Testimonis de la matança de Melilla: “Espanya n’és responsable, ho vam veure amb els nostres ulls”

Desenes de cossos ferits s’amunteguen al pas fronterer del Barrio Chino de Melilla. Hi ha taques de sang a terra. Se senten crits de desesperació i dolor. Són tots immigrants i negres, la majoria dels quals del Sudan. Alcen els braços amb vehemència per demanar ajuda i clamen a Al·là perquè els tregui d’allà com sigui. Alguns se’n poden sortir i s’escapen saltant per sobre de la pila de cossos mentre volen les bales de goma i el gas lacrimogen. D’altres, menys afortunats, es desplomen i moren allà mateix.

És la matança de Melilla d’ara fa un any, el 24 de juny de 2022, en què van morir 23 immigrants, segons el Ministeri d’Interior marroquí, 37, segons l’Associació Marroquina de Drets Humans (AMDH). Els morts, segons fonts oficials marroquines, van morir de dues maneres diferents: aixafats pels seus companys durant l’allau o a causa de la caiguda des de la tanca. Tanmateix, les entitats humanitàries esmenten unes quantes morts arran dels cops, el gas lacrimogen i les pedrades rebudes. En total, unes tres-centes persones van ser ferides aquell dia, del miler de persones que van participar en el salt a la tanca de Melilla.

“La matança més gran contra immigrants en una frontera terrestre”

Omar Naji, activista de la principal ONG del Marroc, l’Associació Marroquina de Drets Humans (AMDH), va testimoniar els fets i va difondre a les xarxes socials les fotografies i els vídeos de la violència policial a la frontera. Aquelles imatges van causar consternació a tot el món. “El 24 de juny érem ací. És molt evident que Espanya també és responsable d’aquesta matança. Ho vam veure amb els nostres ulls”, declara Naji a VilaWeb. Ho argumenta així: “Les autoritats espanyoles van llançar pedres contra els immigrants i els van colpejar amb material d’antiavalots.” L’activista afegeix que també és responsabilitat de les autoritats espanyoles el fet de no haver prestat assistència als immigrants ferits: “No van deixar atendre la Creu Roja ni les ambulàncies, que estaven preparades. Els van deixar tirats durant hores fins que va passar la catàstrofe.”

Naji diu que és una tragèdia molt semblant a la del Tarajal, en què quinze immigrants van morir a la platja d’El Tarajal de Ceuta el 2014 enmig de la violència policial de la Guàrdia Civil espanyola. Tanmateix, per al president de l’AMDH de Nador, els fets del 24-J constitueixen la “matança més gran contra els immigrants en una frontera terrestre al sud d’Europa”.

“Ningú a Espanya n’ha assumit la responsabilitat. No hi ha hagut cap investigació independent i profunda, no hi ha hagut cap dimissió”, lamenta Naji. “Marlaska va dir que les càmeres no funcionaven aquell dia, cosa que ens sorprèn. N’hi havia moltes, fins i tot un helicòpter que sobrevolava la zona. De debò que no hi ha més imatges?”, denuncia. L’activista assegura que el govern de l’estat espanyol és corresponsable de la matança, “no tan sols pel que va passar, sinó també pel silenci i la falta de valors per a impulsar qualsevol recerca independent”.

Avui, l’estat espanyol encara no ha depurat cap responsabilitat pels fets. La versió del govern espanyol i del ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, sempre ha estat negar que hi hagués “cap fet tràgic” en el seu cantó de la tanca. En el seu moment, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va justificar la intervenció i va qualificar els fets de “incident ben resolt per part de les forces de seguretat”. A més, la fiscalia va arxivar la recerca sobre la tragèdia i va adduir que no apreciava indicis de delicte en l’actuació dels agents espanyols. Tanmateix, una investigació d’uns quants mitjans de comunicació va revelar la tardor passada que almenys una persona va morir en territori espanyol.

Brutalitat policíaca i devolucions en calent

Aquell matí del 24 de juny, en Hussein, un jove immigrant sudanès i amic d’algunes de les víctimes de la matança, era al Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI) de Melilla. Feia tres mesos que hi havia arribat. “Els immigrants que van venir al CETI de Melilla estaven destrossats. Caminaven amb els talons perquè tenien ferides greus als peus i per tot el cos. Ens van dir que els havien colpejat i insultat. Un tracte molt degradant.”

Centenars de persones van aconseguir d’entrar a la ciutat autònoma de Melilla. Tanmateix, molts van ser retinguts pels agents espanyols i retornats de seguida a territori marroquí. És allò que les forces espanyoles anomenen “rebuig a la frontera”, però que entitats com l’AMDH denuncien com a devolucions en calent. Entre els retornats hi havia menors d’edat i gent ferida de gravetat. “Em van dir que la Guàrdia Civil els havia enganyat”, assegura en Hussein. “Els van dir que els durien al CETI, que s’esperessin, però no va ser així. Els van deixar a la intempèrie per, després, retornar-los de manera violenta.” El jove sudanès reconeix que els immigrants també tenien bastons i pedres i també van emprar la violència contra la policia marroquina i espanyola, però puntualitza: “Tot i això, no és comparable, ni de bon tros, a la força que la policia va fer servir contra ells.”

El Defensor del Poble espanyol va concloure en la seva investigació sobre el 24-J que les 470 devolucions que es van fer aquell dia havien estat il·legals. La conclusió del defensor és contrària al Ministeri de l’Interior i la fiscalia, que sempre han defensat la legalitat dels retorns.

