La Marxa de la Llibertat: el precedent de la resposta a la sentència

Desobediència, repressió i llibertat. L’estiu de 1976, la Marxa de la Llibertat va ser la primera gran acció després del franquisme. Un revulsiu per als ciutadans, sobretot als pobles, on en molts casos va ser la primera mobilització que s’hi feia. És un precedent clar de les Marxes per la Llibertat previstes com a resposta a la sentència contra el procés. Sis columnes que partiran de diferents punts del país i arribaran a Barcelona al cap de tres dies i que, ara com fa quaranta-tres anys, tenen una clara voluntat de remoure consciències.

‘Poble català, posa’t a caminar’

La idea de la Marxa de la Llibertat va néixer el desembre de 1975 en una concentració de l’Assemblea de Catalunya a Montserrat, d’on va sortir el lema ‘Poble català, posa’t a caminar’ i unes quantes persones van decidir de portar-ho a la pràctica.

Va ser iniciativa de l’associació Pax Christi, dedicada a la promoció de la cultura de la pau i la reconciliació entre els pobles, i entre els impulsors destacaven Lluís Maria Xirinacs, Arcadi Oliveres i Àngel Colom. L’objectiu era accelerar el procés democratitzador, sensibilitzant i mobilitzador dels catalans, i defensar els punts de l’Assemblea de Catalunya: amnistia, llibertats bàsiques i la recuperació de l’estatut d’autonomia com a pas previ per a l’autodeterminació.

La mobilització va començar el 4 de juliol de 1976, quan sis columnes van recórrer el país fins a convergir al monestir de Poblet l’Onze de Setembre. Cinc de les columnes començaven al Principat: la Tramunta, amb origen a l’Escala, la Lluís Companys, a Oliana; la Francesc Macià a Esterri d’Àneu; la Rafael de Casanova, a la Sénia; i l’Abat Escarré, des de Girona.

La columna del País Valencià va començar el recorregut a Guardamar de Segura. I encara cal afegir-hi dues columnes més, que es van moure per Catalunya Nord, la Francesc Soler (de Rià a Tuïr) i la Josep de la Trinxeria (d’Arles a Argelers). A les Pitiüses, la marxa va tenir molt de ressò i van ser les illes on es van fer més mobilitzacions.

La marxa desborda la repressió

La iniciativa s’havia presentat el 20 de maig a Barcelona, amb el suport de dues-centes entitats. Només dos dies després, el ministre de Governació espanyol, Fraga Iribarne, va prohibir la mobilització amb l’argument que podia ‘alterar l’ordre públic i afectar el turisme’. La marxa era il·legal, doncs. Tanmateix, els impulsors van decidir de mantenir-la, en un exercici de desobediència civil.

El dia abans de començar la marxa, Adolfo Suárez va ser nomenat president del govern espanyol. Això no va significar pas cap canvi de comportament, i la brutalitat policíaca i la repressió es van estendre arreu dels Països Catalans en contra de qualsevol intent de manifestació o concentració.

Es van ocupar pobles. Agents de la policia visitaven els batlles dels municipis per on havien de transcórrer les columnes perquè hi posessin tots els impediments possibles. Entre més prohibicions, es va impedir de fer sonar les campanes, de fer fotografies i filmacions.

Només els dos primers dies, es van detenir cent cinquanta persones. Finalment, cent vint-i-tres marxaires van ser empresonats. En el cas del País Valencià, poc abans del dia que havia de començar la marxa, se’n van detenir els organitzadors i la columna va tenir un funcionament irregular.

La repressió va ser intensa, amb multes que anaven de les 5.000 pessetes a les 300.000, en un moment en què el salari mínim era de 10.350 pessetes al mes. Hi havia detencions contínuament i algunes persones van ser detingudes tres vegades en només deu dies.

La Marxa de la Llibertat va durar setanta-dos dies i va passar per tres-cents pobles, tot i que no va poder passar per tots els llocs previstos a causa la repressió policíaca.

A banda dels impediments de la policia espanyola i la Guàrdia Civil, l’extrema dreta va organitzar la Central d’Acció per la Unitat d’Espanya, amb ultres del moviment (Guàrdia de Franco, Fuerza Nueva, Falange Espanyola de les JONS) amb l’únic objectiu d’impedir l’acció dels marxaires, els quals actuaven sota els principis de la no-violència.

Un objectiu assolit

Finalment, el 12 de setembre, la Marxa de la Llibertat va arribar al monestir de Poblet. La Guàrdia Civil i la policia espanyola van encerclar el recinte i van carregar brutalment contra els marxaires i els veïns a Montblanc. Només una petita part va poder accedir al monestir.

La marxa es va convertir en un revulsiu per a la societat catalana, especialment als pobles, on l’arribada de les columnes comportava una onada de solidaritat entre els veïns, els quals van fer possible l’èxit de la iniciativa. Fins aleshores, fora de les grans ciutats s’havien fet molt poques manifestacions (per no dir cap, en molts indrets) i va ser una presa de consciència d’una part important de la població. Les columnes feien pedagogia, feien saber l’existència d’un president de la Generalitat a l’exili i recuperaven l’himne nacional entre la població.

En la marxa del País Valencià, hi va haver diversos mítings i concentracions, i va coincidir amb la gran manifestació de València del 12 de juliol de 1976, que va reunir centenars de milers de persones sota el lema de ‘Per la llibertat, per l’amnistia, per l’estatut d’autonomia, pel Sindicat Obrer’.

La iniciativa també va fer veure que el poble era capaç de mobilitzar-se, com es va demostrar aquell mateix any a la Diada de Sant Boi, un acte nacional unitari de l’oposició al franquisme que, en termes ideològics, va ser extraordinàriament diversa.

Les rèpliques del 2012 i el 2016

Abans de les marxes previstes com a resposta a la sentència del judici contra el procés, la Marxa de la Llibertat ja s’havia pres com a referent de diverses iniciatives.

Fa set anys, el primer de setembre de 2012, Àngel Colom i Arcadi Oliveres van acabar el recorregut que havien començat el 1976 en un acte d’homenatge que havia organitzat la territorial de l’ANC a la Conca de Barberà. En aquell acte també es va posar una placa recordant la Marxa de 1976 a la plaça Major de Montblanc.

Posteriorment, el 2016, va sorgir la Marxa Som, una caminada popular que va recórrer totes les comarques del Principat, amb actes, manifestos, assemblees i recollides d’adhesions per a promoure un nou model de democràcia participativa. La iniciativa formava part del projecte Reinicia Catalunya i va acabar a Montserrat amb la participació, entre més, de Teresa Forcades, David Fernàndez i del president d’Òmnium, Jordi Cuixart, qui va cloure el parlament amb la sentència: ‘Fermesa, convicció, ho tenim a tocar, visca Catalunya, visca els Països Catalans’.