Marta Sorlí: ‘A Madrid encara no ens han escoltat mai’

Marta Sorlí és d’Alcalà de Xivert i té vint-i-nou anys. La seva missió serà dur la veu castellonenca de Compromís-Podem al congrés espanyol. És la cap de llista per aquesta circumscripció, elegida en unes primàries, i segons alguns sondatges obtindrà un escó el dia 20. Es defineix com una dona feminista, nacionalista, ecologista i d’esquerres. Va començar militant al seu poble fa pocs anys i ràpidament s’ha fet un lloc destacat dins Compromís. Es queixa que fins ara els representants de la circumscripció de Castelló al congrés no han pensat gens ni mica en aquestes comarques i recorda que és una zona amb un greu dèficit d’infrastructures. Diu que serà una de les seves prioritats. Creu que el moment obliga a aprofitar l’oportunitat de portar a Madrid el canvi que va arribar fa mesos al País Valencià.

—Les enquestes us donen un escó per Castelló. Us n’anireu a viure a Madrid si l’aconseguiu?
—La pregunta del milió! No, no. Viuré ací, on he viscut sempre. Aniré a Madrid a fer les gestions necessàries i quan hi haja activitat parlamentària, però jo sóc de les comarques del nord i vull continuar vivint-hi. De fet, se’m faria molt estrany anar-me’n a viure tan lluny.

—Teniu al davant el desafiament de trencar un bipartidisme històric.
—És un desafiament bastant important, però algú ha de prendre la iniciativa i fer un pas endavant. Ho han fet molt malament durant anys, no han tingut gens en compte els pobles de les comarques de Castelló, i pense que ara és el moment. Tenim ganes de fer les coses bé, de treballar pels nostres pobles, fer un pas avant i portar la nostra veu a un lloc com Madrid, on no ens han escoltat mai.


—Heu apartat les baralles entre Bloc i Iniciativa per la coalició de Compromís amb Podem?

—Sí. La coalició amb Podem és una coalició de coalicions, perquè Compromís en si ja és una coalició. La gent que formem Compromís (Bloc, Iniciativa, Verds i adherits) és molt crítica internament i sempre ho ha estat, però quan toca arromangar-se i treballar de costat ho fem. És important la crítica interna i tenir clar què volem fer i dir-ho. No estem acostumats que transcendisquen els debats interns dels partits, i els de Compromís transcendeixen. Per això sembla que sempre estiguem a la renya. Però en tots els partits es debat, i això sempre és positiu. I finalment s’arriba a un consens, encara que hi hagués divergències en un principi.


—Sou del Bloc, però formeu part del sector que creu que és millor deixar enrere les sigles internes de la coalició i fer de Compromís un partit fort.

—Tot i que sóc militant del Bloc i ideològicament sóc molt afí als seus principis, pense que ha d’evolucionar. Els partits naixen per a ser una eina útil per a la societat i s’ha demostrat que Compromís, com a tal, ho és. Els partits que conformem la coalició sempre hem tingut el nostre límit quan hem anat separats i quan ens hem ajuntat ens hem multiplicat. Hem de deixar de mirar-nos el melic, estar per damunt de les sigles i construir Compromís com un partit únic que done cabuda a molta més gent. No es tracta de deixar de banda els nostres principis, sinó d’evolucionar cap a alguna cosa més inclusiva i de més consens.

—És compatible ser nacionalista i anar a les eleccions amb Podem?
—Sí. Encara que des de fora no ho puga parèixer, ho és. Podem és un partit que respecta i té molt clars els principis de plurinacionalitat. Advoca per l’estat, però té molt clar que el País Valencià és una nació i la importància del terme País Valencià, dels nostres trets identitaris, del menyspreu que hem rebut per les polítiques centrals. Sorprèn, però la realitat és que no tenim massa diferències en aquesta qüestió i tenen un respecte absolut al sentiment nacionalista.

—Aquest 20-D és un ara o mai?

—No es pot dir mai, però sé que ara és el moment. Que hem trencat vint anys de govern del PP al País Valencià, cosa que pareixia impossible en moltes ocasions. Tenim representació en molts organismes en els quals no concebíem ni que hi podríem ser. Qui ens havia de dir que tindríem l’alcaldia de València? Hem d’aprofitar aquest moment. No sé si és un ara o mai, però ara tenim l’oportunitat de canviar les coses realment, d’extrapolar el canvi valencià i aconseguir que tinguen en compte la nostra veu també a Madrid.

—I aspireu a tenir grup propi al congrés espanyol.

—Sí, i si la mesa s’hi negara, recorreríem als tribunals. De moment, no concebisc que no es puga crear un grup propi, perquè estem convençuts que superarem el 15% a les tres circumscripcions i els cinc diputats; per tant, la mesa haurà d’acceptar, en aquest cas, la idiosincràsia del grup valencià.

—Parleu de dur-hi la veu pròpia, no només valenciana sinó de les comarques de Castelló. Voleu fer-la servir per a exigir infrastructures, després de tants anys d’abandonament del govern espanyol.

—Les comarques del nord han estat totalment abandonades, no tenim ni tan sols una freqüència de trens que ens puga comunicar, i això és bàsic. És un despropòsit absolut. Han tingut cinc persones treballant al congrés i només s’han recordat de qui representaven quan cobraven el plus de desplaçament. Les infrastructures són una qüestió candent i fonamental. Continuem tenint carreteres per a rics i carreteres per a pobres: l’AP-7 per a qui se la puga pagar i una N-340 on els qui no poden pagar es juguen la vida. Ja és hora que la gent que hi haja al congrés vote un pressupost que incloga la perspectiva dels pobles de Castelló i la gent senta, per fi, que hi pintem alguna cosa. Perquè fins ara no ho hem sentit.


