Marta Rovira: ‘L’opció de la desobediència civil sempre ha de ser sobre la taula’

Marta Rovira (1977) és secretària general d’Esquerra Republicana de Catalunya. Fa dos anys i mig que viu a l’exili, a Suïssa. I va presentar no fa gaire el llibre Tornarem a vèncer. I com ho farem (Ara Llibres), escrit conjuntament amb Oriol Junqueras. En aquesta entrevista feta a distància amb VilaWeb, Rovira ens parla de les propostes del llibre, però també de la vida a l’exili, de les eleccions vinents i què hauria d’implicar si l’independentisme les guanya per més del 50% dels vots i de si ella s’hi presentarà o no. L’entrevista es va fer ahir, primer aniversari de la sentència als presoners polítics, i es publica avui, vuitantè aniversari de l’assassinat del president de Catalunya, i d’ERC, Lluís Companys.

—Ahir va fer un any de la sentència i la reacció del Tsunami Democràtic.
—La sentència no va ser cap sorpresa. El judici va ser sense garanties de defensa. I institucionalment no vam saber estar a l’altura. Ho hem dit tots. Però la sort va ser que sorgís la plataforma del Tsunami Democràtic, i que va tornar a ser un moment que ens va recordar el Primer d’Octubre quant a apoderament popular. Sabem que organitzats, i amb un objectiu, som capaços de superar l’ofensiva de l’estat.

—I avui fa vuitanta anys de la mort de Lluís Companys.
—És una figura que respecto moltíssim, perquè té aquella pulsió popular, de representar els impulsos més socials, de la base del país, dels més necessitats. Figura referent. Potser la que ho és més. Amb alguna altra dona. En aquest confinament m’he pogut llegir les memòries de l’Aurora Bertrana. Són 900, 1.000 pàgines de memòries. Exili inclòs. Dona molt d’esquerres, social, molt de l’època.

—I la mare  de Marta Rovira, a què es dedicava? I el pare?
—Mira, al meu pare el posen a treballar a catorze anys. De nit en una fàbrica tèxtil. La història que jo he viscut dels meus pares, principalment, o dels avis, em fa ser qui sóc. Clarament d’esquerres. La mare va intentar estudiar farmàcia, la llicenciatura, però la va enganxar molt gran. Jo la recordo estudiant quan jo era petita. I va acabar fent una diplomatura tècnica de farmàcia i treballant de farmacèutica, a l’Hospital General de Vic. Sense que ella s’hagi reafirmat com a feminista, ella és el meu referent feminista. I el meu pare, també.

—El pare també?
—El meu pare és un radical feminista. Té set germanes. Sap quines dificultats i quina injustícia representen això de ser dona. Ho tinc explicat al parlament: tinc pares i avi patern, que havia treballat a colònies tèxtils del Bages i Berguedà, treballant setze i divuit hores a la fàbrica. I expulsant sang pel mal ambient. Que t’ho expliquin de petit, et queda impregnat. Jo no podré deixar de ser d’esquerres mai. Fins que tinguem justícia social.

—Fa dos anys i mig que sou a l’exili a Suïssa. Contenta de la decisió presa?
—Suïssa és un país on no és difícil d’adaptar-se. I si em comparo amb uns altres exilis, uns altres temps, o amb els refugiats, la situació és privilegiada. Estem bé. El primer objectiu era poder viure amb la família, perquè tenia la sensació que amb les nostres vides farien allò que els donaria la santa gana, i jo volia continuar fent de mare. N’estic molt satisfeta. La filla ha fet amics, aprèn francès, ha començat alemany i l’any que ve començarà anglès a l’escola pública. Jo de molt jove me n’havia enamorat, del francès. I n’havia fet exàmens oficials i tot. Ho vaig deixar estudiat, fet i aparcat. Però no l’havia fet servir gaire. Ara recorro al fons d’armari. És una llengua bonica, complicada, elaborada. Per tant, estem bé, en l’àmbit personal. En l’àmbit polític, una mica més difícil. Però de mica en mica m’he anat reincorporant, i he trobat la meva manera de ser útil altra vegada.

