25.02.2017 - 22:00
|
Actualització: 25.02.2017 - 22:05
Martí Boada (Sant Celoni, 1949) és una de les personalitats científiques més influents del país. Vinculat des de sempre al massís del Montseny, actualment treballa com a investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona i en projectes centrats en els camps de canvi ambiental global i biodiversitat des d’una perspectiva social, particularment en el sistema urbà i els boscos. En aquest moment dirigeix disset projectes d’investigació tant locals com internacionals; ha treballat en universitats de Mèxic, Cuba, els Estats Units i el Brasil, ha impartit més de mil conferències arreu del món, va rebre la Creu de Sant Jordi el 1999 i ha publicat nombrosos articles i llibres. El darrer és Estiu, caminar mirant, editat per Laertes, un passeig d’estiu pel seu Montseny estimat. Ha impulsat programes de televisió com la sèrie Boscos, i en menys d’un mes parteix cap a París a treballar a la Unesco en temes de conservació de les reserves de la biosfera mediterrània i llatinoamericana.
—Afirmeu que esteu en contra de l’intervencionisme administratiu…
—Sóc crític amb el control administratiu més enllà d’allò que és desitjable. Ens hem autoimposat una societat en què l’individu ha perdut la capacitat de ser lliure. Si Darwin entrés ara amb el Beagle al port de Barcelona, l’executarien allà mateix. El control és desproporcionat i em preocupa una societat amb tanta tutela. Com a ciutadà lliure, sento molt aquesta coerció, aquesta necessitat de papers per a tot que ens aboca a un neoestalinisme amable. I a més a més, et trobes cada funcionari! N’hi ha de facilitadors i de dificultadors, i aquests abunden i si en trobes un, ja has begut oli per fer el que sigui. Tenen més poder que els polítics i tot.
—Definiu el paisatge com una mescla de la història natural i de la història social.
—És que és un híbrid. S’ha acabat aquella separació entre natura i home, això és dretà. Per llegir qualsevol paisatge has d’incorporar l’element social. Hi ha qui reclama un retorn al Paleolític, això és asocial. Hem de fer les coses bé per recuperar el paisatge. Si volem tenir ous no podem fotre la gallina a la cassola, i aquí hi hem fotut la gallina, el gall i el de més enllà. I passa igual amb els boscos i amb la pesca, hem de retirar només l’excedent. Però és clar que el paisatge és una mescla de les dues coses.
—Dieu que ‘cada runa rural és una patacada per a mi, és l’ensorrament d’una cultura‘.
—És que en la runa no veiem només el mas o la barraca perduts, sinó que s’ha ensorrat una cultura centenària, s’ha fos. I tinc aquest sentiment d’enderroc cultural.
—És la part més trista del llibre.
—És que hem enviat la història d’homes i dones a la necroesfera del sistema, que s’ho ha menjat tot, i hem perdut un coneixement empíric que no hem incorporat i que la postmodernitat s’ha perdut.
—Va ser arribar els hidrocarburs i començar el despoblament de 700 masos del Montseny…
—Sí, han desaparegut pràcticament tots. En queda algun amb alguna família envellida, però no n’hi ha cap com els d’abans. I està relacionat amb els hidrocarburs per contraposició a l’activitat forestal, ja que abans un ciutadà consumia per càpita cinc tones de bosc cada any. Això incloïa tot, des de les bigues de les cases fins al consum per cuinar, i es va canviar per cinc bombones d’un butà que ve d’Algèria. Va comportar l’ensorrament de les economies de muntanya, la davallada dels treballadors del mas al pla per fer feina a les fàbriques i la desaparició de tot un món. Ara queden alguns masos reconvertits en cases de menjar. N’hi ha fins a 160 a tot el Montseny. Es pot dir que ara els masovers es dediquen a l’engreix de cap de setmana amb l’avantatge que no han de treure els fems.
—Aquesta setmana hem sabut que el despoblament rural ha crescut. Per exemple, el 2006 a les terres de Lleida hi havia set pobles de menys de cent habitants, i el 2016 n’eren catorze. Us preocupa?
—Per descomptat. Hi ha gent conservacionista que com més despoblament hi hagi més contenta està. És aquesta intel·lectualitat urbana que té la idea que el bosc millora si creix, i que proclama el retorn al paleolític i al primitivisme. Proclamen la sobirania alimentària quan al país no ho som gens, de sobirans. Menjar un kiwi que ve de Nova Zelanda és una barbaritat, ens aporta 50 o 60 calories i n’hem gastades 300 en emissions que duen al canvi climàtic. Necessitem terres agrícoles i que el sector primari sigui un sector potent, i ells ho veuen amb poca simpatia perquè volen tornar a una natura verge, que és una ideologia d’extrema dreta que apliquen sense saber-ho. Això fa olor d’extrema dreta, i el despoblament és molt preocupant.
—Defensau que la biodiversitat disminueix si l’home no és present de manera moderada en el medi.
—És clar, es perd diversitat per manca de població en els entorns rurals. Un bosc no aporta tanta diversitat com un conreu, en canvi, sí que fa créixer la densitat de determinades espècies. Però se n’han perdut moltes –com ara, les guatlles i les aloses– per manca d’activitat agrícola, i en vegetació estem igual. Això passa amb el despoblament de la Catalunya Vella i del conreu de muntanya.
—Fem l’entrevista el dia que han trobat una llúdriga a l’Onyar al seu pas per Girona, això és bo?
