Aquells mascles que ens deien que eren ‘la tempesta’…

No tinc cap mena de dubte que el dia 1O va ser un acte col·lectiu de desobediència brutal i que no oblidarem mai. Hauria d’haver estat seguit per molts més actes de desobediència liderats pel govern i pel parlament i la ciutadania hauria seguit. Ara estaríem en camí d’una república, si no l’haguéssim assolit ja. Ho tornarem a provar, però trigarem temps.

Ara, no cometem l’error de riure’ns d’aquest gent. Ni que sigui amb la força dels pals han guanyat, i ho senten així. Transmeten als seus que ha estat així i ens intenten anorrear perquè és l’única manera que tenen de guanyar. Tot això de la tempesta, etc és molt folclòric, però en el fons, l’independentisme està escapçat, els principals líders a la presó d’on no sortiran en anys, molta ciutadania desanimada, els partits pendents dels presos o barallats entre ells i el govern i parlament absolutament controlats. Això, la por que han inoculat en la ciutadania i el fet que han fet que Catalunya estigui totalment invisible a nivell internacional i espanyol (i una entrevista en 1 mitjà internacional no vol dir que siguem coneguts) fa que ho pensin amb raó.

Per sempre ? Espero que no, que d’una vegada reaccionem, ens adonem que cal bastir estratègies i unitat, no anar amb el lliri a la mà ni somrient a l’enemic, tinguem una millor classe política i estiguem com a ciutadans que cal lluitar per la democràcia tot i saber que molts perdran molt.

Fins aleshores, poca cosa més que intentar mantenir la flama

Ja fa dies que ho dic: si jo fos espanyola, estaria ben preocupada si m’hagués de refiar que em defensessin aquesta colla de mitges cerilles que s’acovardeixen perquè una àvia els ofereix un clavell o un grapat de gent crida que votarà mentre ells, vestits de Robocop, els atonyinen amb tota la ràbia.
Una de les imatges que em va fer més ràbia, per cínica, el 1r d’octubre, va ser un tuit de la GC amb una foto d’uns dits embenats i un missatge d’ànims al valent ferit. Era clar que la fatal trencadissa se l’havia fet ventant cops de porra, el malparit. Tots nosaltres en xoc. Aquell noi que encara no sabíem que era en Roger Espanyol ja havia perdut l’ull I aquell malparit plorava per un accident laboral.
Uns bledes que no passarien el càsting de cap sèrie de TV i que van descarregar la seva inoperància, incultura, frustracions i el ressentiment atàvic a les nostres esquenes. Com ho han fet sempre, al capdevall. Per última vegada

Un dia ens diuen tot declarant sense l’uniforme que tenien preparada la detenció del govern de la comunitat autònoma catalana. L’altre dia sabem que semblava que havia sentit dir al MHP Puigdemont que segons què passés es podria proclamar la república. El cas és, que no hi ha rebel·lió possible sense la força necessària per tombar un estat. I no hi ha força necessària sense cap força armada o cap aixecament insurreccional. I que allò que havien pressuposat, no va ser.
I ben al contrari, a l’altre costat tenim una testosterònica insurrecció que els hi surt dels dallonses. I la tenim filmada. Segons sembla, la tenim amb pose i tot. També tenim les ganes d’escoltar-ho, millor dit les ganes de mirar-ho amb una actitud atenta i observadora.
Els passos és van comptant agrupats per dia que passa. I sí, tothom reconeix que hi han nervis en les altes esferes de l’estat espanyol. Tic, tac; tic, tac.

Que ens serveixi d’ experiència per no anar més amb el lliri a la mà.En plena era digital, milers de videos que demostren la misèria humana d’ aquests robocops atonyinant tot el que se’ls hi posava al davant i hem de suportar dia rere dia les miserables mentides d’ aquests covards testosterònics. Això sí que ha estat malversació de fons públics. No vull ni pensar com han d’ estar els presos mirant-se aquesta bestiesa sense que es puguin contraposar imatges a les mentides impunes d’ aquests éssers ridículs. Cada dia estem més lluny del país veí. La desconnexió emocional és total. Ens cal una renovació de lideratges i una estretègia conjunta perque això és insuportable.

El fet que l’equip rival jugui penosament no ens fa uns mestres del tiqui-taca. Senzillament marca el marc competitiu.
No sé si nosaltres som tan més valents. El que sé és que quasi la meitat de la nostra població accepten ser mesells. I que dins la majoria que no ho acceptem, continuem comportant-nos com si ho fossim, per exemple, amb la incapacitat de provocar que als supermercats abundin els productes etiquetats en la nostra llengua, enlloc de portugués. O en els llocs de treball i de lleure, vicis propis de l’espanyolitat encara predominin. Si no sabem defensar els nostres valors, en els llocs en els quals com a clients, tenim raó, ¿com volem fer-ho en el camp del rival?

estic d’acord en gairebé en tot, menys a ficar-nos amb els nostres politicos, no sè perquè serveix i més tenint al davant a un estat mentider,unit en les seves mentides, el dic contínuament és necessari retreure contínuament el que van fer els politics?, amb presos,exiliats,imputats? estabamos preparats per a un conflicte armat? Si el 27 octubre es proclama la independència qui teniam darrere per a donar-nos suport?, avui el conflicte ja és internacional, i estem en millor disposiciòn, que al final es porti a terme el referendum , però abans tenim el dia 28 d’abril, aquest dia els sobiranistes hem de refrendar en les urnes que seguim ahi, que som moltisims i que volem la republica catalana, si per contra baixem en vots, ens coseràn a col·loquialment parlant “hòsties”.