Així i tot, 133 immigrants van aconseguir d’escapar del cordó policial, demanar asil i quedar-se a Europa. Omar Naji, de l’AMDH de Nador, assegura que les seves sol·licituds d’asil es van tramitar a una velocitat inusual: “Les associacions ens preguntàrem per què havien començat a tractar tan de pressa les sol·licituds d’asil i a portar-los a Espanya i els països europeus tan ràpidament.” Naji afirma que normalment els expedients d’asil trigaven sis mesos o un any a resoldre’s, però que amb els demandants de la tragèdia de Melilla es van efectuar en dos mesos, un temps rècord.

Les famílies no tenen respostes i s’eternitza el seu dol

D’aleshores ençà ha passat un any, però encara hi ha moltes famílies que no saben què ha estat del seu fill. L’AMDH té un grup de WhatsApp amb totes les famílies sudaneses i hi parla cada dia. L’entitat calcula que hi ha 77 desapareguts. “La majoria no sap si el seu fill ha mort o ha desaparegut. No s’ha fet encara un recompte real de les víctimes”, denuncia Naji. L’activista diu que les autoritats marroquines “van ficar desenes d’immigrants en quinze autocars, pel cap baix”, i els “va abandonar en diverses ciutats marroquines, a centenars de quilòmetres de Nador”.

“L’ambaixada del Sudan al Marroc no ajuda aquestes famílies, ni tampoc les autoritats marroquines ni espanyoles. Si la família vol saber el destí del seu fill, ha de venir del Sudan a Nador o d’Europa a Nador.” Naji assevera que l’única família que ha pogut anar a Nador per a veure el cadàver del seu parent és d’Europa, ja que des del Sudan és molt complicat, per la manca de mitjans econòmics i de visat. Es tracta d’A.B., que va ser enterrat a l’abril per la seva família en el cementiri de Salem de Nador amb l’assistència de les autoritats marroquines. “És un cas entre 77 i ha hagut de passar gairebé un any. És un gran dolor per a les famílies.”

En Hussein té una pàgina de Facebook per mitjà de la qual ajuda refugiats del Sudan. Ell també ha sentit l’enorme dolor de les famílies. “No saben on són els seus fills, no han pogut veure’n els cadàvers. Ens fa molt de mal veure que s’aplaudeix les forces espanyoles i marroquines. Això fomenta la matança i no és gens democràtic. Sento molta pena per les famílies.”

La travessa del Sudan fins a Europa: un viacrucis

El jove sudanès parla de tot això amb coneixement de causa. Ell mateix va saltar la tanca de Melilla amb èxit el març del 2022, pocs mesos abans del tràgic 24-J. Abans, va passar per un periple migratori que va durar anys, amb inici al Sudan i desenllaç a Melilla, passant per Líbia, Tunísia, Algèria i el Marroc. L’any 2019, en Hussein va abandonar el seu país amb un grup de joves. Escapaven d’un conflicte bèl·lic, la manca de drets polítics i civils del país, l’augment de l’autoritarisme i la crisi econòmica. “El poble sudanès demana un govern democràtic civil. Ara ens manen dictadors. No hi ha llibertat d’expressió ni d’opinió. L’estat continua essent un govern antidemocràtic i la gent ho ha sofert.” Afegeix: “La situació econòmica també és molt greu. No hi ha feina, els preus pugen cada any i la gent no veu cap mena d’esperança de tenir una vida digna.”

Per tot això, en Hussein va deixar enrere la seva família i la seva terra per cercar una vida millor a un altre país. La seva primera parada va ser Líbia. Va viure als afores de Trípoli gairebé dos anys amb un grup de sudanesos. En té un record terrible. Explica que el van obligar a fer de soldat a la guerra civil del 2020, entre les diferents milícies que van enderrocar i executar l’ex-president del país Moammar al-Gaddafi el 2011. Assegura que la tortura i el treball en condicions d’esclavitud formen part dels horrors que sofreixen els immigrants subsaharians a Líbia. Per aquest motiu, va provar d’anar en barcassa tres vegades a Itàlia, però va fracassar en tots els intents. “No tenia cap més escapatòria, tret d’arribar al Marroc passant per Algèria. Era la meva única via. No teníem recursos ni diners per a gestionar un visat. Llavors, vam triar el mètode menys costós, i el més barat és el que conté més perills.”

Va estalviar diners durant una temporada i va poder arribar a Algèria per carretera amb relativa facilitat. Malgrat això, allà no ho va tenir gens fàcil. Explica que la frontera entre Algèria i el Marroc és la més perillosa i estricta que ha vist mai. Algèria cada mes retorna forçosament a Níger més de dos mil immigrants sud-saharians, segons que ha documentat Metges Sense Fronteres. “Si les autoritats algerines t’enxampen, et poden confinar en un centre de detenció durant setmanes. Normalment, et fan pujar a un autocar per deixar-te enmig del no res, situat a la frontera desèrtica entre Algèria i Níger.” Contra tot pronòstic i amb molta sort, en Hussein va poder travessar la frontera cap al Marroc sense que l’aturessin les autoritats.

Havent arribat al Marroc, va desplaçar-se fins al nord del país, al Rif. Va estar-se uns mesos a la muntanya del Gurugú, en els campaments d’immigrants als afores de Nador, fins que va saltar la tanca de Melilla. Una vegada en territori espanyol, va demanar asil i li’l van concedir. L’estat espanyol concedeix l’asil per protecció internacional al 90% dels sudanesos que arriben per vies irregulars, segons dades del Ministeri d’Interior espanyol. Ara en Hussein viu a Sevilla. “Gràcies a Al·là, he tingut la fortuna de poder arribar a Europa, però molts companys no han tingut la mateixa sort. Alguns han mort, d’altres han desaparegut. Qui sap si estan tirats en zones àrides d’Algèria o Mauritània, o si estan atrapats a Líbia en condicions inhumanes”, rebla.