Mas i Otegi davant la repressió

El Ministeri d’Interior espanyol ha amenaçat de no legalitzar el Partit Demòcrata Català. Ja se sabia des del primer moment que havien posat entrebancs al nom, cosa fins un cert punt comprensible i en la qual el PDC no ha estat especialment inspirat. Però no sabíem, i això sí que ho canvia tot, que els objectius polítics del partit també serien un problema a l’hora de legalitzar-lo. Concretament, la seua definició com a partit independentista i el recurs a la unilateralitat.

Ara com ara, som al començament d’un camí judicial que no serà curt, segurament. És possible que el PDC guanye aquesta batalla i que finalment siga inscrit al registre de partits. Però el fet que el govern espanyol haja afirmat que definir-se com independentista va contra la llei, és extraordinàriament greu. El Ministeri d’Interior espanyol va afirmar ahir que la llei de partits prohibeix els partits independentistes, cosa que és completament falsa. Però és ben evident que si deixem que aquesta doctrina es consolide serà només qüestió de temps que tots els partits independentistes siguen il·legalitzats. Que l’independentisme reste fora de la llei.

El pas que ahir féu el govern espanyol és una involució democràtica que ningú no hauria de passar per alt. Menys encara tenint en compte la coincidència en el temps amb una altra maniobra repressiva, nascuda d’una altra instrumentalització política del sistema judicial: la incapacitació d’Arnaldo Otegi com a candidat a president dels bascos.

Al País Basc, PP i PSOE ja van fer servir fa anys els tribunals per a alterar el vot dels ciutadans i permetre un govern precisament d’ells dos. Allò semblava un fet excepcional que alguns justificaven com una reacció a la violència d’ETA. Però ara no hi ha explicació possible. Els mateixos partits que afirmaven que en absència de violència es podia parlar de tot ho neguen ara amb els fets. No solament no es pot parlar de tot, sinó que no poden parlar tots. Que encara és més greu. No pot parlar Arnaldo Otegi, malgrat haver complert escrupolosament una condemna absolutament injusta. I pel que es veu intenten que no puga parlar tampoc un PDC que mai no hauríem imaginat que es trobaria en aquestes circumstàncies –i al respecte només cal que recordem que CiU va ser un dels pocs partits en votar a favor de la mateixa llei de partits que ara fan servir oportunament contra ells.

Hi haurà qui pensarà, per això, que la repressió contra allò que va ser CiU no mereix la solidaritat activa dels ciutadans. Pel que fou en el passat o pel que va votar fa anys. Pel que van fer. Entenc que alguna gent ho pense i que algú crega que s’ho van guanyar, per exemple votant aquella llei. Però jo discrepe. Aquesta posició em sembla d’una gran miopia política i extremadament perillosa.

En primer lloc, perquè davant la repressió no hi ha condicionants, no pot haver-hi condicionants. De ben jove la meua esquerra em va ensenyar que mai no s’és selectiu davant les víctimes de la repressió: no es tria qui defenses i qui abandones. Davant la repressió hi ha l’exercici de la solidaritat, que és incondicional i sense demanar res en canvi. En primer lloc, perquè això és el que és just i el que cal fer. Però, també per defensar-nos abans no siga massa tard, quan aquella repressió que comença per una punta ens acabe arribant a nosaltres, com explicava Brecht, perquè no queda ningú ja per a defensar-nos.

Que Otegi no puga ser candidat o que el PDC puga no ser legal són avui dues cares de la mateixa moneda, de la mateixa política i del mateix pensament. Són dues cares que es combinen en l’ofensiva repressiva que el govern espanyol en funcions ha llançat contra l’independentisme i el sobiranisme, una ofensiva que ens portarà ben aviat a un xoc de trens absolutament imparable. Sobta, certament, de veure escrits junts en el mateix lloc els noms d’Otegi i de Mas, això no ho negue. Però els fets són els que són i no sóc jo qui els uneix sinó les institucions espanyoles.

Resulta xocant, en aquest sentit, que un estat com l’espanyol puga convertir en extremistes a il·legalitzar gent normalment tan moderada com la de Convergència. Això només pot respondre a que ja ha perdut de vista la realitat i juga a la desesperada, sense importar-li gens les conseqüències d’allò que fa. Cosa que, per si encara calia, és una raó afegida per què avui els expresse de forma pública la meua solidaritat. Al PDC. I a Arnaldo Otegi.

[Si ens llegiu per la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb què els subscriptors de VilaWeb participen en la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens hi voleu ajudar, amb una petita quantitat us podeu fer subscriptors del diari. Per saber-ne més, aneu ací.]