Una masculinitat en crisi: què hem de fer amb l’antifeminisme?

Una de les notícies que aquestes darreres setmanes ha tingut més impacte als mitjans ha estat la publicació de l’estudi que parla del conegut com a dèficit masculí, el fet que una tercera part de les dones amb estudis superiors i valors feministes no tinguin una correspondència masculina amb les mateixes característiques. L’estudi no solament assenyala una escletxa entre homes i dones, sinó que les reaccions a haver estat publicat, en part, també l’han corroborada: hi ha una part de les dones que és com més va més feminista, i, en canvi, hi ha una part dels homes molt reticent a aquests avenços.

Aquest estudi no és una anècdota, dades d’aquests darrers anys assenyalen recurrentment una bretxa ideològica entre homes i dones joves a molts països. Tanmateix, la reacció antifeminista o les posicions d’enuig contra aquest moviment no són, ni de bon tros, exclusives del jovent. Com cal abordar aquest malestar entre molts homes? Què el causa? Alguns dels missatges del feminisme no s’entenen prou bé? Es pot parlar d’una identitat masculina en crisi?

Per què a alguns homes els molesta tant, el feminisme?

Ferran Giménez, sociòleg i professor col·laborador dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la UOC, emmarca aquesta reacció antifeminista com una part de l’onada reaccionària mundial: “Els qui han estat històricament privilegiats han de confrontar discursos que els assenyalen com a responsables. Ara mateix sentim discursos decreixentistes, antiracistes o feministes i la resposta de les elits ha estat un discurs reaccionari.”

Teo Pardo, activista trans i professor de secundària, considera que aquesta reacció té causes múltiples i que l’auge del feminisme aquests darrers anys ha agafat d’imprevist molta gent, però assenyala les dinàmiques que generen les xarxes socials com una de les claus: “Sempre que hi ha una onada feminista hi ha una reacció, però ara les reaccions tenen aquest amplificador. La dinàmica de les xarxes afavoreix la polarització i dóna més visibilitat a discursos d’odi, cosa que fa que l’antifeminisme arribi a molta més gent.”

Joan Turu, il·lustrador que fa tallers d’educació visual amb perspectiva de gènere als instituts, n’assenyala un component més personal: “Si tens un privilegi i estàs còmode, si de cop et diuen que això s’ha acabat, la primera reacció és la d’enfadar-te. No conec ningú que hagi renunciat als seus privilegis voluntàriament. Als homes, ens han educat per ser el centre i sovint ens costa callar i escoltar. Alguns, precisament perquè es posen al centre, senten que els parlen des de la ràbia i alcen un mur infranquejable com a reacció instintiva: ‘M’ataquen, ataco.’”

Els malestars masculins

Diversos sectors del feminisme assenyalen sovint la paradoxa dels homes que refusen el moviment, però que alhora són perjudicats pel patriarcat. Per exemple, que els homes tinguin més dificultats per a mostrar-se vulnerables i parlar de les seves emocions, que cometin més infraccions de trànsit i siguin víctimes de més accidents –també en proporció amb el nombre de conductors i conductores– o que siguin víctimes de moltes violències –per part d’uns altres homes– són fenòmens que tenen a veure amb la manera en què els homes socialitzen, amb l’agressivitat, la dominació, la temeritat o l’autosuficiència com a elements clau en la construcció de la masculinitat. Malgrat que el feminisme assenyala l’arrel d’aquests malestars o molts més i posa el focus en una construcció social i no biològica d’aquestes característiques –que, per tant, es pot revertir– aquests discursos no semblen convèncer molts dels perjudicats.

“La polarització a xarxes s’afegeix als malestars que tenen molts homes, que poden tenir orígens en situacions de precarietat, de soledat, de falta de pertinença o que fins i tot poden tenir a veure amb el masclisme mateix. Quan tu tens un malestar i t’arriba un discurs senzill que hi dóna resposta –com els que culpen les dones o els migrants de tots els mals–, és fàcil que el reprodueixis”, diu Pardo.

