03.04.2019 - 21:50
|
Actualització: 04.04.2019 - 00:47
El 23 de setembre de 2017, en un dels moments més tensos de la tardor republicana catalana, el compte oficial de Twitter de la Guàrdia Civil, l’oficial, va fer pública aquesta piulada:
El destino susurró al guerrero:
"Tú no puedes soportar la tormenta"
Y el guerrero devolvió el susurro:
"Yo soy la tormenta" pic.twitter.com/5sWU3ZEGiz
— Guardia Civil 🇪🇸 (@guardiacivil) September 23, 2017
Tothom va entendre a què es referia. Era una amenaça a la ciutadania catalana i al govern, en previsió del referèndum d’autodeterminació que finalment es va fer el primer d’octubre, sense que ‘la tempesta’ ho pogués impedir. Però el piulet reflectia un marc cultural, violent, amenaçador i profundament masclista, que fins i tot es feia evident en la fotografia, amb aquell espanyol racial que posava d’uniforme amb ulleres de sol, boina militaritzada i les mans situades acuradament a la cintura. Preparat per a pegar.
El context perfecte per a interpretar aquest piulet es trobava en un llibre molt interessant, publicat un any abans per Nerea Aresti, Karin Peters i Julia Brühne. El llibre (¿La España invertebrada? Masculinidad y nación a comienzos del siglo XX, Editorial Comares) fa un estudi interessantíssim sobre la manera com es concep el nacionalisme espanyol a partir d’una masculinitat intolerant i agressiva. El molt sobrevalorat Ortega ho definia dient que la manca d’hombría era la font de la decadència i la crisi d’Espanya –i deixe hombría en espanyol perquè és molt difícil de traduir a cap altre idioma.
I efectivament aquest va ser el comportament de la tempesta mentre va ser a Catalunya. Agressius, prepotents, chulos (si em permeteu un altre mot espanyol, que vol ser precís), carregats de testosterona, creient-se superiors per l’uniforme i les armes, supremacistes. La imatge que van exhibir en aquells hotels en què, davant la protesta dels manifestants, bramaven reclamant que els deixassen pegar, ho deia tot.
https://www.youtube.com/watch?time_continue=21&v=0PniRHr0U6Q
Com ha passat tantes vegades en la història d’Espanya, tota aquesta agressivitat masculina al final els va ser de ben poca utilitat. Trenta mil urnes, en tres versions diferents, van circular per davant seu transportades, literalment, per milers de persones. I no en varen trobar ni una de sola. Ni una. Ni tampoc pogueren impedir de cap manera el referèndum. Molt d’uniforme, molta agressió gratuïta, però ben poca eficàcia. La tempesta, la famosa tempesta, aquest país la va resistir a peu dret, amb molta fermesa. I ells se’n van tornar cap al seu país, on, a més, ja no els van rebre amb aquells miserables crits d’a por ellos…
No els hem tornat a veure fins aquests dies al judici i, incomprensiblement, aquella tempesta que ens anunciaven resulta que s’ha transformat en una apoteosi de la por humana. Poregosa. Ves per on, aquells mateixos guerrers durs que es comparaven amb els espartans ara ens apareixen, amagats de les càmeres i refugiats en l’anonimat, com uns personatges atemorits que es morien de por simplement pels crits i les banderes de la gent.
En aquell altre llibre fonamental que va ser Contra Unamuno y los demás Fuster ja ens va explicar que l’espanyolisme ha estat i és d’una inconsistència, humana, extrema: el macizo de la raza –on macizo era una referència geològica, no us penseu– i totes aquelles imbecil·litats granítiques potser valen per a omplir llibres, però al final de la nit hi ha la perplexitat psicològica davant la pantalla del televisor. Una pantalla on la tempesta anunciada, per què ens hem d’enganyar?, sembla cada vegada més un humil plugim o fins i tot una roina inaudible…
https://www.vilaweb.cat/noticies/detonant-octubre-ona-expansio-editorial-vicent-parta/PS. Respecte al que comentava en l’editorial d’ahir, avui Roger Cassany ha entrevistat el diputat piemontés Luca Cassiani: ‘No pot ser que Itàlia i Europa no facin res contra aquest judici de vergonya’.