Martí Anglada: ‘Alemanya vol posar ordre, però que ningú no es pensi que és pro-independència’

Martí Anglada (1949) va ser el delegat de la Generalitat a França fins que el govern espanyol va fer-ne tancar totes les delegacions fa ara sis mesos. Aquest periodista veterà, corresponsal internacional durant dècades, per exemple de TV3 a Alemanya, entre més, diu que ara s’ha retirat. Avui divendres moderarà l’acte de presentació de la plataforma Diàleg UE-Catalunya, formada de quaranta eurodiputats que pressionen a favor d’una solució dialogada al conflicte català. VilaWeb l’ha entrevistat per parlar-ne, però també per comentar la internacionalització actual del procés, sobretot via Alemanya, país que Martí Anglada coneix tan bé.

—Quin pes té la Plataforma Diàleg UE-Catalunya?
—Són quaranta eurodiputats de tots els partits de l’arc parlamentari europeu sencer. En una cambra de set-cents diputats, quaranta en són un 8%. Per a una plataforma, això és molt. És un lobby pro-català i evidentment que és important, per la seva diversitat i perquè és la punta de l’iceberg. Ja va passar a Suïssa. El parlament europeu, però, no és ben bé igual que el suís, perquè no és tan homogeni. Però deixi‘m que en faci la comparació: sempre són representatius d’una massa més gran.

—Si la política són interessos, quin interès hi tenen, ells? Més enllà de la simpatia, per què es mouen?
—Dir ‘la simpatia envers Catalunya’ és massa senzill. Això que hi ha és simpatia envers la democràcia. Envers els valors de la democràcia. Envers una Europa no solament basada en la democràcia formal. L’altre dia, el senyor Macron va dir: ‘la nostra identitat és la democràcia’. Aquesta frase m’agrada i me la quedo. Els eurodiputats tenen simpatia envers Catalunya, però és evident que en tenen envers la identitat democràtica. I deixi’m que li ho digui: una cosa va lligada amb l’altra.

—Vós vàreu ser el primer que jo vaig sentir que deia que Alemanya havia volgut jugar la carta de Puigdemont, que hi havia volgut intervenir.
—Ho vaig dir el primer dia: Alemanya no fa això perquè Puigdemont passava per la carretera. Si només passa per la carretera, pots fer veure que no hi arribes a temps i que ja és a Bèlgica. Ho vaig dir i ho continuo dient: no era només obligació seva, detenir-lo; també ho era de Dinamarca i de Suècia. ‘Oh’, em diuen, ‘és que és una ordre judicial i no hi podien fer res més’. No, escolti, la detenció és cosa del ministeri. Jo no dic que la detenció no tingui a veure amb l’eurodre ni que el CNI no hi hagi intervingut. No dic pas que no. Sí que dic que hi ha d’haver, també, un component de voluntarietat alemanya. Ells es diuen que hi ha un tema que els preocupa, un tema que es podreix, del qual l’estat espanyol no es pot ni es vol sortir. I que estem en una bola de venjança. Alemanya hi vol posar ordre. Però que ningú no es pensi que Alemanya és pro-independència. No és cert, això. Seria un error.

—I de més autonomia per als catalans, que en volen?
—Volen estabilitat a la zona euro. Prou. I això té moltes possibilitats en funció dels partners. Nosaltres som partners i els espanyols també. Els alemanys hi volen posar ordre i no volen un crac en un país com Espanya. No en volen cap. Veuen això que veu tothom: que estem en una bola de venjança cada cop més gran i que no duu enlloc. ‘I vostè qui és per a dir això dels alemanys?’ Doncs miri, ningú. No sóc ningú. Però m’ho van preguntar un dia, vaig dir que creia que aniria per aquí i resulta que va per aquí. Vostè em demana si he vist cap sorpresa. Potser cap. Però confirmacions agradables, sí. La sorpresa relativa és que el Fankfurter, el diari de centredreta que sempre era hostil al cas català, escolti, ara fa uns reportatges en els quals explica per què no hi ha malversació, per exemple. El Frankfurter, que és el diari del súperseny, fa coses bastant extraordinàries, fora d’allò ordinari.

—I per què tant d’interès a intervenir en el nostre cas?
—Catalunya és una economia més gran que Portugal i Grècia. Sap les hores que s’hi van passar per Grècia? Quan Junqueras es va veure amb l’ambaixador alemany, com va explicar Economia, hi van anar amb la llibreta i tot allò que preguntaven era sobre economia. Tot. Alemanya està interessadíssima en el tema català i en l’estabilitat de l’euro. Interessadíssima. Ara, l’opinió publica alemanya no entén la independència. No l’entenen. L’opinió pública voldria com a solució més autogovern per a Catalunya. Però el govern és una altra cosa: estabilitat. I això és més ample. És més obert. Ja ho veurem. Tenim les declaracions del senyor Brok, cap dels democratacristians al parlament europeu, on va parlar de dur-hi mediació perquè aquesta gent no se’n surt. I aquesta mediació, va dir que l’havien de fer Alemanya i la UE. O el vicepresident del Bundestag, socialdemòcrata, que va dir: ‘hem de fer una mediació europea i que les dues parts la volguessin’. Entra en la lògica del per què agafen Puigdemont. Per què l’agafen? Per intervenir, com a mediador hipotètic, com a facilitador. És així que hi intervenen.