—És un bon indicador. La presència de la llúdriga a l’Onyar mostra que la feina es fa bé, és una espècie en recuperació, i no és cap sorpresa perquè prové d’aquelles llúdrigues d’origen extremeny que es van alliberar. Això vol dir que el riu està en condicions d’admetre aquesta població, que necessita bandes amb una densitat de peixos alta perquè si no, no podria persistir. Mostra un increment de qualitat i és un bioindicador important, com les hematites o els leucòcits en els humans.
—Llavors, el cas de l’ós i del llop al Pirineu…
—És molt diferent. La llúdriga fa temps que es passeja pel Fluvià al seu pas per Olot, n’hem trobat a la Tordera i fins i tot al Besòs. La seva expansió marca la recuperació dels rius. El tema de l’ós i del llop és molt diferent, fins i tot també entre ells.
—En el llibre afirmeu que al Montseny us retrobeu amb l’ecologia familiar, mentre que a la selva us sentiu analfabet…
—És que la selva no pots llegir-la amb les mateixes eines d’aquí, i tens un complex total d’analfabet profund, és una qüestió d’escales.
—Això a mi em passa quan vaig al Montseny, que llavors l’analfabet sóc jo…
—Repeteixo, és una qüestió d’escales. Avui a classe he demanat als alumnes quin era l’ocell més singular que tenim al campus universitari, que és el raspinell, i ningú no m’ho ha sabut dir. En canvi, si demano la vida i miracles de vint espècies africanes, s’ho saben tot. I és perquè tenen una visió televisiva de la natura, fins i tot pornogràfica, amb aquell primer pla del cocodril queixalant una cuixa, això és porno dur i a la vegada ens fa analfabets. Les nostres àvies tenien un coneixement de la natura molt superior a nosaltres. I ep, no demano en cap cas tornar enrere, però tenim molts màsters i poc coneixement, i pel que fa al medi encara ens faran creure que els nens vénen de París.
—Alertau contra l’academicisme petulant que només cerca articles en revistes de factor d’impacte. És cert que estau fent moltes activitats de divulgació, com aquest mateix llibre, però a la vegada treballau a l’acadèmia…
—Treballo en un lloc on socialitzar el coneixement es considera un demèrit. El meu grup consta de quinze investigadors i és un dels importants a l’Autònoma, però també volem ser divulgadors del coneixement. Treballem sense abdicar i renunciar a l’excel·lència i els papers i els articles de factor d’impacte, però em molesta molt aquesta invocació a l’excel·lència que no és res més que un elitisme. I allò que no és excel·lent, on ho hem de fotre, què n’hem de fer? La recerca de l’excel·lència va en contra de la diversitat, perquè què passa si algú no té aquesta habilitat? Em sembla que anem tornant a un sistema de castes. Jo en sóc enormement crític, però a la universitat estic en una minoria totalment absoluta.
—En les vostres passejades denunciau l’espoli de les plantes remeieres…
—I és clar. La població se’ns ha disparat, i si abans els boletaires o els recol·lectors de castanyes eren quatre, ara imagina. Desapareixen espècies com la valeriana per la pressió dels naturòpates i dels neorurals, que es carreguen una planta que fa un metre vint d’alçada, que creix normalment en solitari i que es veu d’una hora lluny. I se la carreguen perquè no agafen la flor ni la fulla, no, que la part medicinal és l’arrel. Ja ho tens!
—I heu encunyat el terme ‘garrafaires‘ per definir els qui van a cercar l’aigua a les fonts del Montseny potser de manera abusiva…
—És una pràctica nova, arriben amb la furgoneta i els veus omplint garrafes en alguna de les 700 fonts del Montseny. No sé si se l’emporten per a restaurants, o la revenen o és per a tota la família, però costa molt trobar una font lliure de tota aquesta gent que omple les garrafes.
—Al Montseny hi ha hagut intents d’aprofitament diversos: des de qui volia fer una estació d’esquí fins a l’explotació del bosc. Quin aprofitament se’n podria treure en l’actualitat?
—La principal activitat del Montseny és terciària i és un equipament de primer ordre de la tercera corona al servei del sistema urbà. El Montseny serveix per a fixar vint tones de diòxid de carboni per hectàrea i per a produir oxigen a raó de deu tones per hectàrea, i només amb això ja està justificada la seva activitat. En aquest espai el ciutadà urbà crema els excessos de la setmana sense haver de recórrer gaire més de quaranta quilòmetres, i és un gran sistema verd urbà que ha de comptar com a equipament, com per exemple Collserola.
—Alertau de l’escalfament global amb dades precises. La temperatura ha pujat un grau al Montseny en els darrers cinquanta anys. Això dificultarà la pervivència d’espècies endèmiques com, per exemple, el tritó?
—El tritó ja ho està passant molt malament, perquè és un animal que a més de setze graus ja té dificultats, però el seu principal enemic és el tècnic que s’encarrega de la seva conservació, que ho fa molt malament. Ho denuncio com a estudiós del Montseny perquè no fa una gestió sostenible de les rieres, hi ha un excés de massa forestal molt gran. Quan puja la temperatura esgota els recursos hídrics i afecta l’hàbitat del tritó, però ell fa la seva gestió basant-se en tòpics ecologistes.
—Si no haguéssiu dedicat una bona part de la vostra vida al Montseny, de quin altre paisatge us hauríeu enamorat?
—El que més m’atreu és l’Antàrtida, on faig coses i havia estat temporades. És un continent en teoria al servei de la pau i la ciència i la sensació és molt agradable i el paisatge encara és molt poc grapejat. Si fos a casa nostra, seria el massís del Montnegre, que és més proletari i humil que el Montseny. El Montseny és com la vedet del Molino; en canvi, el Montnegre no el coneix tanta gent, i millor que sigui així. Però en realitat jo estic enamorat del suro i de l’alzina surera, un arbre únic des del punt de vista de l’evolució.
