L’amenaça de Llarena a Marta Rovira per si volgués moure’s de Suïssa

Fa just tres anys que Marta Rovira és a l’exili, a Suïssa. El fet de no comparèixer a la citació que tenia el 23 de març de 2018 davant el Tribunal Suprem li va estalviar la presó, i la condemna, que sí que van tenir els seus companys també perseguits. I durant tot aquest temps el jutge Pablo Llarena no ha ordenat mai cap sol·licitud d’extradició a Suïssa. Ni ho va fer en aquell moment ni ho ha fet d’ençà de la publicació de la sentència. Sí que li manté, des del primer dia, l’ordre de detenció estatal, que li impedeix de poder tornar a Catalunya. Però si fins ara no ha demanat al govern suís que engegués el procés d’extradició contra la secretària general d’ERC és perquè no ha gosat, perquè sap que no l’aconseguirà.

En la persecució contra l’independentisme Llarena no s’ha mogut mai pel rigor processal, sinó per l’oportunitat política. Per això, per exemple, es va negar a emetre una euroordre a Dinamarca el mes de gener del 2018, quan el president Puigdemont hi era de visita, tot i que la fiscalia gairebé li ho implorava. Ell mateix va reconèixer que hi renunciava perquè trobava que al president encara li aniria bé políticament amb vista a la investidura. I per això mateix es nega a demanar l’extradició a Suïssa. Quan Rovira hi va arribar ja feia un mes que hi era Anna Gabriel. I el cas de Gabriel va servir per a veure quina predisposició tenia Suïssa a facilitar una extradició que era moguda per motius polítics. La resposta fou clara, ràpida i directa: cap.

En aquell cas, va comparèixer un portaveu del departament de Justícia suís per a dir a Llarena, amb un llenguatge diplomàtic inequívoc, que ho deixés estar. I el jutge va acabar dictant una ordre de detenció estatal, però no pas la internacional. Quan Marta Rovira s’hi va exiliar, Llarena va emetre una euroordre contra ella i també una ordre internacional de detenció remesa a Interpol. A Suïssa, fora de la UE, no funciona el sistema de les euroordres, i les extradicions es regeixen per un funcionament diferent, que depèn de convenis bilaterals entre estats. El mateix portaveu del departament de Justícia va tornar a comparèixer quan hi va arribar la dirigent d’ERC, i va recordar novament que Suïssa no concedia extradicions per motius polítics.

Aquella ordre de detenció, el Tribunal Suprem espanyol la va enviar a la Interpol, però no se’n va saber res més. La Interpol segurament la va comunicar a les autoritats suïsses, però mai no es va arribar a tramitar, perquè Llarena no va demanar que comencés el procés d’extradició contra Rovira. És un procediment complex, en què, arribat el cas, la justícia suïssa aplicaria un test de predomini polític per a qualificar de delictes polítics unes determinades conductes sol·licitades en l’extradició. Suïssa valoraria el pes del fet polític. En el conveni bilateral d’extradició hi ha una llista de delictes, però són delictes comuns. En canvi, la rebel·lió i la sedició són delictes polítics. I en aquest cas l’extradició seria denegada.

Per això Llarena ni ho va provar. La darrera cosa que volia era una denegació per causa política, que és, si fa no fa, allò que justament li ha dit la justícia belga en relació amb Lluís Puig. El jutge s’ha estimat més mantenir Rovira reclosa a Suïssa, amb el recordatori permanent de l’ordre de detenció estatal i, encara més important, el processament per rebel·lió. Marta Rovira ho recordava en aquesta resposta enfurismada que va fer a Pilar Rahola sobre un comentari al programa FAQS de TV3. Rovira escrivia a Twitter: “Pilar, ara mateix sóc l’única que segueix imputada per un delicte de rebel·lió. La resta van passar a sedició després de la sentència. Com vols que torni amb aquest processament? Insinues un pacte amb l’estat. Quin? El mateix que ha donat la llibertat als presos? Va home, va.”

L’amenaça permanent

Quan Llarena va tancar el processament i va citar aquells que encara feien política activa al Suprem per a empresonar-los, Rovira es va exiliar. I en aquella interlocutòria deia efectivament que Marta Rovira era processada per rebel·lió perquè “la seva participació ha estat essencial al llarg de tot el procés”, atribuint-li “la ideació dels mecanismes d’actuació” del referèndum i una “actuació política de coordinació d’esforços de múltiples sectors de l’administració”. El fet que sigui processada per rebel·lió i amb aquests termes és una amenaça clara per a ella en cas que volgués tornar.

Meritxell Serret va tornar l’11 de març proppassat. Va comparèixer de sorpresa davant el Suprem i el 8 d’abril vinent s’haurà de presentar davant Llarena. Ha quedat en llibertat fins aleshores, amb una certa incògnita sobre quins seran els delictes pels quals serà jutjada. Sembla, tenint en compte la interlocutòria del Suprem que la deixava en llibertat, que només serà per desobediència, i no pas per malversació. Serret fou processada per malversació també, però ara el Suprem (que aquesta vegada no havia emès euroordre contra ella) diu que, segons la sentència del judici contra el procés de l’octubre del 2019, no es pot vincular el Departament d’Agricultura, que ella dirigia, a aquest delicte. No hi ha cap certesa que només la jutgin per desobediència, però tots els elements que hi ha damunt la taula fan pensar que serà així, que el risc en aquest cas és mínim.

El risc per a Marta Rovira sembla més gran. En primer lloc, perquè el delicte pel qual fou processada és més greu, i el paper que li atribueixen en l’organització del referèndum és primordial. La sentència no esmenta explícitament Rovira en la relació dels fets provats, i això podria fer pensar que el tribunal l’eximia de responsabilitats penals. Però el cas és que no fou jutjada, i que el pes acusatori del processament és molt gran. I no tan sols això. Pablo Llarena, que ja no va dictar ordres internacionals de detenció ni euroordres contra ella la tardor del 2019, després de la sentència, es va permetre recentment de fer-li arribar una amenaça molt concreta.

En el document amb què el magistrat enumerava fa poques setmanes les preguntes pre-judicials enviades al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, va fer un esment fugaç a Rovira. Llarena exposava la situació dels exiliats a Bèlgica i les conseqüències que podria tenir per a ells la resposta que li pogués donar el TJUE sobre els criteris per a acceptar o refusar euroordres. I afegia tot seguit: “D’una altra banda, allò que resolgui el TJUE serà rellevant per a l’euroordre que, existent ja una vegada, es pogués reiterar contra Marta Rovira Vergés.” Tota una amenaça.