Marta Vives: “Estaria molt bé fer un programa dedicat als llibres dels quals no parla ningú”

Marta Vives (Reus, 1976) és una de les veus més conegudes pels amants de la cultura del país. S’encarrega de la secció de cultura d’El matí de Catalunya Ràdio de fa anys i una de les seves seccions fixes és la paraula del dia. També dóna la solució cada dia de l’Enigmàrius del dia anterior, amb la responsabilitat que això comporta. Parla de llibres, cinema, música, dansa, teatre i en parla amb autèntica passió. Amb amor, fins i tot. Ara acaba de publicar Diguem-ne amor (Ara Llibres), un conjunt de dotze històries reals que podrien ser ficció sobre l’amor en tots els sentits i que tenen d’escenari la ciutat de Barcelona. Anem a fer un cafè prop de Catalunya Ràdio. Una gavina esmicola un colom acabat de caçar i s’embruta de sang el plomatge blanc. A la terrassa, hi sura encara un aire de puro de l’upper Diagonal i en el temps que fem l’entrevista ens demanen diners dues vegades amb més insistència o menys. Tot plegat potser és la constatació que en aquest llibre hi trobarem una realitat molt més dura que no indica el títol o potser la certesa que l’amor ja no és un conte. Sobre l’amor, la realitat i el periodisme, en parlem amb aquesta periodista de mans llargues i fines però dures com els joncs, capaces d’escriure històries duríssimes amb un estil propi que fa que potser sí que valgui la pena que et parlin d’amor.

―Què sentiu, essent a l’altre costat?
―És una sensació molt estranya perquè com a periodista cultural sempre sóc a l’altra banda, però alhora ho visc amb il·lusió i amb l’aprenentatge d’algú que fa una cosa que mai no s’hauria imaginat que faria. També em serveix per a veure el procés i per a valorar-lo, ara entenc més bé les persones que s’estan hores i hores davant un ordinador provant d’escriure alguna cosa o tot el procés editorial, tot el que hi ha darrere. És un aprenentatge i està molt bé, potser els periodistes culturals hauríem de passar de tant en tant a l’altre costat per veure com costen certes coses.

―Feu una secció a la ràdio en què parleu de la paraula del dia. Us hauríeu imaginat mai que la paraula amor fos tan polièdrica?
―Sí que m’havia imaginat que devia ser molt polièdrica, perquè per mi l’amor és en moltes coses i en molts llocs i no sempre en els evidents. Crec que el llibre ho demostra, i l’enfocament també. Una de les coses que em va fer dir que sí al projecte és que no em plantejaven fer un llibre d’històries d’amor reals de parella o d’amor romàntic, sinó que em donaven l’opció que fos l’amor en tots els seus vessants, que és com jo l’entenc. De romàntic, no n’hi ha cap, perquè és una idealització. Sí que hi ha històries de parelles, però no són romàntiques que cerquin l’amor perfecte i ideal o l’amor al qual volem aspirar.

―Si no expliquéssiu que són històries reals, el lector es podria pensar perfectament que és un llibre de relats de ficció…
―L’hauríem pogut plantejar com a entrevistes. Jo, com a periodista, hauria pogut agafar aquestes històries i en lloc de plantejar-les com a narracions, fer-ne entrevistes. Justament l’editorial em va demanar que les convertís en narracions perquè si llegeixes un relat és molt diferent, i aquest plus que em demanava l’editorial és el que em feia por perquè no ho havia fet mai. La meva por amb mi mateixa era saber si seria capaç d’anar més enllà del periodisme i convertir-ho en una possible ficció. Per mi era important de fer un pòrtic explicant aquestes històries i explicant que eren reals, cosa que potser també posiciona el lector. En cert moment, el lector pot desconnectar i pensar que llegeix un relat, però crec que pren una altra dimensió quan saps que és real, perquè l’empatia és més gran. Em trobo gent que se sent identificada amb les històries o que n’ha viscudes de molt semblants. Hi ha la sensació que et són molt pròximes malgrat que les ha viscudes algú amb noms i cognoms.

