Marta Segarra: ‘El debat feminista en la política catalana ha estat de poca profunditat’

Encara hi ha poques pensadores catalanes que es dediquin a la recerca en qüestions de gènere. Marta Segarra, experta en literatura francesa i francòfona contemporànies, teoria feminista i estudis de gènere, n’és una, tot i que poc coneguda entre el públic general, malgrat que la seva activitat docent té impacte internacional. És catedràtica de literatura francesa i d’estudis de gènere a la Universitat de Barcelona i ara és directora de recerca del Laboratoire d’Études de Genre et de Sexualité (LEGS) a París, on viu. S’ha interessat a analitzar l’obra d’algunes pensadores, com ara Simone de Beauvoir i Hélène Cixous, i també a repensar el concepte de ‘comunitat’ des d’una perspectiva de gènere, per detectar les relacions de poder, entre colonitzadors i colonitzats.

Cofundadora del Centre Dona i Literatura, i vinculada sempre a la programació del CCCB, en aquesta entrevista fa un diagnòstic de la situació del feminisme en les teories contemporànies i critica la manca de profunditat en els debats polítics actuals. Alhora, alerta de la possible banalització del feminisme en la cultura més popular. Ha editat els llibres Simone de Beauvoir, literatura, filosofía y vida, amb Àngels Santa (Peter Lang, 2011), i Repensar la comunidad desde la literatura y el género (Icaria, 2012). També ha publicat Escriure el desig. De La Celestina a Maria-Mercè Marçal (Afers, 2013) i Teoría de los cuerpos agujereados (Melusina, 2014).

—El 2017 i 2018 ha estat un any de canvi i les reivindicacions feministes s’han fet globals i públiques. Creieu que el feminisme ja és mainstream?
—Si ser mainstream vol dir perdre la força crítica per limitar-se a una moda més, a eslògans que s’escriuen en una samarreta per fer bonic, crec que el feminisme no ho necessita. Però si significa que el feminisme està en un primer pla al món, que ha aconseguit que molta gent que no pensava que això fos per a ells sinó només per a un grup de dones boges, ara trobi que el feminisme també els concerneix, aleshores em sembla molt bé!

—Ha estat un fenomen de la comunicació de masses…
—En part, sí. Amb la globalització de la informació, sembla que ara mateix el feminisme, tot i que existeix des de fa més d’un segle, hagi arribat a esferes i persones que no s’hi havien interessat mai. La majoria perquè pensaven que era una excentricitat o una exageració, o bé perquè trobaven que els drets de les dones ja s’havien aconseguit.

—Creieu que perquè el feminisme sigui realment transformador ha de formar part de la cultura pop?
—No crec que la cultura pop sigui l’únic agent de canvi real, almenys per si sola; a la cultura pop hi ha de tot, feminisme i antifeminisme; a més, força sovint, penso, es limita a fagocitar discursos més subtils i transformadors, tot domesticant-los amb una aparent modernor. Ara, considero un avenç que el feminisme s’introdueixi en mitjans que fins fa poc eren dominats per valors homosocials, és a dir, masculins, com per exemple el món del còmic, tal com mostra el treball històric i crític de Marika Vila, o el de determinades músiques com el rap, o gèneres literaris com la novel·la criminal.

—Dieu que el feminisme, a part de ser una pràctica, és una revolució del pensament. És una manera de qüestionar totes aquelles construccions que fins ara semblaven naturals?
—El feminisme teòric ha contribuït a aquesta crítica radical de les bases del pensament i de l’organització social hegemònics, que ens han conduït a la vora del desastre global. La crítica de la ciència que fa, des de dins, Donna J. Haraway és importantíssima per conservar una mirada crítica sobre discursos i pràctiques que se’ns presenten com a objectius, neutres i, encara més, com els únics possibles. Però aquesta problematització de la naturalitat de certs arguments i fets que ens semblaven inqüestionables, com el que diu que la humanitat és perfectament dividida en dos sexes, no l’ha duta a terme només el feminisme teòric. Hi ha més corrents del pensament del segle XX, o pensadors com ara Michel Foucault o Jacques Derrida, que van dur molt lluny en aquesta desnaturalització de qüestions que es creien eternes. Foucault mostra, per exemple, com la sexualitat, que tendim a assimilar a una pulsió, un instint ha estat pensada de manera ben diferent al llarg de la història. Això ha estat clau per a pensar les relacions homoeròtiques fora del paràmetre de l’heterosexualitat com a única conducta ‘normal’. Pel que fa a Derrida, la seva lectura desconstructiva ha minat les bases del binarisme que ha fonamentat el pensament occidental i que ha justificat les jerarquies sobre les quals s’han bastit les nostres societats.