—Ara acabeu de fer un llibre amb Oriol Junqueras, on recupereu la unilateralitat com a valor. Valor que ERC ja tenia als documents, però no en fèieu bandera. De fet, entre uns i altres, us presentaven com a contraris.
—Acceptar que recuperem la unilateralitat no ho faré, perquè no l’hem abandonada mai. L’opció de la desobediència civil i la unilateralitat sempre ha de ser sobre la taula. Però si en volem garantir els seus resultats, i una victòria, hem d’aplicar els coneixements apresos de l’octubre del 2017.

—Per exemple?
—Que hem de ser moltes més. I que hem d’estar molt més ben preparades per a afrontar una altra situació de desobediència. Jo prefereixo parlar de desobediència civil, més que d’unilateralitat. La desobediència civil és un instrument democràtic. I un instrument defensable. A ERC fem servir tots dos termes. Hem d’estar molt més ben preparades, perquè és evident que el 2017 vam cometre errors de previsió. Vam descobrir que l’amenaça és molt gran. Són aprenentatges que hem de poder incorporar per tornar-hi quan sigui el moment.

—I quan serà el moment?
—Això és novetat. No ens posem terminis. El moment s’esdevindrà quan hàgim aconseguit ser moltes més, i estar més preparats. No ens lliguem cap soga al coll. I al llibre partim d’una base: el Primer d’Octubre vam guanyar.

—No es deia, abans això.
—Jo ho he dit sempre. El Primer d’Octubre vam guanyar. Es va fer amb urnes i paperetes. Guanyem. I aquest és un aprenentatge que l’independentisme ha de viure d’una manera positiva. Perquè genera autoestima. I perquè sabem que podem guanyar. Ara, no vam poder consolidar la victòria. I hem de ser valents i poder analitzar per què passa, això.

—Aquell octubre, també és lògic, vau tenir por dels morts. Que ens matessin molta gent. Va pesar.
—No solament és aquesta amenaça psicològica, ni la pressió que se sentia. A partir del 3 comencem a perdre complicitats. Entitats, associacions, sindicats que ens havien anat acompanyant fins al pacte nacional pel dret de decidir, de sobte se’ns giren en contra. Aquesta amenaça l’hem de saber superar. Hem de ser conscients que ells són capaços de construir un perfil sobre el nostre projecte dient que és excloent, amenaçador, que farem canviar cognoms, que és de ruïna econòmica. Tot això hem de saber-ho capgirar. Una altra amenaça és l’àmbit mediàtic, que té un discurs molt radical, que surt de la FAES. Això ha passat en més llocs, és estudiable, és reparable, i ho podem combatre millor.

—En llibres i en articles es dibuixa una Marta Rovira molt emprenyada quan es convoquen eleccions el 2017. Plantant cara. Us hi reconeixeu?
—He fullejat alguns d’aquests llibres i articles. Però tinc controvèrsia personal. No vull que m’alterin la meva memòria. Jo també escric. Per a mi. Necessito ser fidel amb mi mateixa. Del que vaig viure, de les sensacions. Tots els relats disten de l’experiència personal. Abans vull acabar aquesta feina d’escriure. I després llegiré amb molta intensitat tot allò que s’ha publicat. Jo fa molt temps que escric de tot. L’escriptura és un refugi, un recurs, és trobar-te amb tu mateix. Escric per rellegir-me. Tinc coses escrites de fa molts anys, fins i tot enregistrades, perquè no tenia temps d’escriure. D’entrada és útil per a mi. Per tant, jo us explico què que vaig viure, però no jutjaré què diuen els llibres. La Marta Rovira s’enfronta obertament i directament contra les eleccions? No. No jutjava opcions concretes. Jo volia coherència. I a vegades la coherència és explicar bé per què és canvia d’opinió. O explicar que no pots, i pensaves que sí. La coherència no és només fer allò que dius que faràs. Jo no entenia per què havíem de fer-ne, d’eleccions. I fer-ne sense un pacte entre l’independentisme, sense construir un relat, sense explicar per què, ni explicar objectius. Vam exigir que aprofundíssim una proposta que ens van posar damunt la taula. I evidentment m’hi vaig oposar. Sí. No entenia com m’era formulada. Ho he explicat a tot arreu.

