Masclisme punt SÍ, masclisme punt NO

‘Contundent Miquel Iceta’; ‘Dur Xavier García Albiol’; ‘Inés Arrimadas va lluir una jaqueta groga’. Aquests són tres peus de foto d’un diari sobre el debat d’investidura del president Puigdemont. De la intervenció d’Anna Gabriel, se’n destacava una ‘samarreta de l’Exèrcit Zapatista’. Encara sort que aquí es van quedar amb la roba. Hi ha individus que han demanat públicament si per formar part de la CUP ‘cal ser i anar necessàriament lletja de collons’, o sentenciat: ‘No és que vulguin separar-se d’Espanya: és que volen que les fem fora: per horroroses i antiestètiques.’

Respecte de la jaqueta d’Arrimadas, la unanimitat va ser total: això és masclisme! Sobre l’aspecte de les cupaires, mmm: diguem que no va ser difícil trobar opinions que bé, una mica s’ho busquen, que ‘arreglades’ estarien més maques (m’agradarien més a mi, volen dir), i que ei: que vagin com vulguin, eh?, però que no en diguin masclisme, que quan algú opina que els nois cupaires ‘brutegen’ no és acusat de masclista. I ja hem arribat al que podríem denominar ‘prova de l’home’, que es basa en la llei que si dir tal cosa d’un home no és ser masclista, dir-ho d’una dona tampoc no ho és. La ‘prova de l’home’ té l’avantatge que, un cop superada, res ja no resulta ser sexisme, cosa que dóna molta tranquil·litat d’esperit. Llàstima que, per a ser concloent, té un petit inconvenient: que s’hauria d’aplicar en un món ideal on hòmens i dones cresquessin i visquessin en plena igualtat.

En aquest context de desigualtat, la setmana passada, Inés Arrimadas es queixava a la ràdio que les paròdies la presentessin com una dona ximpleta, sense iniciativa, a l’ombra del mascle Rivera. Parlant d’iniciativa, justament va ser una política d’Iniciativa que la va avisar, cosa que ens hauria de donar una pista de per on anava i per on no anava el malestar d’ambdues polítiques. Doncs bé: tota l’opinió pública i publicada ha interpretat la queixa com un atac als programes nostrats de sàtira política: intolerable!, Arrimadas censura que l’imitin, perquè diu que imitar-la és masclisme! I aquí ens vam quedar, mirant el dit de la ‘prova de l’home’: que no és masclisme, ximpleta!, és que ets un titella de debò, igual com pinten l’Homs respecte de Mas. Ja tenim veredicte, s’aixeca la sessió.

En aquest cas, pocs vam sentir en les paraules d’Arrimadas la veu d’una professional que cada-puto-dia de-la-seua-vida, per fer valer la seua feina, ha hagut i ha de combatre l’estereotip masclista de la nena maca i ximple, que ja se sap com ha arribat on ha arribat, i que només sap dir i repetir el que diu un home, en aquest cas l’hiperlíder Rivera: una cosa per la qual no hauran de respondre mai els seus col·legues Carrizosa, Matías Alonso o l’ínclit Cañas, o, dit a la inversa: que no hauran de reivindicar mai els homes cupaires que hagin repetit com un lloro els mateixos mantres, calcats, idèntics, que l’Anna Gabriel.

Vejam si em sé explicar: una dona política, com qualsevol altra professional ‘exposada’ a l’opinió pública, és avaluada doblement: per la seua feina i per la seua imatge. No és una tria, és un judici sumaríssim que les sotmet a una pressió afegida brutal, perquè el cent per cent de les dones, des que neixen i fins que es moren, són valorades de manera permanent, incessant, pel seu aspecte, des del ‘ets la nena més bonica del món’ del pares amorosos fins al ‘l’han deixat maquíssima’ del tanatori. I així, el cervellet femení es va desenvolupant sota el pes d’aquesta valoració malaia, gota a gota, de la mateixa manera que el masculí ho fa sota el d’una competició insana de fortalesa física i lideratge. Ja sabem, doncs, per on podem fer més mal a qui: burxant on s’ha fet més forat. En el cas d’Arrimadas, més enllà de l’anècdota de la caricatura, l’hem de culpar de sentir-se menystinguda com a dona i professional? No em cal ser unionista per a pensar-hi.

Avui que tots piulem i ‘postegem’ de tot, cada vegada que se sotmet a judici virtual un ‘presumpte’ cas de masclisme, passa un fenomen curiós: que el debat es rebaixa a una pura i simple qüestió d’opinió: masclisme punt SÍ, masclisme punt NO. En els judicis al físic de les dones cupaires, per exemple, hi ha qui defensa que els autors només emeten una simple valoració personal, mentre que uns altres hi veuen una pretensió d’atacar públicament una ideologia fent escarni de les ‘seues’ dones, i que la generalització els delata. Pel que fa a la queixa d’Arrimadas, tothom opina que blablablà, i servidora que bliblibí, i segurament ningú no em donarà la raó, però això em preocupa molt menys que una altra cosa: que, obsedits com estem per fer la dissecció de si això o allò és masclisme o no és masclisme, perdem de vista l’arrel del problema en tota la seua dimensió.