Mary Ann Newman: “Nova York feia olor de metall, goma i carn”

Mary Ann Newman (1951) és una lingüista nord-americana, llicenciada en literatura catalana per la Universitat de Nova York, experta en Eugeni d’Ors i traductora a l’anglès de Josep Maria de Sagarra, Quim Monzó i Joan Maragall, entre més autors. Després d’haver passat per l’Institut Ramon Llull, va impulsar la Farragut Fund, pont cultural entre els Estats Units i Catalunya. Creu de Sant Jordi 2019, i membre del jurat del Premi Internacional Catalunya, la senyora Newman fa vint anys va veure una cosa insòlita des del terrat de casa seva, al barri de Chelsea novaiorquès: dos avions estavellant-se contra les Torres Bessons. Era l’atemptat de l’11-S del 2001, justament avui fa vint anys. Sobre aquells dies, Newman va escriure la peça “La Grandesa i la Grandària”, publicada primer a Marc de Referències (2001) i recuperada i ampliada a la revista l’Avenç el 2008. VilaWeb l’ha entrevistada per parlar d’aquell dia impactant, del seu text, els seus records i les fotografies que va fer del terrat estant, i que VilaWeb reprodueix ací.

—Què fèieu, el dia 11 de setembre de 2001?
—Era a casa. Em vestia per anar a votar a les primàries de l’alcaldia de Nova York. I vaig sentir un avió que passava per sobre del meu cap. “Iiiii!”, un llarg xiscle. “Ui. Cau un avió.” Vaig pujar al terrat. I vaig veure les Torres Bessones fumejant per l’impacte al primer edifici. Vaig baixar a buscar la càmera, i vaig fer les fotografies que veus. Són fetes al terrat de casa. A la ràdio, als primers moments, deien: “S’ha estavellat una avioneta contra la torre nord del World Trade Center.” Una avioneta. Les dues torres eren tan grans i tan incommensurables –perquè no hi havia res al costat i perdies la noció de la mesura– que un avionàs com aquell semblava una avioneta.

—A l’article “La Grandesa i la Grandària” explicàveu que aquell dia la ciutat feia olor de metall cremat.
—Era una olor de metall, goma, carn, una olor molt estranya, indescriptible. Olor que es va enganxar als túnels i vagons del metro. I, mesos més tard, encara podies sentir-ne el rastre, d’aquella olor. No era fàcil d’oblidar.

—Què més recordeu, d’aquell dia?
—La setena avinguda plena de lliteres. Esperant que arribessin ferits. Ferits que no van arribar. S’havien mort tots. Però a l’hospital de Saint Vincent –que ara ja no existeix–, al carrer 12, es preparaven per a rebre’ls. Tot el sud de la ciutat estava tancat a la circulació i, per tant, no hi havia trànsit. Recordo el silenci. Un silenci insòlit, desconegut. Recordo una filera de camions de bombers que venien de tot arreu de l’estat de Nova York, Nova Jersey i més enllà, en processó cap a les Torres Bessones. Recordo que feia molt bon dia, sol, i com que havien tancat les empreses, la gent foragitada vagava pel carrer. No podien tornar a casa perquè el metro no funcionava. La sensació era de fira estranya, amb molta gent vestida de colors festius, pel bon dia, i caminant pel mig de la calçada. Recordo que el meu company de pis, la seva parella i jo vam anar a dinar a una terrassa a la setena avinguda, i de sobte, enmig de tota aquesta gent vestida de coloraines, van començar a passar com uns fantasmes: era la gent coberta de cendres, que anaven pujant l’avinguda, caminant cap a casa. Era la cendra de les runes dels edificis, que havien caigut sobre els seus caps. Gent de color gris entremig de la gent de colors. Calfred.

—A la revista satírica The Onion van fer aquest titular: “Els Estats Units senten temporalment un afecte profund pels Estats Units.”
—Ha! La relació dels Estats Units amb Nova York sempre es basava en la idea que la ciutat era prepotent i s’ho creia molt. El dol va fer que hi hagués una reacció a favor seu per part del país. L’alcalde Giuliani va fer la crida als novaiorquesos de tornar a les botigues, i als americans: “Visiteu-nos, aneu a Broadway.” Va ser el seu moment de glòria. I tant els novaiorquesos com els americans van fer-ho. I es van trobar una ciutat canviada, amb un dol col·lectiu, perquè realment es va sentir un dol col·lectiu. Hi havia fotocòpies de fotografies de gent desapareguda amb espelmes i flors a cada cantonada. Durant els dies posteriors, si veies algú pel carrer que semblava una mica dolgut o perdut, t’hi acostaves, i el volies ajudar. Després de l’atac, es va crear un ambient d’amabilitat i solidaritat que després no se’n va anar. Nova York es va convertir en una ciutat més amable. Punt d’inflexió. La reacció dels novaiorquesos va ser: “Ens han matat els germans que eren dins els edificis.” A la resta del país, es va viure com un acte polític. Ens han tirat les torres. Aquí, ens havien matat cosins, amics, companys de feina. Ens va canviar.