—Un altre dels cavalls de batalla de Compromís-Podem és el nou model de finançament.

—És fonamental. Molta gent que no s’ha involucrat en política potser no entén què implica el finançament, però la realitat és que afecta directament els serveis bàsics, com educació, sanitat, infrastructures, benestar social. No podem pagar com si fóssem un territori ric quan tenim el PIB per sota de la mitjana i som un territori pobre. Ho hem d’arreglar i corregir.

—Però això només passarà segons quina sigui la correlació de forces. Això que ha passat a Catalunya no us fa veure-ho negre?

—És cert que si torna a governar el PP amb majoria, difícilment aconseguirem el finançament. Però partim del punt que es presenta una legislatura en què no hi haurà majories absolutes. Sempre ens han dit que els governs de consens o de coalició són inestables i no és cert. Fan que obligatòriament hages de sentir més veus i no faces només el que vol el partit majoritari. Partim del punt que no hi haurà majories absolutes, i això dóna capacitat de negociació. Al capdavall, es tracta d’això, de posar de nou la paraula i el debat com a ferramenta de la política.

—Sou feminista i membre de Dones amb Compromís. Les perspectives per a assolir la igualtat real entre homes i dones són una mica desoladores, no trobeu?

—La igualtat real és una feina a llarg termini, i el patriarcat ens porta molts anys d’avantatge. Però es poden fer moltes coses amb voluntat política. Una, per exemple, és el permís parental igualitari per naixement o adopció. Pot semblar contradictori que equiparar aquests permisos fomente la igualtat, però la realitat és que això fa que hi haja una coresponsabilitat en les tasques de la llar i una copaternalitat en la feina domèstica i la criança dels fills. Un altre exemple: crear una xarxa d’atenció a les persones dependents. Seria fonamental per a aquesta igualtat, perquè un dels principals problemes amb què ens trobem actualment les dones és que la responsabilitat i les tasques de cura i reproducció ens lleven molt de temps; temps per a ascendir laboralment, per a dedicar a la nostra vida social, fins i tot per a la vida política, perquè és molt difícil de ser dona en política! Costarà d’aconseguir-ho, perquè les desigualtats vénen de fa molt de temps, però hem d’anar aplicant mesures que realment ajuden a actuar de manera igualitària per a assolir, en un futur, una igualtat real.


—Es parla molt dels jubilats i les pensions, perquè evidentment és una qüestió que preocupa, però no sé si es parla tant del jovent, de la seva precarització, de les dificultats per a emancipar-se, de com pot afectar el país perdre tant de capital humà i intel·lectual, que ha marxat per a guanyar-se la vida.

—La gent jove estem molt abandonats per les polítiques. Sóc molt partidària no únicament d’incloure polítiques encaminades a la joventut sinó de tenir una concepció clara de com afecten el jovent totes les polítiques que es fan. Per exemple, la reforma laboral afecta en gran mesura la gent jove. Som la generació més preparada de la història i hem d’anar-nos-en a l’estranger a treballar d’allò que siga, independentment dels nostres estudis. S’ha d’actuar amb determinació perquè els nostres joves puguen tornar a casa. Això requereix polítiques per a generar feina en R+D+I, i llocs de feina dignes, perquè ens volen fer creure que generant llocs de feina precaris ens afavoreixen, però això ens torna a abocar a la precarietat. A Europa, els joves s’independitzen de mitjana als 26 anys; i a l’estat espanyol, als 29. Tenim un problema important, que no es tracta perquè no hi ha voluntat política per a donar resposta a les necessitats de la joventut.

—També deveu viure de prop les retallades, essent treballadora social.

—La gent que ens dediquem als àmbits socials, hem viscut molt de prop les retallades de fa anys, no solament les d’ara. Les primeres tisorades van anar a ajuts socials, que són la població més desafavorida i que hauria de tenir més atenció. Ens deixen sense professionals, sense ajudes per a poder eixir de la situació de crisi, i és molt dur veure com la gent necessita ajudes i no en té. Les polítiques per a les persones i el benestar que reverteixen en la societat han de ser el punt de partida, i la reforma de l’article 135 de la constitució ha estat una de les mesures que més ha dinamitat que les persones siguen el punt de partida de les polítiques governamentals.


—Sou una cara relativament jove i nova. Què us va empènyer a entrar en política?

—Vaig començar a anar a reunions de Compromís per Alcalà, que és el meu poble. Quan parles amb la gent, moltes vegades et diuen que eres radical o antisistema, i en aquelles reunions em vaig adonar que possiblement era antisistema del sistema dels grans partits. Vaig decidir deixar de criticar des del sofà de casa i prendre part activa. De manera força ràpida, perquè això va ser fa uns quatre anys o cinc. Vaig anar participant i veient que com més implicació tens més capacitat d’incidir en el benestar de les persones, que és la cosa més important. I a poquet a poquet fins que vaig presentar-me a les primàries per a aquestes eleccions i vaig ser la persona més votada. Evidentment, em despatxe en agraïments per haver confiat en mi. Pense que és necessari fer aquest pas. Que hem d’estar en primera línia perquè és possible una altra manera de fer política, s’ha començat a demostrar des de la Generalitat i des d’ajuntaments, i ara ho podem demostrar des de Madrid.