—Per què no es va dur endavant l’operació Castell? Per què no ens vam plantar a plaça?
—Per dos grans motius. Primer, vam arribar a l’1 amb garanties. I vam guanyar. Però després no tot era tan treballat. I no dic que no fos treballat. Dic que no ho era tant com alguns ho haurien volgut. En segon lloc, no s’havien pres els acords polítics, no hi havia consens estratègic sobre què havíem de fer. No hi va haver l’acord polític necessari.

—No ens vam plantar a plaça perquè la gent no us va empènyer i arrossegar. Com sí que havia fet fins aleshores.
—Aquesta reflexió l’entenc. Però jo he de respondre per la meva part de responsabilitat. I per tant, ho dic: no vam ser capaços de tenir acord estratègic després del Primer d’Octubre. L’hem de transformar en forma d’aprenentatge. No de míssil. Que és el que ha passat aquests darrers tres anys. Hem de superar aquesta etapa de buscar culpable. S’ha acabat. Els adversaris sabem qui són. I els còmplices, també.

—Marta Rovira anirà a llistes a les eleccions?
—Faré allò que sigui més útil. Puc anar a les llistes i puc no anar-hi. Però no és gaire imprescindible. Jo vull continuar treballant per la independència. Anar en una llista és una manera. N’hi ha més. Una altra és construir confiances, ponts, fer debats estratègics, confegir espais que ens fan avançar conjuntament. Des de l’agost del 2018 veig molt clarament que puc ser útil per a construir ponts. I no penso tirar la tovallola. Anar a les llistes, per a mi, és una mica anecdòtic.

—Xavier Vendrell (ERC), al Punt Avui, deia que treballava per fer un sopar entre vós i Carles Puigdemont. Ja l’heu fet?
—Ell deia que hi havia d’haver un acord estratègic entre Junts i ERC. I com que l’Oriol és a la presó, que hi anés jo. Amb el president Puigdemont tenim contacte setmanal. No sé si cal cap sopar per a rubricar no sé què. Però sí, formaria part d’aquesta missió que m’he imposat de construir ponts, que passa pel president Puigdemont i per altres. Hem de saber què ens passa entre nosaltres, per què quan ERC diu alguna cosa provoca sensacions que unes altres formacions no, com ho podem resoldre. Feina de formigueta absolutament necessària per a superar la divisió interna que causa la repressió. La competència entre nosaltres. Si volem guanyar, hem de superar-ho, tot això.

—Per exemple, el president Torra deia que els dos partits s’havien de posar d’acord a dir què fer si se supera el 50%. Què faria Marta Rovira?
—Ens tornem a equivocar. L’objectiu comú és anar a buscar més del 50%. I després ja ens asseurem i confrontarem propostes i estratègies. Però ens equivoquem si mostrem massa diferències en l’estratègia, perquè no hi són. No hi són, aquestes diferències. Guanyem per més del 50%, que seria la primera vegada, i després asseguem-nos, en un espai de consens estratègic, per decidir objectius que ens marquem. Ara com ara, no estem en condicions de fer declaracions com ara si superem el 50% farem això! No ens fem pressió. Busquem la majoria de més del 50% dels vots, i després a seure i parlar del següent objectiu.

—El discurs de Junts és molt marcat per Puigdemont, que és a l’exili. El discurs d’ERC és molt marcat per Junqueras, que és a la presó. Marta Rovira podria ajudar a reequilibrar el discurs d’ERC?
—Sempre hem buscat, i jo la primera, que la meva presència mediàtica sigui molt estratègica. Que sigui el darrer recurs, o un toc d’alerta, o perquè alguna cosa s’encarrili. Intento que aquest sigui el meu rol. Intento fugir de la batalla política del dia a dia, més terrenal, que ho han de fer els nous lideratges. Hem de deixar espais de creixement a nous lideratges. He anat jugant a això, també. Dic als companys de generació política del 2017: no som enviats especials. No hem de fer que el moviment ens faci créixer. Nosaltres hem de fer créixer el moviment. I una altra cosa. Crec que és molt injust dibuixar el perfil d’una persona presa, sigui Junqueras o Turull, a partir dels seus silencis. O amb la poca possibilitat que té de parlar. Hi ha un abans i un després, fa molts mesos, quan en campanya electoral per les europees i espanyoles, va poder parlar ell directament. L’Oriol fa la primera entrevista i els diu: ‘Jo, he deixat de ser independentista? No em feu riure!’ Els que som fora no hauríem de deixar que es construís un perfil de les persones preses que no es correspon amb la seva convicció i determinació.