—Expliqueu que les Torres Bessones eren referència de l’skyline, fins i tot pels vaixells, que les feien servir com a fars en la distància.
—Sí, eren edificis de referència. Passa que els novaiorquesos repatanis els hi teníem una mica de mania, a les Torres Bessones, perquè eren tan descomunals i amb aquesta presència tan fàl·lica, la representació arquitectònica de l’economia financera. De fet, per a fer aquells edificis, havien hagut d’esborrar un barri que es deia “Petita Síria”, amb moltes botigues petites de seda i de ràdios, restaurants… Havien eliminat una part molt sentimental de la ciutat. Alhora, havien creat una cosa nova. Les Torres Bessones es van construir els anys setanta, en una època en què feia falta una infusió d’energia a la ciutat. Una mica com l’Empire State Building (1931), que va servir per a animar la ciutat durant la depressió dels anys trenta. Les Torres Bessones eren prou importants per a tenir la complexitat de significar moltes coses diferents alhora. I quan no hi van ser, les vam trobar a faltar. Molt.

—Citeu la diferència entre “grandària” i “grandesa”, en el vostre text.
—La cita és de Walt Whitman. “La grandària de la naturalesa o de la nació fóra monstruosa sense la corresponent grandesa i generositat d’esperit del ciutadà.” La grandesa és la generositat. És l’esperit del ciutadà, i Nova York es va convertir en un poble amb un cor molt gran. En canvi, la grandària fa tirar bombes sobre un país que no en té cap culpa.

—De fet, el dia que els Estats Units comença la guerra contra l’Afganistan, Union Square s’omple de gent en contra dels bombardaments.
—Sí, sí. Gent que no estava a favor dels bombardejos ni de la guerra d’Iraq. És un fet. No tothom ho va viure igual. Per exemple, a Nova York, no tenim el costum de penjar la bandera, en part perquè vivim en pisos i no tenim l’asta com a les zones de cases individuals. A més, la gent mínimament d’esquerres i de la meva generació a la bandera li teníem mania d’ençà de l’època del Vietnam. Per tant, quan en van començar a aparèixer –en adhesius, a les finestres, pertot arreu–, a mi em va xocar. I encara no m’hi sento a gust, amb la consagració de la bandera. Amb el patriotisme, sí. Però no representat per la bandera.

—En la distància de vint anys, quins canvis heu vist?
—A final de l’any 2008, el referent ja era l’elecció d’Obama, i era un referent optimista. En aquell moment, pensava que potser podríem girar full de l’època Bush. Ara, veient-ho en la distància, és difícil de recordar els Estats Units d’abans dels atemptats a les Torres Bessones. Quan el país era obert, sense por. La gent, davant un obstacle, deia: “Llancem-nos-hi.” Un país per al qual l’orgull era la competència. Ser competents. La reacció política a l’atac va ser insuflar i fomentar la por. I van crear una societat vigilada. Les estructures de la vigilància. Es va militaritzar la policia de Nova York i s’hi va crear un cos antiterrorista. Això té conseqüències més enllà del cos; un cop es crea aquest model, és difícil de retornar el geni a l’ampolla. El teatre d’anar a un aeroport i treure’t les sabates, entrar a un edifici i en lloc de passar directament a l’ascensor, haver d’identificar-te, o passar pel detector de metall, tot això ha fet un país més poruc i malfiat. En part, aquesta por fa que es pugui manipular més la gent. El nou feixisme i el creixement del vigilantisme basat en la por, quan no l’odi, de l’altre, de l’estranger, l’immigrant, la persona d’un altre color… Els americans amb origen al Pròxim Orient ho expliquen: abans de l’11-S, feien la seva vida sense problemes ni molèsties. I ara, són objecte de sospita. I això, que comença en un sol grup, s’acaba estenent més enllà. Funciona com un virus, ara que som tan conscients de com funcionen els virus. Crec que l’atac a les Torres Bessones va afavorir la pujada del feixisme que tenim ara. I l’elecció de Trump ho va acabar d’adobar. Va ser possible, en part, per la por. Abans, els feixistes també hi eren. Però amb Trump es van sentir validats.

—Alguna cosa que no hem comentat que voldríeu afegir?
—Et deia abans que Nova York és una ciutat que reacciona a les crisis com un poble. Sembla carrincló, però és així. De la primera apagada que vaig viure, l’any 1965, crec, passant per l’11-S, i més recentment l’Huracà Sandy –és que Nova York no deixa de ser unes quantes illes, amb la fragilitat que això implica–, sempre he comprovat aquesta solidaritat, aquesta abraçada col·lectiva. Ara hem confrontat una nova crisi molt diferent, el coronavirus, i ha estat molt dur, molt diferent, perquè el confinament no permetia el conhort del contacte, l’abraçada, el plor comú. Ha estat desolador. La generositat hi era, la gent feia donacions, regalava coses, però el confinament ha impedit la convivència que en unes altres situacions ens acomboiava. Com a tot arreu, és clar, però aquí, almenys jo, ho he viscut com un fenomen nou. Que va per llarg, oi?