Què li queda a un masclet d’aquests per fer-se valdre davant d’un món que ha arribat a prosperar tant en ciència, en literatura, en matemàtiques, en medicina, en filosofia, en investigació i en tants i tants camps? Li queda el robatori, la utilització de la por i la força bruta. Si això tampoc és suficient per a triomfar en els seus objectius sempre miserables, tan sols els queda la mentida, la trampa i l’engany. El judici-farsa reflecteix la fidel imatge d’Espanya i els seus “machotes armados”. Que la sort els empari, perquè nosaltres ja n’estem ben farts!

És ben cert el que diu l’editorial. Fàstic d’Espanya, de l’espanyolisme i d’aquestes bandes de criminals covards, falsos, corruptes i violents que són la Guardia Civil, la Policia Nacional i tota la xusma que els comanda i els dóna suport: el Block 155.

Però encara trobo més patètic, més inacceptable, més vergonyós i més repugnant haver-nos rendit davant de les amenaces d’aquesta xusma de feixistes.

L’octubre del 2017 els nostres polítics independentistes, tots, van abaixar el cap i es van rendir, miserablement, davant d’España i la seva fúria amenaçadora. I des d’aquells dies de vergonya tot -TOT- ha anat avall pel pedregar. Van incomplir la seva promesa. Van malbaratar les grans, immenses victòries de l’1 i del 3 d’octubre i es van rendir. I ho van fer aterrits per aquestes bèsties feixistes incapaces de pronunciar dues frases coherents, individus sense honor i sense dignitat, capaços només d’apallissar gent pacífica i indefensa. Aquests són els nostres botxins ara, i no fem res més que jugar al seu joc, a la seva farsa judicial. A aquesta gentussa van entregar-nos els nostres polítics.

I ara ens demanen que els tornem a votar.

NO, senyors. jo no els votaré mai més. Mai.

Lamentable. De debò és molt lamentable. Es veu el llautó per totes bandes.
Incompetència al no trobar els milers d’urnes. Brutalitat en les sadiques pallisses – sobretot contra avís i dones – del dia’ del referèndum d’independència. Mentides miserables al judici, si mentides, perquè jo també hi era als fets i els vaig viure.
No hi han funcionaris honestos qui s’alcin i diguin: no, prou, la veritat és aquesta! La veritat la tristesa m’envaeix, em sap greu per els que es queden en aquesta miserable mediocritat.

Un enfonsament mesquí d’un Reino de conte. Conte macabre.

M’heu fet adonar que ‘hombria’ és molt difícil de traduir a altres llengües.
Per l’espanyolet mitja, hombria, té uns valors morals superiors al d’altres paraules tant rodones com ‘solidaritat” o ‘respecte a l’altre”.

Per això Inés Arrimadas, Cayetana Alvarez, Alícia Sànchez o Meritxell Batet són poseïdores de tanta hombria com la dels seus companys.

Menteixen de por i menteixen perquè la seva mentida és necessària si volen mantenir la unidad de España. I penso que els conceptes España i mentida són inseparables.

¿No és una mentida fer-nos creure que Catalunya siempre a sido España?
¿No és una mentida dir que som, nosaltres, uns colpistes i ells no?
¿No és una mentida dir que Catalunya no té dret a l’autodeterminació ni a la llibertat?

A la gent de l’altiplà els hem d’ajudar, també, que s’independitzin de la Nació catalana. Afegint-me al comentari de N’Albert Miret a l’entrevista a En César Rendueles d’ahir.

Els hem d’ajudar i encoratjar que no tinguin por de ser independents i lliures; que siguin ells mateixos. Que si volen ser un regne, un imperi o, si es volen dir Castella o Espanya o qualsevol altre nom cap problema; però sobretot que abans, si em permeten un consell, aprenguin a ser una nació, perquè el nom no fa la cosa.

Us recomano el recent llibre d’En Pep Mayolas “Erasme i l’Imperi català de Carles I”, Llibres de l’Índex, 2019, amb un erudit pròleg de Rafel Mompó:
https://www.inh.cat/articles/Erasme-i-l-Imperi-catala-de-Carles-I

L’artificiositat imperial del XV-XVI i el poder hostil incrustat del XVIII cal posar-los al descobert per tal que els habitants de l’altiplà vegin per què els cal independitzar-se i trobin la seva realitat tal com suggereix l’autor del Quixot.

És urgent que les diferents realitats oficials i disfressades a la península coincideixin, com han fet a bona part del continent europeu al llarg del XIX i XX, amb les realitats nacionals dels pobles que hi habiten,

Cap home és allò que diu. Tots som allò que fem.

