Què esperem? Per què continuem fent les coses com fa més d’un mes. Per què no les canviem i actuem al primer símptoma? Per què no evitem que la salut de la gent s’agreugi aplicant dues mesures clares: les proves i els tractaments a l’abast? Se sap que la hidroxicloroquina redueix la càrrega viral: per què no s’aplica a tot el país, des del començament, com es fa a Andorra, o com fan també a Itàlia?
La decisió nefasta del desconfinament que ha fet el govern espanyol pot tenir conseqüències greus. I, com diu el doctor Brugada també avui en una entrevista: ‘Si arriba un segon rebrot patirem.’ Responguem-hi exigint què es necessita: protecció per als nostres sanitaris i personal d’hospital, proves per a tots els sanitaris i per a tothom qui tingui símptomes, tractament a partir del primer símptoma. Tampoc no hem de permetre que s’enfonsi l’economia de tots per l’economia d’uns quants. No ens deixem enganyar més per allò que sembla irremeiable. No ho és.