—Descarteu que retornin Puigdemont per malversació?
—No. No ho veigclar. Sempre he vist clar que els jutges alemanys no contemplarien la rebel·lió. És tan fora de lloc, tan fantasiosa… La malversació, en canvi, des del moment que es discuteix s’ha d’anar amb peus de plom. Ja ho veurem. Però les diferències de l’establishment espanyol respecte d’un fet tan important a l’hora d’acusar si hi va haver malversació o no, poden portar els jutges a dir que no hi ha acusació solida. Però s’ha de ser molt prudent. Molt.

—I com acabarà?
—Aquí l’únic que diem és que l’estat alemany vol això: una solució a un problema d’estabilitat que amenaça la zona euro pel franc sud-oest. Ara, no sabem si tirarà endavant. No sabem si se’n sortiran. Una mediació, l’han de voler tots dos. No sabem si Espanya la rebutjarà totalment i això implicarà una crisi més gran. Però hem entrat en un cicle nou.

—Paradoxal. Justament en el moment que no tenim obertes delegacions de la Generalitat, el procés s’internacionalitza com mai.
—Per què es pensa que van tancar-les? Per això. El 28 d’octubre es van tancar. I van emmudir el Diplocat. És evident que si ells treballessin tindrien el camp molt més lliure. No pas a Alemanya, Suïssa, o Escòcia, on l’exili català hi és i fa feina. Però a la resta d’Europa tenen el cap molt lliure. Nosaltres estem desarmats. Això s’ha de reconèixer. Tot i això, Alemanya és molta Alemanya. Per això estan espantats, a Madrid. Ara esteu espantats? Després d’haver-nos posat un esparadrap a la boca?

—El moviment a Alemanya farà que ara tinguem França  més de cara?
—No es pot dir que això ha estat una cosa concertada prèviament entre tots dos. Ni ho dic ni ho crec. Però sí tolerada. Tolerada per França. Fixa-t’hi: França està muda. Muda. Els alemanys han agafat el president Puigdemont, hi han intervingut i no han mostrat res. Els francesos, ‘fes, fes fes; veurem on pot arribar.’ I si això progressa, els francesos hi hauran de dir alguna cosa. Si hi ha mediació...però no estem en aquesta fase, no.

—Em costa molt de creure que els espanyols seguin a negociar. Per molt que pressionin els alemanys.
—A mi també em costa molt de creure que els espanyols seguin a negociar. Per això li ho torno a repetir: constatar que els alemanys volen una sortida negociada no vol dir que passi.

—Els espanyols, com els veieu? Ara es marquen gols. Potser, als catalans, ens toca estar calladets.
—Ahir vaig sentir Eduard Voltas al 3/24, que deia que avui és el dia de menjar crispetes. Vostè diu que hauríem d’estar quiets. I jo hi anava a afegir… i menjant crispetes. Ha! Jo els veig molt ficats en un bucle, en una espiral que els porta cap a posicions cada cop més dures. Utilitzo l’expressió de ‘bola de neu venjativa’. L’extrema dreta fa i desfà. I es fan coses jurídicament impresentables. Dos-cents policies espanyols i guàrdies civils amb les seves dones de permís a Múrcia? Rebre regals, si ets funcionari, té un nom: suborn. Si és contra Catalunya, tot s’hi val. Vivim una espiral cap a l’estat autoritari i en vivim la duresa màxima amb la passivitat total del PSOE. En una situació així, em costa molt d’imaginar que s’asseguin en una taula a negociar. Em costa molt. I nosaltres, què hem de fer? Resistir. I, per cert, ens fa falta un govern de resistència.

—Què vol dir ‘un govern de resistència’?
—Nosaltres hem de resistir. A Europa, uns  fan un esforç comprensiu amb el deteriorament democràtic i a favor del diàleg, cosa que ens afavoreix. I anem veient que, a Madrid, s’han entortolligat en una espiral malèfica i perversa que els porta a situacions autoritàries que els aïllen amb vista al continent. Què cal fer davant això? Resistir. I fer tant com es pugui perquè amollin els presos. Quan dic ‘resistir’ també és això. I resisteixes més bé si tens un govern de resistència. Aquest dilema que si govern autonòmic que si no, jo no el veig. Hem de tenir un govern de resistència. I això pot causar situacions complicades. Doncs sí. Hem de resistir amb tots els elements que tinguem. I el govern és un element. Ho dic amb tots els respectes per al president Puigdemont, perquè qui té tots els elements i la capacitat democràtica de decidir això és ell. Potser al final Llarena pot decidir que no hi ha govern. Aquí estem en una situació precària. És clar que hi estem.

—En fareu cap llibre, Martí Anglada?
—Un editor em va dir: ‘fes el procés vist a París’. I li vaig dir que no. Estem massa a dins. Aquesta mena de llibre, si no tens cap ànim justificatiu… I ara n’hi ha dos o tres, d’aquests. Expliquen el mes d’octubre per sortir bé a la foto. Jo no tinc aquesta necessitat. I si hagués de fer un llibre, el faria com a periodista seriós. I hi hauria d’explicar coses que no vull explicar. Jo procuro de ser respectuós i elogiós amb tothom. Però si et poses a explicar les coses amb detall, potser no hi surt bé tothom. Potser algú hi surt amb la corbata guerxa. Potser falta temps per a poder explicar sense haver-te de censurar en res. I aleshores sí, explicar-ho tot.