19.01.2017 - 12:13
|
Actualització: 19.01.2017 - 12:16
“Som lluny de casa nostra, en illes desconegudes, perdent les arrels dia a dia sense acabar de forjar-ne al país d’acollida”. Així defineix Boban Minič la situació dels refugiats: la seva pròpia. Minič, nascut a Sarajevo, és periodista i viu a Catalunya des del desembre de 1994. A través de Ràdio Sarajevo va cobrir el setge de la ciutat des de l’inici, l’abril de 1992, fins el moment en què va marxar. La veu de Minič allunyava els oients de la violència quotidiana. “La ràdio es va convertir en l’única finestra de la gent: s’havia de donar esperança”. Però les condicions de treball -sense aigua, sense llum- i la situació de conflicte el van portar a abandonar el país i, amb l’ajuda de les ONGs catalanes Fotògrafs per la Pau i Gent per la Gent, així com de Catalunya Ràdio, es va poder establir amb la seva família a L’Escala. Com ell, 2.500 persones desplaçades per la guerra de Bòsnia (1992-1995) van traslladar-se a l’Estat espanyol, segons l’ACNUR.
El conflicte
La desintegració de Iugoslàvia havia començat l’any 1991 amb les declaracions d’independència de Croàcia i Eslovènia. Croàcia va ser envaïda parcialment per l’exèrcit serbi, però seria a Bòsnia i Herzegovina, que va declarar-se independent el 1992, on començaria la guerra més llarga de la regió. L’11 de juliol de 1995, forces sèrbies van cometre la massacre de Sbrebrenica, on 8.000 homes i nens van ser assassinats. A partir de l’agost, l’exèrcit serbi va començar a perdre territori a Croàcia, i el novembre del mateix any es van signar els acords de Dayton, que van posar fi a la guerra bòsnia. El 1998, Croàcia va recuperar la sobirania sobre el total del seu territori. Però la signatura d’acords de pau no va significar una tornada a la normalitat immediata. Més de 3 milions de persones havien marxat de casa seva per buscar un lloc segur on viure i havien reemprès la vida a un lloc nou. La tornada no era una opció fàcil per tots ells.
La reacció catalana
“Vaig venir a Catalunya l’estiu del 1991, quan va començar la guerra a Eslovènia i Croàcia. No tenia feina ni casa estable i vaig voler començar de nou. Però no esperava que hi hagués tanta guerra als Balcans”. Tamara Djermanovič (Belgrad, 1964) no va venir a Barcelona com a refugiada. Vivia a Belgrad, i no fugia tant de la guerra com d’una situació de crisi econòmica, alimentada per la situació de conflictivitat política del seu país. Es considera exiliada i admet que no venir dins un programa per refugiats la va fer sentir més lliure. “M’ho vaig haver de fer tot sola, però vaig notar molta solidaritat”.
Minič, per la seva part, corrobora la forta implicació civil: “La societat catalana es va implicar en la situació dels Balcans des del primer dia del conflicte”. Per contra, afirma que “els governs van tardar força a activar l’ajuda institucional”. Tot i això, durant la guerra de Bòsnia es van acollir 2.500 persones a l’Estat espanyol, 1.000 a través de la gestió del govern i 1.500 a partir d’inicitiaves d’ONGs i particulars.
Des de Catalunya es van impulsar programes per enviar material i menjar a les zones més afectades, com Sarajevo. La proclamació de la ciutat com a districte onzè de Barcelona va permetre l’enviament directe d’ajuda. A més, es van acollir persones desplaçades a través de diferents programes.
Gani Jakupi (Kosovo, 1956) tampoc va venir a Barcelona com a refugiat. Al moment de l’inici de la guerra vivia entre Barcelona i París, però portava més de deu anys fora del seu país natal. Quan es va establir definitivament a Barcelona, l’any 1994, considera que li va ser més fàcil perquè venia com a immigrant d’un país més ric que Espanya, ja que tenia el passaport francès. “No vaig tenir les mateixes dificultats que tenien la resta de ciutadans dels Balcans”. Jakupi és dibuixant i guionista de còmics, a més de compositor de jazz. A principis dels anys 80 va decidir marxar de Kosovo per “ampliar els horitzons” i es va establir a París fins que, per raons sentimentals, va venir a viure a Barcelona. La guerra la va viure “malament” a distància. Persones properes hi van morir i durant mesos no va saber si els seus pares eren vius.
La situació actual
“Quan veia els refugiats de Sèrbia em transmetien el mateix que els actuals: gent que té ganes de viure en un lloc segur”, diu Djermanovič. Durant els anys 90, el desplaçament de població a causa del conflicte balcànic es va considerar la major crisi migratòria des de la segona guerra mundial. Avui, la situació actual li ha pres aquest qualificatiu. 65 milions de persones a tot el món han hagut de marxar de casa seva, i conflictes com el de Síria o Afganistan han trucat a la porta d’Europa a través de la demanada de ciutadans de buscar-hi refugi. “El dolor per abandonar casa teva i sortir sense rumb és el mateix”, reflexiona Minič. “Marxant, et converteixes en un de la massa: un número sense personalitat”. Tot i això, hi ha diferències, sobretot en la reacció de la ciutadania i d’Europa. “En general, hi va haver més empatia que avui en dia, quan la societat s’ha tornat en bona part insensible i egoista”, considera Minič. Tant ell com Djermanovič coincideixen en què, d’una banda, el fet de ser europeus, i de l’altra, la manca d’un estigma relacionat amb la religió van permetre una major identificació amb els desplaçats. Tot i això, la majoria de persones acollides a Espanya eren bosnis musulmans. Per Jakupi, “els Balcans ja van ser un error d’Europa però Síria és el seu primer gran pecat”, i afegeix que la gestió de la situació actual quedarà com una vergonya històrica.
Ni Minič, ni Djermanovič, ni Jakupi pensen en tornar al seu país. Han construït una vida a Catalunya. Minič creu que tornar no és una opció. Els seus fills, vinguts de molt petits, estan totalment integrats a la societat catalana. “Seria un crim arrancar-los d’aquí, i el meu lloc, com a pare, és al seu costat”. Djermanovič porta la meitat de la vida aquí, i considera que començar de zero en un país dóna més llibertat perquè has de construir el teu propi camí. Jakupi també porta més anys fora de Kosovo que els que va viure allà. “Però quan hi vaig, carrego les piles: hi ha un ambient efervescent”.
Més de vint anys després de la guerra de Bòsnia, la situació del país encara no està normalitzada. Amb una radicalització religiosa i una situació econòmica dolenta -”un 80% dels bosnis vol abandonar el país”, segons Minič-, hi ha ciutadans que definitivament s’han instal·lat a l’estranger i no tornaran. Pel periodista, tornar a Sarajevo seria “una perillosa aventura”: sense feina, pis, i pocs amics i familiars, els seus records són allà però ell sent que Catalunya és el seu lloc. Nascut a Sarajevo, fill d’un montengrí arribat a la ciutat per alliberar-la dels nazis i d’una refugiada d’Hercegovina, Boban Minič ja no és un refugiat.
