Martí Anglada: ‘A Exteriors van a pas de tortuga’

Martí Anglada (Girona, 1949) no es vol jubilar. Ho deixa molt clar quan explica que des d’Exteriors es va difondre que aquest era el motiu perquè no fos restituït com a delegat de la Generalitat a París. Van prometre-li la representació als països nòrdics, però d’això ja fa quatre mesos i no n’ha tingut més notícies. Acusa el conseller Ernest Maragall de mentir i de no haver fet res en política exterior a banda reobrir algunes delegacions tancades pel govern espanyol mitjançant el 155.

Anglada lamenta que el Departament d’Exteriors persisteixi en allò que considera errors de la legislatura anterior, és a dir, a posar tots els ous al cistell de la Unió Europea. Diu que resta a l’expectativa del substitut de Maragall, que aviat deixarà el càrrec per a centrar-se en la candidatura d’ERC a la batllia de Barcelona.

—Avui s’han sabut els nous delegats als Estats Units i a França després de resoldre’s el concurs públic. Com el valoreu, aquest mecanisme d’elecció?
—No hi tinc res a dir, sobre això. Desitjo molta sort i encerts als nous delegats, segur que són d’una gran vàlua. Però m’agradaria parlar del conjunt, de l’estratègia que segueix l’acció exterior de la Generalitat.

—Per què? Com la valoreu?
—Tinc la constatació que, després de cinc mesos de govern, amb Maragall a Exteriors, no ha passat res. Només hi ha un pla estratègic de reobertura de delegacions. Encara parlen de restitució i parlen de tres fases. Ni la segona ni la tercera no les situen en el temps. En tot cas, l’única cosa que han fet en cinc mesos és reobrir dues delegacions, a Berlín i Londres. Aviat reobriran la de Roma. En cinc mesos s’ha fet això. El problema és que això és arrossegar els peus, anar a pas de tortuga. No coneixem cap estratègia de política exterior. I, a més, repeteixen errors de la legislatura anterior.

—Quins errors?
—Van posar tots els ous al mateix cistell, el cistell de la Unió Europea. I van convertir la UE en un àrbitre únic. Això és molt important. El món és molt gran, no només la UE. L’octubre de l’any passat, l’àrbitre únic que nosaltres mateixos vam ajudar a enlairar se’ns va girar d’esquena i va avalar el 155. Va ser una mala jugada. Després d’aquesta experiència, seria lògic de posar els ous en cistells diferents. S’hauria d’elaborar una estratègia que veiés el món de manera més àmplia. Pot haver-hi estats que tinguin més simpatia per nosaltres. S’ha de diversificar més i donar més joc.

—Quins estats poden tenir més simpatia per la causa catalana?
—S’han d’individualitzar els estats. Per exemple, ara volen obrir delegacions a Lisboa i els Balcans. Es repeteix el mateix esquema. Doncs home, Mèxic és un país que va tenir una gran importància i que va mantenir un lligam fort amb l’Espanya republicana. Home, potser que féssim un pensament, no? També es podria pensar en els grans països que ignorem. Rússia i la Xina. I el Japó, que és un dels més interessats en Catalunya. El món és molt gran, m’explico? I Israel. I el Marroc. Hi ha molts estats fora de la UE i s’ha de tenir una mirada més àmplia. La meva queixa és que es fa servir el mateix model que la legislatura anterior. Però, a més, sospito que es fa sense estratègia. Per inèrcia. I això encara és més greu. Crec que el senyor Maragall és la nostra lady Ashton. Sabeu qui és?

—Em sona el nom, però no us ho sabria dir. Expliqueu-m’ho.
—És l’ex-alta representant de la UE per a la política exterior. Lady Ashton era britànica. Abans, hi havia hagut el senyor Javier Solana, que va ser una persona activa en política exterior. Als britànics els molestava que la UE tingués gaire activitat exterior. Sempre han considerat que no feia falta. Què va fer lady Ashton? Ocupar el càrrec per a neutralitzar-lo. Fer de tap perquè no volia que progressés la política exterior de la UE. No va fer gairebé res. Crec que a Maragall l’han col·locat perquè no passés res. Una prova que no hi ha cap estratègia la va donar ell mateix l’altre dia a la BBC. Suposo que hi va sortir per replicar el senyor Borrell, que va anar al mateix programa, perquè la presència internacional del senyor Maragall ha estat minsa. Maragall va dir una cosa que va esfereir: que si no arribem al 50% dels vots, no podem demanar suport internacional. El 50% no t’ha de permetre de demanar suport, sinó que et permet de demanar reconeixements! És molt diferent. És clar que pots demanar suport! Només faltaria! És això que ha de fer, precisament! Per tant, són ben clares les seves intencions. Pleguem-nos de braços fins que tinguem el 50%.

