Martí Domínguez: ‘Jo volia contar aquesta història de violència’

‘La sega’ (Proa), de Martí Domínguez, és una novel·la circular, de manera que una part de l’escena tràgica que tanca el llibre es revela de bon començament i fa de motor i nervi d’aquesta història, la dels masovers de les muntanyes del Maestrat, tocant a Terol, i la violència que van viure al final de la dècada dels quaranta, en plena postguerra. ‘La sega’ parla de l’arbitrarietat i la crueltat de la guàrdia civil, que infonia por i repressió de manera indiscriminada a aquells pagesos de muntanya, molts assassinats al marge d’un camí, per la sospita que donaven menjar als maquis o guerrillers, com diu Domínguez.

Aquest és un llibre que canvia de tessitura en relació amb les obres que ha escrit fins ara Martí Domínguez, repartides entre els assaigs de nivell, l’últim, brillant, ‘El somni de Lucreci’, i novel·les que parlen de racionalisme, ciència i cultura de to biogràfic, com ‘El fracassat’ sobre Cézanne o ‘El retorn de Voltaire’, que reconstrueix els darrers dies de vida del filòsof francès, símbol de la il·lustració. Però, com explica l’autor a l’entrevista, ‘La sega’ té fonaments que comparteix amb tots els altres llibres que ha escrit.

—Com us vau trobar escrivint ‘La sega’?
—L’any 1998 em vaig comprar un mas en ruïna a Penyagolosa, al Maestrat. Trobe que és un paisatge esplèndid. I de mica en mica vaig anar-lo arreglant. Netejant el que havia estat el paller, em vaig trobar soterrat un Mauser i dues baionetes. Què coi hi feia un rifle, al mas? Vaig començar a preguntar entre els veïns, però es notava que no volien contar aquelles històries. Tot i això, d’ací i d’allà vaig començar a conèixer històries de guerrillers i de la repressió per part de la guàrdia civil que havien viscut els masovers d’aquelles muntanyes. I vaig tenir necessitat de contar aquesta història. D’entrada em vaig plantejar el llibre com un gran reportatge ficcionat (per no ferir sensibilitats), on era jo mateix qui en primera persona contava el relat de la gent de les muntanyes del Maestrat. La gent que me’n parlava ho havia viscut de petits. Per això, quan vaig decidir canviar de plantejament i construir una novel·la, em vaig posar en una posició més distanciada: vaig inventar-me un narrador adolescent, d’uns dotze anys, i li vaig posar Goriet, diminutiu de Gregori, que és un nom molt comú d’aquella zona.

—L’edat d’en Goriet, entre la infantesa i l’adolescència, també permet de posar més èmfasi en el desvetllament cap a un món constret, un món sense llei ni justícia, ple d’horrors. Un món de supervivència.
—El fil conductor és la veu de Goriet, ja de gran, que recorda els fets que va viure quan era petit, sí. Però també és molt important la història d’amor d’una pastora i d’un maqui que havia estat ferroviari i que va acabar de la pitjor manera. I s’hi afigen un munt d’històries encreuades més que van anar passant. Són històries de gent acorralada. Perquè els masovers van quedar al mig de la batalla entre la guàrdia civil i els guerrillers. Uns masovers que s’estaven sols a la muntanya. Molts masos, a més, s’havien quedat sense l’home, que la guàrdia civil havia assassinat, i eren portats per dones. Les dones de les muntanyes del Maestrat són unes dones molt fortes. Sempre dic que he escrit una història de violència.

—Sí, el relat causa sensació de claustrofòbia.
—Degué ser pitjor del que conto, però certament, era una situació de carrer sense sortida. I els masovers estudiaven de deixar el mas per salvar la vida, però, com podien abandonar-ho tot? I què els hauria passat? Anar a ciutat era sinònim de morir-se de fam… Perdre tot el patrimoni era una decisió difícil. I deixar aquell paisatge i aquell viure que només depenia d’ells mateixos i no d’estar al servei d’un amo… Per això una part dels masovers van resistir i es quedaren, fins que els van exterminar.

—Per què?
—La guàrdia civil no podia consentir el rebost que els masovers tenien, perquè era l’aliment dels maquis. El període que conte en la novel·la va del 1947 al 1950.