―Com ha estat el procés del llibre, perquè entenc que va ser un encàrrec…
―Em van trucar de l’editorial Ara, en Joan Carles Girbés i en Gerard Espelt, que tenien sobre la taula la idea de fer un llibre d’històries d’amor reals i van creure que jo era la persona per a fer-lo. Crec que buscaven un periodista amb la idea de “Modern Love“, aquesta columna del New York Times que fa un periodista a qui la gent anònima explica les històries i ell les converteix en un article del diari. És una columna que funciona molt i que s’ha convertit en sèrie de televisió d’èxit, amb històries meravelloses sobre l’amor. Ells, partint d’aquesta història, varen voler fer un llibre sobre històries d’amor reals i tenien la intuïció que jo podia fer-lo; una intuïció que és una cosa tan etèria com l’amor en si o la felicitat. Tots dos escoltaven la paraula del dia i creien que jo podria ser la persona que podia convertir un fet real en alguna cosa que anés una mica més enllà. Em fan la proposta, al principi m’espanto molt perquè no sé ni si ho sabré fer ni si tindré temps. Vaig pensar que era un repte, i els reptes no saps mai si els podràs complir fins que no t’hi poses. Els condicionants eren que les històries fossin reals, que els tipus d’amor fossin com un calidoscopi, que l’escrivís en tercera persona i que les històries passessin a Barcelona, cosa que afegia dificultats al repte perquè sóc de Reus i se’m nota que sóc de fora. Vaig decidir que no calia que fossin històries d’amor excepcionals, la part excepcional és que qui te les explica ho fa en primera persona. Per mi, això era important perquè quan t’ho expliquen de veritat no cal anar a buscar grans contextos. Mai no m’hauria pogut imaginar algunes de les històries del llibre.

―I quan el llibre és fet, hi ha el vertigen del després, per exemple, de Sant Jordi?
―Sí, el vertigen és el moment en què deixes de controlar el llibre i vola sol. I pensar si la gent el llegirà o no i si s’emocionaran. Ells em feien molt de vertigen: és una gent que s’ha despullat i que l’has mirada de protegir. Fins aquell moment era un diàleg entre ells i jo, i de sobte aquestes històries van soles, quan la gent les llegeix. Em feia por que algú pogués dir que era mal escrit, però també penso que l’he intentat d’escriure honestament i que el valor del llibre són les històries reals que hi ha. Ara el llibre té vida pròpia i me n’alegro per ells. És un llibre col·lectiu en què he fet de mitjà. El llibre és seu.

―També és un llibre que en molts moments esdevé metacultural i amb molts referents dels anys noranta…
―És clar, perquè suposo que aquí també hi ha la meva mirada i el reflex d’una generació, la dels quaranta anys. Al final, sempre acabes retratant l’univers més pròxim i probablement, quan t’expliquen una història, la teva mirada intervé fixant-se en coses en què potser una altra persona que no estigués vinculada al món cultural no es fixaria. Aquí la meva mirada sí que s’hi veu reflectida, perquè la qüestió cultural és el meu món i evidentment quan detecto algun element cultural en una història m’hi fixo, encara que per a qui m’explica la història allò no en tingui, d’importància. A més, com que he hagut de posar imatges a coses que m’explicaven, el meu univers i ideari és ple de temes culturals i de metàfores que faig amb referents culturals.

―Aquest llibre hauria estat possible deu anys abans? Ara tenim molt interioritzats conceptes com ara el poliamor, el qüestionament dels sexes, les relacions obertes… Són qüestions de què es parla molt més ara que no pas fa deu anys.
―Hauria estat diferent, hauríem parlat d’unes altres menes de relacions, però fins i tot la qüestió dels abusos sexuals fa deu anys l’hauríem explicada d’una altra manera i, en canvi, en quatre de les dotze històries hi ha abusos sexuals o agressions sexuals, fet que demostra que és una xacra. Les històries no les he anat a buscar pel contingut que tenien, m’han acabat venint. Cadascú t’explica les seves esquerdes, i he trobat quatre agressions sexuals. Déu n’hi do! En el cas del poliamor, per mi era desconegut i em va costar de trobar algú practicant. Però fent el llibre em vaig adonar que hi ha molta gent que practica noves formes d’amor i és un món que hi és, que és al nostre costat i ens hi fixem ben poc. Això també és un dels punts interessants d’haver fet un llibre d’històries reals. Descobreixes coses que per tu i molta gent més eren desconegudes. Quan anava a escola, tenir un pare separat o divorciat era qui sap què, i ara a l’escola de les meves filles la gran majoria estan separats o divorciats i és signe del temps. Si s’escriu d’aquí a deu anys, descobrirem moltes coses més.

―L’estil és un altre dels encerts del llibre. Ben aviat el lector entra dins les històries i tot flueix. Això no és gens fàcil…
―Em preocupava molt de no tenir veu literària perquè sóc periodista i no escriptora. M’obsessionava molt, però com que no tenia temps, anava escrivint. Em preocupava més en teoria que no a la pràctica. Em fixo molt en la llengua i les construccions lingüístiques. Els llibres que llegeixo estan tots subratllats, busco la manera de dir les coses. Però per més que em preocupava no tenir la veu literària, escrivia i escrivia de la millor manera que podia i havia de pensar a construir cadascuna de les dotze històries. Havia de crear una estructura per a cada història. Després van venir les mil lectures i mil revisions i la feina amb cada personatge, perquè posava paraules a persones i vivències que no eren meves: ho havia de consensuar i matisar. Aquest joc de paraules ha estat molt treballat amb les persones que hi surten.