—El dia abans, el president Torra havia demanat una mediació internacional a Ginebra.
—Maragall va fer un desaire al president. Fa un parell de dies, va matisar-ho. Va dir que s’havia de treballar per una mediació. Això evidentment és un matís que li han demanat perquè va deixar el president, com es diu vulgarment, amb el cul a l’aire. Però el que és greu és la sinceritat de les seves declaracions a la BBC. Aquí, plegats de braços fins al 50%. Si no hi ets per a demanar suport a l’exterior, l’acció comercial ja la fa Acció. I les culturals, l’Institut Ramon Llull. Una delegació ha de fer una plus-vàlua. Si dius que no pots demanar suport, per què el tenim, el Departament d’Exteriors? Per què el tenim i per a què serveix? I per què va acceptar el càrrec, el senyor Maragall? Tinc el dubte si la neutralització d’Exteriors és conseqüència de la poca agilitat diplomàtica de Maragall o és voluntat d’Esquerra Republicana. Això no ho sé, però la manera de saber-ho serà veient qui nomenen nou conseller.

—Per què depèn del nou conseller?
—Sabrem si aquesta paràlisi, letargia, aquest arrossegar els peus, és una qüestió individual d’un conseller que potser no era el més ben dotat per a aquest càrrec o és cosa de partit. No ho sabem i no vull prejutjar.

—Més que el qui, no creieu que dependrà de quina estratègia desenvolupi el govern?
—Però dependrà del qui, no? El conseller ha de fer l’estratègia. És molt important l’acció exterior. Si voleu dir que Exteriors i Presidència s’han de coordinar, doncs evidentment que sí. Però primer de tot ha d’haver-hi un conseller que hi entengui, que traci una estratègia. Això no s’ha fet i s’ha de rectificar.

—Per què no us han restituït com a delegat del govern a París?
—Ho hauríeu de preguntar al conseller Maragall, no a mi.

—Quins arguments us van donar?
—Van dir que em volia jubilar. Això és fals. No em vull jubilar. Ho van dir a periodistes. És mentida. La pregunta no és per què no em volen restituir, sinó perquè em van mentir. Quan algú diu una mentida, és per a tapar alguna cosa.

—Hi ha un criteri polític?
—I tant. I tant. Hi ha un doble criteri polític. Jo vaig anar a les llistes de Junts per Catalunya, en una posició simbòlica. Però això ERC no m’ho ha perdonat. L’altre criteri és el tipus d’acció exterior que es vol fer. En tot cas, són ells que ho han de dir. No em vull jubilar ni he expressat mai aquesta intenció a ningú.

—Al juny el govern va anunciar que seríeu el nou delegat als països nòrdics.
—Això també pregunteu-ho a ells. A mi el 25 de juny em van dir que aniria als països nòrdics i que el decret es publicaria al cap de quinze dies.

—I no es va fer.
—Avui és 25 d’octubre, oi? Doncs fa quatre mesos. Quatre. I ell va dir quinze dies. El dia 26 va haver-hi un consell executiu i quan li van preguntar per mi el conseller Maragall va respondre que havien arribat a un acord amb mi per anar a la delegació dels països nòrdics. Ell mateix ho va dir públicament. I que es faria efectiu al cap de quinze dies. S’havia d’haver executat el 10 de juliol. I resulta que avui és 25 d’octubre. Evidentment, va ser una mentida.

—D’ençà d’aleshores heu tornat a parlar amb el conseller Maragall? Us ha donat cap explicació?
—A mitjan juliol encara confiava en la seva paraula. Em va escriure en un missatge de mòbil dient que tenien dificultats. I que se superarien i que ja ho veuríem. Escolteu, han anat passant els mesos i res. No hi ha voluntat de fer res.