—La teoria feminista és una teoria que ho engloba tot –ecologia, teoria queer, teoria marxista, pacifisme… Sempre ha estat així o són les pensadores contemporànies que ho vinculen?
—La teoria feminista sempre ha estat en contacte amb tota altra mena de teories crítiques. Virginia Woolf ja combinava feminisme i pacifisme, i ecologia; El segon sexe de Simone de Beauvoir, d’una manera molt evident, intenta connectar totes les teories i discursos notables en el seu temps –des de la religió fins a la psicoanàlisi i el marxisme, passant per la biologia, la medicina, la pedagogia, la literatura, el cinema, etc.– amb la condició de les dones i, de retruc, dels homes. Avui dia, aquesta capacitat d’impregnació i d’irradiació que té la teoria feminista encara és més evident. Li ha estat criticada, però crec que és una de les seves forces més potents.

—Quina creieu que és la característica que uneix el feminisme teòric contemporani?
—Els corrents són molt variats i, pel que fa a alguns, fins i tot contradictoris… Però crec que seria eliminar les desigualtats profundes que hi ha al món per motius de gènere-sexe o de sexualitat; i, el fet que aquests no es poden distingir de factors discriminadors que hi són intersecats, com ara la raça o la classe social. La urgència del feminisme és construir un món més ‘habitable’, com diu D. Haraway, on totes les vides siguin ‘vivibles’ en paraules de Judith Butler.

—Dilluns, a la conferència amb Donna J Haraway, us interrogàveu sobre quin era el poder real de la denúncia…
—Crec que la denúncia és un primer pas necessari i útil per a desvetllar les consciències, que tenim, en general, adormides per la societat de l’espectacle i per l’anestèsia del treball en cadena. Encara que no treballem en una fàbrica, és una imatge de les exigències múltiples i esgotadores de la vida productiva. Ara, amb la denúncia no n’hi ha prou. Com deia Donna J. Haraway a la conversa que vam tenir al CCCB, de vegades els discursos denunciatoris i apocalíptics cauen en una mena de plaer pornogràfic que no porta gaire més enllà.

—Veieu el feminisme d’avui dia constructiu, hi ha vincle entre teoria i pràctica?
—Penso que les teories crítiques del feminisme es distingeixen d’unes altres teories perquè tenen un caràcter constructiu. És una mica artificial, de fet, distingir la teoria feminista de la pràctica feminista o l’activisme. La immensa majoria de teòriques feministes són també activistes. Les que he esmentat, com és ben sabut, però també Hélène Cixous, que manté una intensa activitat política en molts camps, des del de les presons fins al de l’acollida als refugiats. Les activistes no solament s’interessen per la teoria sinó que, amb les seves accions, l’alimenten.

—Què és primer, l’emancipació individual –per mitjà de psicoanàlisi, espiritualitat– o la col·lectiva? Hi veieu un vincle?
—Crec que tota transformació social implica una transformació personal dels individus involucrats; i a la inversa, tot moviment social prové de persones que han fet un procés d’assumpció de la seva responsabilitat i capacitat d’acció. Una dona que hagi tingut una educació desigualitària i abusos durant la seva vida, generalment té l’autoestima molt baixa i, per tant, poca capacitat d’acció a l’hora de gestionar la pròpia vida i la de la gent que té al voltant. En aquests casos, un procés de transformació individual, moltes vegades basat a compartir experiències i aprendre amb més gent que hagin tingut la mateixa vivència, la pot dur a involucrar-se en una acció col·lectiva. Aquest era el fonament dels grups d’autoconsciència feministes dels anys setanta, però també, en certa manera, de campanyes actuals a internet sobre el sexisme ordinari o els abusos contra les dones.

—Vinculeu el feminisme amb la idea de comunitat. Què enteneu per comunitat?
—La idea de comunitat que impera avui dia és la que es fixa sobretot en les fronteres, els límits, d’aquesta comunitat: qui té dret de ser a dins i qui s’ha de mantenir fora. Les comunitats occidentals viuen obsessionades per les ‘invasions’. Creiem que vivim en un món tan atractiu que tothom que no hi habita frisa per instal·lar-s’hi. Aleshores creem fronteres físiques, legals i simbòliques per mantenir la nostra invulnerabilitat, i això origina reaccions autoimmunitàries que destrueixen la comunitat tant o més que no ho faria un atac extern.

—Defenseu que la comunitat no ha de ser necessàriament homogènia…
—Hi ha multiplicitat de diferències, però hauríem de trobar allò que ens uneix en allò que ens separa, que ens fa diferents. Parafrasejant l’escriptora franco-quebequesa-tunisenca Mélikah Abdelmoumen, que ha escrit ‘Siguem estrangers plegats’, jo diria: ‘Siguem diferents plegats’.

—Com veieu la construcció de comunitat, aquí?
—Crec que a Catalunya la reflexió, especialment la que hi ha entre les joves generacions, sobre què voldria dir una república catalana, ha donat peu a debats interessants sobre aquesta qüestió dels límits i les fronteres. Sembla que siguem lluny del feminisme però no, perquè el feminisme és al cor dels debats polítics actuals.