—Els personatges que apareixen a la novel·la existiren?
—Són personatges que tenen una part real i una altra d’inventada. El que em movia era contar la història de la gent d’aquesta zona del Maestrat, gent forta i dura, com el paisatge. Tantes muntanyes juntes, la fan una zona difícil per a viure-hi: a l’hivern, aquests masos sovint queden aïllats per la neu i tenen temperatures de quinze graus sota zero. Al llibre, hi apareix aquest viure i també les festes que celebraven, com la de Sant Antoni, la matança del porc, els balls, com s’expressaven la masculinitat i la feminitat, com s’aparellaven, el pa acabat de fer d’aquells forns, que és espectacular encara… Volia reproduir tot això, un món que en aquells anys es va enfonsar, perquè va ser una matança d’innocents, uns morts que no interessaven a ningú, els morts que va permetre la llei de fugues de Franco, que fou la via lliure a matar indiscriminadament.

—I què us ha sobtat més en el procés de descoberta d’aquell món i moment?
—Em va sobtar molt el dolor que encara hi queda.

—Hi ha un moment que en Goriet, el narrador, adverteix de la possibilitat de caure en un lloc comú (una altra novel·la de la postguerra, del franquisme i de la repressió perpetrada per l’església catòlica també). Com heu mirat d’evitar-lo?
—He defugit els estereotips. Malgrat la crueltat dels agents de la guàrdia civil, també he mostrat escenes que els humanitzen, per exemple. He volgut ser honest, deixant de banda les simpaties per uns o uns altres. Perquè jo volia contar aquesta història de violència. I deixant de banda que no m’imaginava que escriguera aquestes coses, el que faig és contar històries ben humanes –que és, de fet, el que m’agrada– i mostrar com el desig de coneixement topa amb la irracionalitat, que també és un tema que apareix en molts dels meus llibres.

—I també hi ha la història natural.
—Com Goriet descobreix que la muntanya és alguna cosa més que una terra inaccessible. En això, hi té un paper determinant el mestre. La pèrdua d’innocència del protagonista també inclou convertir-se en un home amb un interès intel·lectual. Aquest és el gran èxit del mestre, don Arcadi.

—El mestre és un personatge important, que encarna tot allò que es va perdre. És la tragèdia de perdre el saber acumulat i la cultura arrabassada al país.
—El mestre és condemnat a l’exili quan l’envien a una escola rural enmig de la muntanya. És un intel·lectual esporuguit. I hi ha més personatges interessants en la novel·la, com el metge, que és una bona persona, d’idees dretanes. És una manera de mostrar la biodiversitat ideològica d’aquell moment, que a vegades se’ns ha volgut amagar.

—I també doneu importància a les paraules, sobretot la toponímia, que conserva una saviesa popular nascuda de la tradició.
—Quan els personatges parlen utilitzen les seues pròpies paraules, que són de frontera. I en un moment determinat apareix un personatge que es diu Carles Salvador, que és una mena de Joan Coromines, que arreplega paraules. I en Goriet queda fascinat per aquesta riquesa. I com que ja dic sempre que jo d’imaginació no en tinc, recull la toponímia real, el nom dels masos, excepte el de la família protagonista. Són tan ben trobats, que no tenia sentit d’inventar-ne de nous. I és una mena d’homenatge a la riquesa lingüística del territori.

—Els vells que us han contat les històries saben que han quedat atrapats en la vostra novel·la?
—Forme part d’un grup de recuperació de la memòria històrica de Castelló. Aquesta associació m’ha resultat molt útil per a conèixer el territori i la gent i alguns d’ells sí que saben aquesta aventura literària.

—A la novel·la també apareixen supersticions, bruixes i mites compartits per la gent d’aquestes muntanyes…
—Ha, ha. Quan veig un escurçó pense en qui me’l pot haver enviat. Però el que fa més por a la novel·la són els vius, no pas els morts. A vegades les novel·les de muntanya pequen d’un excés de sentit màgic. En aquest cas no hi ha mites. Els masovers són supersticiosos però no creuen en els fantasmes. Al capdavall, aquesta novel·la és un homenatge al món dels masovers.