08.01.2016 - 22:00
Tot i el gavadal de coses que no sabem de les negociacions post-27-S que hauríem de saber, val a dir que gràcies al Procés també en sabem un munt que no sabíem o no n’érem conscients en els últims temps de gloriós i ultrademocràtic camí cap a la independència. Sobretot des dels dos diumenges darrers. L’últim de l’any es va produir l’empat dels 1.515 a 1.515 de la CUP-CC que es dóna l’any 15, una conjunció que no dubto a qualificar d’angèlica, imatge que prefereixo a la de diabòlica, la veritat: em sembla que els dimonis no juguen tant com els àngels, es miri com es miri. Els dimonis, així que poden, te la claven; mentre que els àngels se’n riuen tant com volen per ampliar el joc i les possibilitats. En fi, és una discussió llarga que no ve a tomb. Ara trobo més indispensable considerar un altre punt cabdal d’aquests dies sorprenents, un detall –’Déu és en els detalls’, que deia aquell– desfermat per la decisió última dels cupaires diumenge passat. Tantes coses que no volíem recordar, aquesta decisió les ha fet emergir. Com ara que estem voltats de masclistes que no s’estan gens ni mica de passar a l’atac. Cosa que, ben mirat, és bona de saber.
Això sí que és polític. És una de les actituds més insidioses i necessàries de tenir present: en el Procés, hi ha, també, un masclisme forassenyat, esperpèntic i, aquí sí, diabòlic. Riu-te’n tu, de les matemàtiques diabòliques (Antonio Baños ‘dixit’) de l’empat cupaire que va tancar l’any. És més eloqüent el masclisme desfermat pel primer diumenge del 2016. Això sí que és començar bé l’any. Estem voltades de mascles reprimits, senyores, que de seguida que poden surten de l’armari sense manies i sense embuts, i com qui diu sense que ningú els piqui la cresta i els faci callar. Que encara ens pensaríem que no, que a la república catalana s’hi arriba per un camí de roses amb espines, sí, però no pas l’espina masclista. D’això no en tenim, aquí. Doncs, no. Això ens passa. Gràcies, Procés.
Mireia Vehí, sociòloga, feminista i política de la CUP que si continués l’estranya legislatura que encara tenim (almenys mentre escric) entraria al parlament després d’haver deixat Baños el seu escó, ho ha descrit i analitzat molt bé ací. Escrit per una dona de trenta anys, el seu to i les seves argumentacions em calmen. Com també conforta l’escrit de Sílvia Urenya des d’Ontinyent, que Vilaweb ha tingut l’encert de difondre.
Sílvia Urenya ens recorda un dels aforismes de Fuster, que no era pas un feminista, però a qui tampoc no proclamaria masclista (potser masculinista, sí): ‘Forma part d’una bona educació saber quan cal ser mal educat.’ És un pensament oportú, ja que els ‘tweets’ a què em refereixo i que no penso reproduir no són ‘mal educats’: són criminals. Hi ha més crims polítics comesos amb paraules que amb actes reprimits.
El silenci és una forma de la violència (el menysteniment, la indiferència, l’ocultació). La indolència en el tracte, la consideració i el reconeixement és violència psicològica i política. I les paraules vexatòries que surten a raig fent emergir allò que estava reprimit són bales, navalles, cops de puny, violacions. Violència pura i dura. Quan surten dels homes contra les dones, és violència de gènere, masclisme. Elemental, senyores; elemental, senyors. Doncs així estem.
I, és clar, els mitjans sense voler-ho considerar polític, sense afrontar-ho com una de les qüestions polítiques que cal tractar. Ens ho deixen a les columnistes, a les dones que podem expressar-ho als mitjans. Si ho han tractat, els mitjans han preferit parlar del masclisme de la caverna madrilenya. Ah, sí, naturalment. Que bé. Aquí no, ací és cosa de quatre gats i prou, d’uns quants homes independentistes humiliats per una decisió ‘política’ d’una formació que compta amb tantes dones al capdavant. Com si això no fos res.
Com deia: gràcies, Procés. Per haver tret la bena dels ulls.