Filosofeu massa i el vostre pensament, amb algunes excepcions, és volàtil i efímer com una paraula al vent.

Certament la paraula precedeix al pensament, que precedeix a l´acció. En la fixació del marc mental, del relat, Vilaweb és incombustible. No defalleix mai. És important, obviament. Perque la paraula condiciona el pensament i el pensament determina l´acció. Però Vilaweb no pot actuar, i ni la paraula ni el pensament que tant contribueix a fixar canvien res.

És l´acció el factor diferencial.

L´acció requereix molt més que pensament, requereix homes i dones disposats a actuar. Disposats a fer. Disposats, si cal, a patir i sacrificar-se. Cap grup pot assolir res en cap àmbit sense aquest capital humà.

Aquesta “hombría” que denigreu la tenen les dones i els homes dels cossos policials espanyols, incloent els mossos. Aquesta “hombría”, que no té traducció perque és una paraula nostra que sovint ens ha definit com a poble, com és nostra l´expressió “echarle cojones” i es nostra l´acció, és allò indeterminat que impeleix a actuar en nom d´una idea que és situa sempre per sobre del perill. Es pot reflexionar sobre aquesta idea, però la reflexió no paralitza l´acció en defensa d´aquesta. Son idees importants i universals, com per exemple “la unidad de la patria”.

Perquè s´actúa donçs si hi ha perill i la victòria no és mai segura? Por “hombría”, “por cojones”, perquè la senzilla raó de que s´ha de fer. Ni los “cojones” ni la “hombría” son exclusius dels varons espanyols. La paraula és masculina i espanyola, el concepte és unisex i universal.

España actua, i un cop comença l´acció no es fa enrere. De vegades guanyem, molt sovint hem perdut, però mai, ni com a poble ni com a nació, hem defugit la lluita.

Els espanyols discutim molt (com vosaltres, com tots), sovint fem coses indignes (com vosaltres, com tots) i filosofem molt (com vosaltres, com tots).

Però també actuem.

És aquesta inclinació a l´acció la que denigreu. Al meu parer perquè l´envejeu.

Molt més enllà del proces i totes les derivades, no cal insistir, tan sols caminar segurs en la construcció de la República, cadascú des del seu lloc; és evident que els ciutadans de l’altiplà, són diferents, els seus governants una espècie molt concreta, d’ambició i el poder de la força, i la ciutadania de Catalunya una de sola que sap i demana unitat i força en l’actuar per assolir un país lliure, just i igualitari. No existeix cap més divisió que la promoguda cada vegada que parla la minoria cridanera de Cs,PP i col.laboradors oportunistes. PAU i Llibertat.

Sr. Escobedo, els catalans som, precisament, gent d’acció, d’una acció quasi sempre precedida del pensament, del pensament positiu i constructiu. I justament per això, de vegades l’actuar és d’una manera o d’una altra, depèn dels mitjans. La història deixa constància del valor dels catalans quan ha calgut i quan han tingut un bri de capacitat de resposta. I és clar, els espanyols, s’han valgut sempre de la posició de força que els atorgava un estat i un exèrcit. Una altra cosa és el seu estil a l’hora d’utilitzar-los, ja els coneixem tots. Molta ‘hombría’ i molts ‘cojones’ quan, vestits de robocops, i armats fins a les dents es tracta d’atonyinar iaies i gent indefensa, que a sobre, diuen, els donaven ‘patades’ tot i estar man enlaire (ves, pobrets!)

Val més no presumir tant d’atributs masculins (presumeix, que et diré de què manques), i actuar en consonància amb el segle XXI, que la vostra españa fa aigua per tots cantons i no sobreviurà el més fort ni el més bèstia, sinó el més intel·ligent.

Sr. Escobedo, vostè ha oblidat un element important en les seves reflexions. Li explico. El mot “espanya” en català és la 3a persona del singular del present d’indicatiu del verb “espanyar” que, per si no ho sap, vol dir “rebentar panys” (de cases, de caixa forts, d’armaris, etc) normalment per endur-se furtivament el què guarden. Vet-ho-aquí doncs quinaq era la funció dels piolins l’1 d’octubre. En tenim les imatges ben clares, rebentar portes, etc, per agafar unes urnes que no eren pas seves. És curiós que per gent com vostè, això d’agafar coses d’altri ho trobin tan normal. No serà que com que els hi és un costum secular s’en considerin ja amb el dret permanent, altrament dit “por el derecho justo de conquista”?

Quan escoltes les declaracions d’aquests masclets, els sents tan desgraciats, és tan penós tot plegat que fa fàstic. Veus el gran muntatge que ha fet la fiscalia, les mentides, la petitesa humana dels declarants dels cossos policials , càrrecs inter-mitjos i del “peloton “que a la que els fan una pregunta que se surt del guió es perden, ja no saben on son, no entenen el que els pregunten, els han de començar la resposta que volen els donin…..Es una desgràcia veure com diuen coses contraries a les que hem vist en els vídeos….