—Tesi: no convenceràs votants de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) presentant una república molt d’esquerres. La convenceràs presentant una república viable. Per què Vic ha d’esperar l’AMB? Que faci via. I si se’n surt, convencerà l’AMB.
—Al llibre no els expliquem que els convencerem per l’esquerra. No és la nostra idea. Diem que hi ha unes majories al país molt clares amb objectius com la lluita contra la pobresa energètica, lloguers justos, on l’independentisme hi ha de ser com a primera força, i arromangant-se, liderant-les. És on la gent entén què volem dir quan parlem de República. Per això és important de ser als ajuntaments de les zones més poblades. I que els que no fan costat a la independència ens escoltin. Tenim feina. Nosaltres ens hem arriscat i hem sortit de la nostra zona de confort, veiem que ens dóna resultats. Però no entenem de cap manera que en aquestes zones, quan ERC és l’alternativa, s’opti per unes altres coalicions, com a la Diputació de Barcelona. Ho denunciarem sempre més. No deixarem de fer-ho malgrat que ens arrisquem electoralment i ho posem fàcil. Aquesta feina no la deixarem de fer.

—Expliqueu que amb la vostra estratègia podeu perdre vots cap a Junts i CUP, però que en canvi en podríeu guanyeu de PSC i comuns. Segur? Potser votants de PSC i comuns s’abstindran, veient el desastre dels seus representants. Però passar-se a l’independentisme? No ho sé pas…
—Tal com ho presenteu, només són eleccions en l’àmbit nacional. I la nostra principal opció, a l’hora de fer aquesta estratègia, és en l’àmbit municipal. Mirem-ho al revés: què fa el Partit Socialista quan ERC pot governar a grans ciutats? Bandejar-nos. Perquè apliquem l’estratègia contrària. I ens funciona. Hem guanyat contra el PSC en feus importants com ara Lleida i Tarragona. Hem començat per la segona corona. I hem d’anar entrant. I a les eleccions espanyoles, hem guanyat dues vegades socialistes i comuns. No és important, això? Hem de deixar que guanyin els comuns, o el PSC? Això ens obliga a tenir una agenda al congrés dels diputats. I la hi tindrem. Ens acosta a gent que no pensa a estar al nostre costat. Que ningú no ens digui que aquesta feina no és necessària. Ho és. I això ens acosta a la victòria. I ajuda que no hi hagi tanta hostilitat al país. És la nostra feina. I lamentem que la resta d’organitzacions polítiques independentistes no assumeixin la mateixa feina en l’àmbit de les fronteres de vot. No guanyarem fent-nos la competència interna. No sumem més gent.

—En aquest sentit, el PDECat, presentant-se tot sol, seria un pas positiu, perquè pot fer batalla en la frontera de la dreta. És la tesi d’ERC: com més fronts, millor.
—Identifiqueu aquest fet amb allò que nosaltres diem de fa molt de temps: som molt diversos i plurals. Si tots, a partir de la nostra diversitat i pluralitat, ens dirigim als espais de prop, anem creixent cap enfora. Ho diem, i ho fem, de fa molts anys.

—Res a afegir?
—Crec que som en una nova fase. Fa tres anys que intentem de superar la fase de la repressió i resistir i recuperar les institucions del 155. I aquesta fase l’hem de superar. Estic il·lusionada per això. Hem recuperat les institucions democràtiques, tan importants per al mentrestant, i ara hem de passar a una etapa de la qual hem de sortir enfortits com a moviment independentista. Per això busquem el 50% dels vots per tornar a liderar. Caldrà seure, compartir objectius assumibles, i generar autoestima. Els independentistes ens hem d’entendre i comprendre. Hem de recuperar la iniciativa política.