21.02.2018 - 18:17
|
Actualització: 21.02.2018 - 18:45
Des d’avui el nou càrrec de màxima confiança del president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, és Clara Martínez Alberola, una valenciana fortament vinculada al Partit Popular que ha tingut un paper decisiu en l’estratègia espanyola contra l’independentisme a Brussel·les. Juncker l’ha presentada com la nova cap de gabinet, en substitució de l’alemany Martin Selmayr, amb qui va compartir fa un parell d’anys condecoracions a Espanya pels seus serveis: la gran creu de l’Orde d’Isabel la Catòlica, per a ella, i l’Orde espanyola de Carles III per a ell. Aquest tàndem de fidels a un Juncker que ha aprofundit l’actitud hostil envers el sobiranisme català, reforça el seu paper al cor de l’executiu comunitari i blinda una actitud intransigent envers Catalunya des de la Comissió.
Clara Martínez Alberola ‘és espanyola però sobretot europea’, ha dit Juncker en la conferència de premsa on han anunciat el nomenament.
Upon the retirement of Alexander Italianer, @JunckerEU reorganises his close team: @MartinSelmayr becomes the first ever german Secretary General, @ClaraMartinezAl the first female and first Spanish Head of Cabinet to the President. Richard Szostak becomes Deputy Head of Cabinet. pic.twitter.com/tCDBLz3Zwx
— Margaritis Schinas (@MargSchinas) February 21, 2018
Alberola, formada a l’escola del Liceu Francès i llicenciada en dret per la Universitat de València, va entrar a la Comissió a començament dels anys noranta. Va ocupar diversos càrrecs institucionals fins que el 2005 va entrar a formar part a l’oficina del portuguès Jose Manuel Durao Barroso, aleshores president. I el 2012 va esdevenir una de les seves conselleres. Just l’any en què esclatava el procés d’independència a Catalunya.
Aquella tardor, tant al govern espanyol com a la Comissió els va agafar d’imprevist l’èxit desbordant de la manifestació de la Diada i les conseqüències que se’n van derivar, amb l’avançament electoral al parlament i el plantejament per primera vegada d’una manera seriosa i plausible de la independència de Catalunya. La Comissió Barroso de llavors va tenir alguna fuita, com unes declaracions de la vice-presidenta Viviane Reding al Diario de Sevilla dient que no hi havia res en la legislació europea que digués que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea. Reding va córrer a rectificar, i Barroso va maldar per anar tancant portes, si més no discursivament. Martínez Alberola ja es movia aleshores entre bastidors; i ho feia després d’haver estat recomanada per l’ex-comissària i ex-ministra del PP Loyola de Palacio. Fil directe amb el PP, que el 2012 complia amb Rajoy el primer any de govern a la Moncloa.
El seu ascens en la cadena de comandament de la presidència de la Comissió va en paral·lel a l’increment de la temperatura del procés català. El 2014, l’any de la votació del 9-N, va ser nomenada cap de gabinet adjunta de Jean-Claude Juncker. L’any següent, només quatre dies abans de les eleccions del 27-S, proposades i assumides com a plebiscit, hi va haver el cas més escandalós de pressió espanyola a les institucions europees per a perjudicar l’independentisme català: la manipulació de la traducció a l’espanyol d’una resposta del president Juncker sobre la independència de Catalunya va aixecar una enorme polseguera. La Comissió va dir que investigaria els fets, però no s’ha aclarit mai qui va ser el responsable d’una manipulació d’aquella magnitud.
Hi ha un fet que sí que és evident: una de les persones més properes a Juncker ja era aleshores Martínez Alberola. I encara és més a prop seu. Les seves maniobres contra el procés no són visibles, però sí els efectes que tenen: tots els intents catalans de cercar suport a la Comissió eren tallats de soca-rel, començant per no atendre peticions d’entrevistes del govern català tant quan el presidia Artur Mas com Carles Puigdemont, que no va poder tancar mai una entrevista amb Juncker. I l’exemple més evident ha estat la posició de la Comissió envers el referèndum català i la manca de resposta de condemna de la violència policíaca i de la repressió espanyola contra els dirigents polítics catalans.
Però Martínez Alberola és la clau de volta d’una estructura diplomàtica que va més enllà, i que és enorme. És la representació permanent d’Espanya davant la Unió Europea (Reper), que compta amb unes tres-centes persones. La dotació pressupostària era el 2016 de més de vint milions d’euros. I la seva funció l’explicava molt bé el diari El Mundo: ‘La Reper és decisiva perquè el govern [espanyol] contraresti els missatges que el govern de Catalunya transmet en la capital comunitària […]. En el passat, la Reper ha estat amatent a pressionar les institucions i impedir visites oficials. I fins i tot ha enviat diplomàtics a conferències organitzades en centres de convencions o universitats perquè prenguessin la paraula durant els torns de preguntes i deixessin clara la posició d’Espanya sobre el tema català i el marc jurídic.’