—Esteu dolgut?
—No, no. Això ja ha passat. Fa quatre mesos, ja. Dolgut ho estava aleshores. Quan em van dir que em volia jubilar i era mentida. Sí que vull fer sentir la meva veu perquè veig imminent la substitució del conseller Maragall a Exteriors, perquè es confirmarà com a candidat d’Esquerra a l’Ajuntament de Barcelona.

—És previst de tornar a obrir el Diplocat a final d’any.
—És una altra qüestió que fan arrossegant els peus. Tothom ho veu. No sóc una persona aventurera quan parlo, no ho he estat mai. Té tot el color de la síndrome de lady Ashton, això. Tots els ingredients. Ocupem això perquè no passi res.

—Abans criticàveu que s’haguessin posat tots els ous al cistell europeu. Però la realitat és que el govern no va mantenir la posició després de proclamar la República. Sense fets, la comunitat internacional no es mou.
—El 19 i 20 d’octubre va haver-hi una cimera del Consell Europeu. Allà es va parlar de la qüestió catalana i es va donar carta blanca al 155. Amb recel d’alguns estats, com Bèlgica, Eslovènia, Irlanda, Dinamarca… Alemanya tampoc no picava de mans. El gran suport d’Espanya va ser França, i de rebot Itàlia. A partir d’allà, pensar que cada estat actuaria pel seu compte… això no passa. Això passa amb l’Aràbia Saudita. Però al final es va donar via lliure al 155 en canvi d’eleccions immediates. I així es va fer. Posar tots els ous al cistell de la UE una altra vegada és molt arriscat.

—El president Puigdemont, en el seu llibre, insisteix en una mediació europea i apel·la directament a Donald Tusk. Persisteix en l’error?
—Mireu, sobre el llibre del senyor Puigdemont, com a crític extern, us puc dir que és un llibre adreçat a Europa i que la voluntat és interpel·lar Europa. És clar que s’ha de fer això. Però no únicament això. Aquesta interpel·lació del president Puigdemont la trobo molt bé. I no dic que s’hagin d’obrir més delegacions. També se n’han d’obrir en capitals fora de la UE. La UE, si sap que té tots els ous al seu cistell no es comportarà igual que si sap que no depèn d’ells i prou. Hi insisteixo, s’ha de diversificar l’acció exterior per a no tornar a caure en el mateix sot que fa un any.

—Quin paper ha de tenir el Consell de la República?
—Ho ignoro. Hi haurà gent amb coneixements i amb capacitat de relacions internacionals. Els desitjo el millor, però no sé qui el formarà, si serà un consell, tot i que la voluntat és internacionalitzar… Les coses no són el nom, sinó la gent que les forma. Pot ser un organisme purament nominal o que acabi essent eficaç.

—El nou conseller d’Exteriors hauria de centrar-se també a denunciar la repressió i el judici a l’1-O?
—S’ha de dibuixar una estratègia. No pot ser un campi qui pugui. S’han de pensar amb detall les relacions que hi ha entre els estats i veure on es pot incidir més. Una vegada localitzats els objectius, s’ha d’aconseguir suport. Des del primer dia. Aquest suport s’ha de demanar amb tots els arguments. I la cosa més important és la repressió totalment injustificada i antidemocràtica contra els presos polítics i els exiliats. És evident. Però si continuem amb la inèrcia anterior, l’eficàcia de tot allò que fem serà molt minsa. Lligar l’acció exterior amb la denúncia de la repressió és un gran argument. Això i les grans mobilitzacions, com les de l’Onze de Setembre.

—Què us sembla el paper del ministre Borrell? És molt actiu contra l’independentisme.
—El senyor Borrell li fa un gran favor al senyor Maragall. En una comissió, crec recordar, va dir que a fora s’havia de fer molta feina perquè les delegacions de la Generalitat havien fet una gran tasca en favor de l’independentisme i que s’havia de contrarestar. Això és un gran favor a l’actual Departament d’Exteriors. A part això, la mala premsa que té Espanya a l’estranger se l’ha feta Espanya mateix. Les imatges de l’1-O les van provocar ells. I la mala propaganda d’acusar de rebel·lió sense violència, això pot ser capil·lar però al cap del temps és una pluja que penetra. Això s’ho fa Espanya tota sola. Igual que aquest afer de les hipoteques del Suprem.