“Als homes no ens han ensenyat a mirar la nostra part vulnerable, i això ens porta molts problemes. Quan quedo amb els amics, sovint parlem de coses molt superficials i després li inflem el cap a la parella amb les coses que no ho són. Ens fem una cuirassa infranquejable de petits i mai més hi tornem a entrar. Ho he viscut en alguns tallers: fins i tot a homes amb discurs feminista, quan ens fas fer coses que tenen a veure amb el cos i les emocions, abraçar-nos o tocar-nos, ens desmuntem. Transformem moltes pors i tristeses en ràbia, que és l’única emoció que se’ns permet”, considera Turu.

Una masculinitat contradictòria i en crisi

Igual que els mandats relacionats amb la feminitat acostumen a ser contradictoris –per exemple, el de ser sexuals, però no massa– a vegades en els homes també pot aparèixer aquesta sensació ambivalent. “Sobretot els nois més joves reben contínuament missatges contradictoris que no saben gestionar. Per una banda, els diuen que han de tenir la iniciativa i ser molt segurs de si mateixos, però, per una altra banda, que han de ser comprensius, pacients i sensibles. I a les xarxes potser es troben missatges completament contraris als de la família o l’escola. Ja no hi ha un missatge unificat que digui ‘els mascles ens construïm d’aquesta manera’”, assenyala Giménez.

De fet, tal com assenyalen alguns sectors del feminisme, és possible que homes de qualsevol edat que han estat socialitzats en una masculinitat encara basada en l’autosuficiència, o en el fet de ser el cap de família i l’home proveïdor, o fins i tot en el fet d’acumular moltes parelles sexuals, es trobin sorpresos amb un moviment feminista que refusa aquests mandats i, en general, amb unes dones que ja són independents i que no necessiten la figura d’aquest home dominant i protector. Aquests missatges contradictoris d’alguna manera han posat en crisi la masculinitat, i això pot originar reaccions d’enuig i nostàlgia d’un temps en què el sistema els reservava, a costa de la submissió femenina, un paper clar i segur –tot i que no lliure d’alguns malestars també per a ells.

“Joves i adults reben missatges ambivalents, i tots han crescut en aquesta ‘cultura bro’, d’haver de demostrar la seva masculinitat als col·legues. Per això hi ha homes que són d’una manera amb la xicota i d’una manera diferent en els grups de WhatsApp d’amics. Els amics els donen sentiment de pertinença, i, per tant, els és molt difícil cridar-los l’atenció si fan una cosa que els sembla violència. El problema és que no fer-ho et converteix en un col·laborador”, reflexiona Pardo.

Alhora, hi ha tota una cultura que romantitza i erotitza els homes dominants i agressius, cosa que també afecta la construcció del desig femení, que és molt divers, però que també pot estar-ne influït. Té una arrel social que no és immutable, però pot originar sentiments contradictoris entre els homes. “Estic molt d’acord amb la demanda feminista de deixar de romantitzar els homes rebels, fanfarrons, temeraris, líders… A vegades sembla que si et mostres vulnerable perds l’atractiu, i això és molt problemàtic”, diu Turu.

El feminisme ha de canviar la comunicació?

Tenint en compte aquests malestars, el feminisme hi incideix prou? Val la pena focalitzar-s’hi tant, tenint en compte que les perjudicades principals pel patriarcat són les dones, a causa d’una jerarquia social que col·loca els homes a la part dominant? “Crec que el feminisme ha fet molt bona feina i que aquests discursos calin no té l’origen en el moviment mateix, no ho hem de viure amb culpa. Sempre es poden millorar les coses, però ens hem de centrar en com arriben certs discursos per culpa del capitalisme de plataformes. Això no vol dir renunciar a noves estratègies, com l’alfabetització digital o com el fet de fer-los veure d’on ve el seu malestar”, assenyala Pardo.

