Mas s’hauria d’apartar?

En una més de les complicades giragonses de la política catalana, el ‘#PressingMas’ s’ha activat de sobte, amb una part de la CUP demanant-li que s’aparte, segurament per a tapar els propis problemes i la dimissió del cap de llista. Però, deixant a banda les manipulacions i la hipocresia d’alguns, la pregunta és indiscutiblement legítima i pertinent. I, de fet, la podem subdividir en tres possibles versions: s’hauria d’apartar ara per permetre un govern independentista amb el resultat del 27-S? S’hauria d’apartar al març, en les noves eleccions? O no s’hauria d’apartar?

El debat és políticament apassionant, sempre que entenguem que hi ha unes condicions prèvies. No és una qüestió de gusts ni de capricis, o no hauria de ser-ho. I cal respectar les formes i les maneres. Artur Mas és el president de Catalunya i el candidat a president de la força política que va guanyar les eleccions. Això implica unes obligacions que ell no pot defugir amb una simple decisió personal. Perquè són els votants qui l’han posat on és i ell ha de respondre’n.

Ara, també és cert que hi ha un parell de condicions que cal tenir en compte si es vol encarar aquest debat amb serenitat. La primera és que és el presidenciable de Junts pel Sí perquè el seu partit va guanyar les eleccions del 2012. Però també és cert que, d’aleshores ençà, hi ha hagut si més no dues eleccions en què Esquerra Republicana ha aconseguit un resultat millor que no pas CDC: les europees i les espanyoles.

A aquest argument, hi hauríem d’afegir encara que això que anomenem ‘odi a Mas’ ha esdevingut una eina molt eficaç per a acorralar Junts pel Sí. I Junts pel Sí no ha pogut desactivar-la, com ha quedat ben clar en la negociació amb la CUP. És la combinació dels dos factors que em porta a pensar en la necessitat d’una clarificació del seu paper per a encarar amb més garanties les eleccions del març.

Anem a pams: jo crec que Artur Mas no s’ha d’apartar ara de cap de les maneres, perquè això seria acceptar el xantatge d’una part de la CUP contra Junts pel Sí i els seus electors. Però també crec que Junts pel Sí ha d’estudiar la manera d’aclarir si ell ha de ser el candidat a president o no abans de les eleccions del març. I em sembla que la millor manera de fer-ho seria amb unes primàries internes.

Sobre la primera part, crec que cal ser contundents: no és acceptable que el grup minoritari acabe decidint qui ha de ser el president i menys encara de la manera com ho ha fet –recordem només que contra la decisió final que han adoptat, hi van votar exactament la meitat dels militants a l’assemblea de Sabadell. El vot dels ciutadans val per a alguna cosa i sorprèn que precisament aquest sector que domina la CUP vulga canviar als despatxos allò que ha decidit la gent a les urnes. Acceptar el xantatge no faria res més que mal a Junts pel Sí i a l’independentisme. A més, vist tot això que s’ha vist, tampoc no hi hauria cap garantia de res.

Ara, a mi em sembla que no és bo ni gaire útil de continuar proposant Mas de candidat a president de Junts pel Sí, d’una manera automàtica i sense cap validació a les urnes. Perquè des del 2012 han passat massa coses i perquè el fracàs de la negociació amb la CUP té també, o hauria de tenir, conseqüències internes dins la coalició independentista.

I se m’acudeixen, si més no, dues maneres de fer-la, aquesta validació. Una seria amb unes primàries dins Junts pel Sí i una altra amb la presentació de dues candidatures o més de Junts pel Sí amb un pacte previ entre elles de suport a la investidura del candidat que obtinga més vots.

Personalment, crec que la primera fórmula seria la ideal. Pense que repetir la llista de Junts pel Sí és enviar un senyal poderós al país i al món que converteix automàticament el 6 de març en la segona tanda del 27 de setembre. Si Junts pel Sí organitzàs unes primàries, si més no entre els més de cent mil candidats virtuals, per a decidir qui presenta de candidat a la presidència, això li donaria encara molta més cohesió, molta més força i més solidesa davant l’electorat. Fins i tot es podria proposar que l’ANC convidàs els seus membres a votar, tenint en compte que al març ja no hi haurà la necessitat de ser imparcials entre dues candidatures independentistes. Les primàries dins Junts pel Sí tindrien, a més, un efecte de galvanització de la campanya electoral que crec que seria molt positiu amb vista a la votació del març. Imagineu-vos només l’impacte de centenars de milers de persones votant a tots els pobles i ciutats i penseu si podria haver-hi cap millor mobilització de l’independentisme que aquesta.

Pel que fa a la segona possibilitat, simplement em remetré a l’article que ja va publicar ahir en aquest diari Pere Cardús. Podrien presentar-se diverses llistes (CDC-Junts pel Sí, ERC-Junts pel Sí…) amb un compromís previ de formar un sol grup al parlament i investir el candidat que tingués més vots. Les primàries crec que són millors perquè no em sembla que dividir el vot siga cap gran idea, ara que encara caldrà superar el nombre d’escons del 27-S. Però la candidatura amb múltiples llistes és evident que podria ser un format acceptable, sempre que s’hi avinguessen CDC i ERC.

Finalment, crec que cal reconèixer que Artur Mas rep molt més que no li correspondria. I que és evident que això no passa perquè sí: ell és qui fa més por a Espanya i qui preocupa més que es pose al servei de la proclamació de la independència. Però un líder no mira mai per a ell sol sinó per al conjunt de la societat que vol portar a una fita. Aguantar és una de les seues responsabilitats, i Déu n’hi do com ho fa. Tanmateix, dissenyar el millor projecte per a guanyar tots junts és l’altra responsabilitat que té, més important que la primera i tot.