—Creieu que el debat sobre la República Catalana ha incorporat elements feministes?
—En alguns cercles molt, en uns altres molt poc. Crec que el debat feminista en la política catalana ha estat de poca profunditat. Ens hem quedat en coses de detall. Falta parlar més de la qüestió del gènere i de la sexualitat. Els de la CUP, que en molts casos són gent jove, sí que ho incorporen, perquè ja ho viuen en el dia a dia. Alguns altres partits també apel·len als drets de les dones en els seus programes, però tinc la sensació que són continguts poc reflexius, com de recepta. ‘He de dir això i aquí s’acaba.’

—Creieu que el feminisme i el debat de gènere no és present en els mitjans?
—En els mitjans de comunicació, ens centrem molt en qüestions d’actualitat, d’avui i demà, i poca cosa més. Ens importa l’estratègia de partits més que no el debat de fons. En aquest sentit, França ens guanya. Fins i tot a la televisió hi ha debats amb experts de gènere; no tertúlies on tothom crida.

—El feminisme també és una teoria que ataca al cor del sistema capitalista occidental, tot i que algunes dones continuen demanant l’equiparació amb els homes. Com ho veieu?
—Penso que el feminisme és molts plural, avui dia, i sota aquesta etiqueta es reconeixen moviments i aspiracions tan diferents que fins i tot són contradictoris. Una de les més destacades és la que assenyaleu i que ve de lluny, amb la divisió entre feminisme radical i feminisme reformista..

—Hi ha feministes a qui el capitalisme ja els està bé?
—Sí. Algunes dones volen trencar el sostre de vidre, tenir uns salaris equiparats amb els dels homes, arribar a llocs de direcció, etc. Ho trobo legítim, és clar. Hi ha moltes dones que pensen que, ja que som dins el sistema capitalista, aleshores almenys obtinguem els mateixos drets que els homes. Això mateix va passar amb la defensa del matrimoni homosexual: hi havia homes gais i dones lesbianes que anaven contra la seva legalització, perquè eren contraris a la institució del matrimoni. Ara, si la institució del matrimoni continua existint, i de moment no sembla que s’hagi d’extingir, aleshores per a mi és evident que tothom hi ha de tenir accés.

—Un altre punt que suscita opinions diferents és la prostitució?
—N’hi ha que riuen de les contradiccions del feminisme dient: ‘Mira, algunes feministes són abolicionistes i volen posar multes als “clients”, i altres volen convertir les prostitutes en treballadores sexuals! Per a mi és evident que encara que vagis contra la prostitució com a relació interpersonal, per dir-ho així, has de solidaritzar-te amb les reclamacions de les persones que l’exerceixen i donar-los suport, des del feminisme.

—Sou favorable a la vaga feminista del 8-M? Quin sentit creieu que té?
—Hi estic a favor. Crec que és molt pertinent fer visible la feina que fan les dones arreu del món, especialment tot allò que té a veure amb la cura de familiars, que és una feina que duen a terme, molt majoritàriament, les dones, i que s’ha invisibilitzat, perquè s’ha ficat en el sac de la ‘reproducció’, falsament oposada a la ‘producció’.

—Creieu que es dóna valor social a les cures en la vida pública?
—Malauradament, encara no, o no prou. Potser ens trobem en via de canvi, però de moment, crec que som molt lluny de donar a la cura el valor social que mereix.

—Quina predicció feu sobre el moviment feminista?
—La gent que veig a la universitat i els centres culturals on em moc, sobretot entre les dones i els homes gais, em fa tenir molta esperança. Confio en el canvi generacional. Crec que el moviment feminista continuarà molt actiu durant aquests anys vinents, arreu del món, i que les noies joves el portaran per camins que no puc imaginar ara. I això està molt bé.

—Ara viviu a París. Trobeu diferències entre la societat catalana i la francesa respecte de l’impacte de les teories feministes al carrer?
—El problema de França és el convenciment que molta gent té de ser un país excepcional. França es veu a si mateixa com la República per excel·lència, i encara magnifica per damunt de tot els valors republicans, que es basen en la igualtat entesa com un esborrament de les diferències. Això origina problemes greus tant pel que fa a la raça –els ciutadans i ciutadanes francesos ‘racialitzats’ són considerats menys francesos que no els blancs, com al feminisme. Per això, paradoxalment, al feminisme teòric del tombant del segle XX li ha costat més d’introduir-se a França que no en uns altres països com el nostre. Però, com us deia abans, el debat és present en la vida quotidiana, i aquí em sembla que encara no.

—Quins tres títols imprescindibles recomanaríeu?
—M’és molt difícil de limitar-ho a tres, però jugaré el joc. Tres obres relativament recents que han fet impacte en la meva concepció de la teoria feminista han estat Gender Trouble de Judith Butler, Simians, Cyborgs and Women de Donna J. Haraway i l’obra en general d’Hélène Cixous.