Ferran Giménez considera que el progressisme no ha fet prou per contrarestar el discurs reaccionari. “Ara el relat mediàtic dominant fa entendre que el feminisme ha arribat massa lluny, encara que sigui des de discursos que es venen com a moderats o progressistes. I l’estratègia comunicativa de la majoria dels discursos contrahegemònics no funciona, potser perquè semblen poc proactius o sembla que sempre van a la contra. Tinc alumnes que s’identifiquen com a feministes, però que tenen la sensació que s’han de disculpar per ser homes blancs i heterosexuals. Jo els dic que es tracta simplement que siguin conscients que no els passaran una sèrie de coses que sí que li passaran a una xica negra, per exemple. Tampoc no ajuden les batalles internes dins el moviment, i l’error més gran és transmetre que el feminisme és una qüestió moral, i no una qüestió política o científica. Fenòmens com la bretxa salarial o la desigualtat en el repartiment de les tasques es poden demostrar.”

Turu considera que sí que és positiu que el feminisme parli dels malestars masculins –i en bona part ja en parla sovint–, però també entén que moltes feministes no vulguin fer-ho: “Entenc que algunes dones ens diguin que això és el nostre problema, és un treball que potser hem de fer més els homes entre nosaltres. Jo tenia una parella dona que sempre em deia que alçava massa la veu, i no li feia cas. Va ser quan un home em va fer veure que allò era intimidant que em vaig adonar que era cert. Però és veritat que als instituts, per exemple, quan els homes donem missatges feministes a vegades detectem entre els nois un sentiment de traïció.”

“Jo veig moltes noies d’ESO enfadades amb els seus companys. Tenen una ràbia molt legítima perquè han rebut moltes violències d’ells, que probablement no tenien mala intenció. Però la revolució no la farem només amb les nostres amigues. Toca fer feina de formigueta amb els homes del voltant, des de l’afecte”, explica Pardo.

Dinàmiques de poder entre els nois joves

Ací apareix també la incògnita de si l’estratègia que se segueix amb els joves és la més adequada. “Els nois són com érem nosaltres d’adolescents, mentre que les noies són molt diferents, amb un discurs molt potent i sense tabús. Els homes ens hem quedat al mateix lloc. Els nois veuen el feminisme com a institucional i hegemònic i saben què és el que han de contestar de manera políticament correcta, però després al pati poden ser homòfobs i masclistes. Ara bé, els demanem coses que els homes de cinquanta tampoc no aborden”, diu Turu.

Pardo hi coincideix: “Hauríem de poder treballar amb els homes adults. Els pares són referents per als fills, però després mirem estudis d’usos del temps i apareixen força absents en les seves vides.” D’una altra banda, explica que hi ha joves que se senten assenyalats com a culpables d’unes violències que no cometen. “Senten que els culpem de violències que vénen del món adult, i es posen a la defensiva. Això s’afegeix al fet que la masculinitat és molt resistent a pensar-se a si mateixa, a col·locar-se en un lloc de dubte, que s’associa a la debilitat. Tanmateix, hi ha molts nois que sí que tenen ganes de fer-ho. Moltes vegades, els qui no tenen ganes de pensar-se potser només són dos, el problema és que generen una dinàmica de poder que impedeix que els altres parlin. Reconèixer la vulnerabilitat en grup vol dir perdre poder i rebre violència. Has de generar entorns segurs i ser un referent de vulnerabilitat com a adult.”

Tant Pardo com Turu, a partir de la seva experiència, opten pel treball en grups no mixtes, solament de nois, per donar-los eines per pensar a partir de coses concretes: la seva vida, les relacions sexo-afectives… Giménez també posa el focus en un control més gran de les dinàmiques negatives de les xarxes socials que es podria fer a les institucions i critica el fet que l’educació sexual no sigui obligatòria ni un eix important en l’educació.

Aquestes conductes reaccionàries no són exclusives dels joves, ni han de ser irreversibles. “Igual que necessito dos minuts per a saber com estan establertes les dinàmiques de poder en un grup d’alumnes, em passa igual en un bar, entre homes adults. Crec que aquestes generacions de joves no estaran tan polaritzades d’aquí a uns quants anys. Hi ha experiències que encara no han tingut, reprodueixen el que han sentit a xarxes i és possible que amb el temps canviïn d’opinió”, reflexiona Pardo.