―Si no fóssiu periodista cultural, quina seria la vostra especialitat?
―La societat m’agrada molt, els temes socials m’interessen molt perquè la gent i els seus problemes m’agraden molt, crec que això també es nota al llibre. Posar els focus en els problemes socials de cada dia que sovint tapem perquè són tabús o no ens agraden és important. Per mi, el periodisme ha de tenir una funció, ha de servir per a produir algun canvi, potser perquè fa ressò d’una realitat que no té prou veu. Els periodistes som molt afortunats perquè servim d’altaveu i crec molt en el seu ús responsable. Seria un desastre com a periodista econòmica perquè no en tinc ni idea i em costa, però les qüestions de societat m’interessen molt.

―El vostre és un més dels molts llibres que han sortit al carrer aquest darrer mes i mig, i habitualment en parleu. Sentiu frustració per no poder-ne parlar de tots?
―Sí, absolutament, i encara més ara, quan falta poc per Sant Jordi, que sembla que el món s’acaba. Amb la quantitat de llibres que ens arriben, la meva frustració és pensar quants són perles, tresors als quals no arribo com a periodista cultural i, per tant, no arribaran a la gent perquè l’altaveu no hi és. De vegades ens deixem portar per les grans campanyes de promoció, pels grups que tenen més pes o poder o dels autors ja consagrats. Quantes grans obres hi ha que són petites perquè l’editorial que hi ha darrere és petita o perquè el nom no és conegut i no arriba? La meva frustració, com a lectora, és pensar quants llibres d’aquí són meravelles que no podràs llegir mai. I això sí que em frustra. Però també penso que n’hi ha algun que descobriré més endavant, que la vida és molt llarga i espero arribar-hi algun dia o altre.

―Bé, és que els llibres no caduquen, en teoria.
―En teoria, però sí que és una frustració. La indústria del llibre és com és i també se n’haurien de revisar moltes coses. En parlem molt i hem de trobar una solució perquè és cert que molts mitjans de comunicació anem a petar allà mateix i a parlar tots del mateix. Això també genera frustració; hi ha llibres que fas perquè toca, i després hi ha els premis, que també els has de fer, i acabes pensant que seria genial poder fer un programa dedicat tan sols a llibres dels quals no en parla la gran majoria. Estaria molt bé. Hi ha tanta gent, tants lectors i tan diferents, que seria fantàstic poder parlar per a tots.

―Vós heu fet moltes coses a la ràdio i fins i tot vau anar a Mallorca a dirigir-ne una. Com seria el vostre programa de ràdio ideal –i no vull dir solament cultural– o potser a El matí de Catalunya Ràdio ja hi sou, en aquest programa ideal?
―El matí de Catalunya Ràdio és bastant ideal. Si no fos perquè ens aixequem a les quatre del matí. És bastant ideal perquè és un altaveu molt potent, potser el més potent de les ràdios actualment. Hi passen moltes coses, i la cultura aquests darrers set anys hi ha tingut un paper molt important, perquè les persones que hi són al capdavant s’ho creuen, i això és bàsic. Ho és per a la Mònica Terribas i per a la Laura Rosel. Podria passar que per a la persona que ho dirigís no ho fos, cosa que passa habitualment, i que li deixessin un espai residual. Però he tingut la sort que elles hi creien i El matí de Catalunya Ràdio té un espai cultural que almenys en proporció de temps és important i està molt bé. Com a responsable d’aquest espai, em sento amb la llibertat que m’han donat totes dues per a poder manejar-ho i fer-ho a la meva manera. El meu somni seria fer un programa de cultura a Catalunya Ràdio diari, seria meravellós, tal com havia existit antigament, i fer cultura en tota la seva amplitud. La pressió que tenim és que tothom vol venir al programa, la llàstima és no poder parlar de més llibres, però no tinc la percepció d’haver de lluitar per l’espai, al contrari, és una complicitat absoluta.

―En els agraïments del vostre llibre, hi surt una taula a Sa Ràpita…
―Sí, és una taula que m’ha anat molt bé. Una part de la meva família és mallorquina i com que he escrit aquest llibre cada hora que no he treballat, vol dir que he anat amunt i avall i durant molt temps he estat escrivint a Sa Ràpita, a la cuina dels meus sogres, cosa que era fantàstica perquè no m’havia de preocupar de la meva família i em podia dedicar a escriure. Quan tens un calendari de lliurament, és molt important de poder disposar d’aquest espai de silenci i de tu. Era una taula que hi havia a la cuina i m’hi vaig passar moltes hores. Aquella taula i el temps que em van donar les persones per poder escriure van ser un regal.