22.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 23.03.2023 - 18:44
El divendres 23 de març al matí, anaven arribant al Tribunal Suprem espanyol Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull… El jutge Pablo Llarena els havia citat per comunicar-los el processament per rebel·lió, i quedava ben clar que per tornar-los a tancar a la presó. I un per un anaven desfilant, amb cares llargues i llàgrimes, amb l’amargor de la investidura fracassada de Jordi Turull el vespre anterior. Però Marta Rovira no arribava, no va aparèixer. Perquè ja anava cap Suïssa, a l’exili. Quan es va fer pública la carta a la militància en què ho anunciava, la secretària general d’ERC ja era fora de perill. “Avui emprenc un camí dur, un camí que, malauradament, tants d’altres que ens precedeixen han hagut d’agafar. El camí de l’exili”, començava dient. Cinc anys després, a Marta Rovira se li comença a obrir el camí d’un possible retorn, però encara no s’ha decidit a fer-ho, perquè abans, amb l’advocat basc Íñigo Iruin, vol tenir prou seguretat jurídica per fer el pas.
“Tinc una filla, l’Agnès. Les mares sabeu com me l’estimo. I com és de fort el sentiment de donar-li tot el que li pugui donar. L’exili em permetrà fer-li de mare, i s’ho mereix. Molt”, deia Rovira en la seva carta. En la decisió d’anar a l’exili van pesar sobretot els motius familiars, com, de fet, en la majoria de presos i exiliats. Rovira havia pres la decisió poc temps abans de la citació de Llarena, que els havia arribat el dimecres 21 de març.
Aquell dia, la dirigent d’ERC es va assabentar pels missatges al mòbil amb els titulars de la premsa de Madrid que al cap de dos dies havia de comparèixer davant del jutge instructor, amb la certesa que, aquesta vegada, i a diferència de la declaració que hi havia fet el 19 de gener, sí que podia acabar entre reixes. En el moment saber-ho acabava d’arribar a Madrid, on havia anat amb Raül Múrcia, Muto, a visitar els presos a Estremera i a Soto del Real. A Estremera, Oriol Junqueras li va dir, gesticulant amb els dits, que se n’anés a l’exili, i li va demanar que ho traslladés també a Romeva, Forcadell i Bassa, que no hi havia d’haver ningú més a la presó. I allò va accelerar el relleu en el lideratge que agafaria Pere Aragonès. “Si li passa res a ella, et toca a tu”, diu Aragonès que li havia dit Junqueras en una visita a la presó el mes de gener.
Però Rovira va mantenir en secret la decisió fins que no va haver arribat a l’exili. De manera que el dijous 22 a la tarda en el ple sobre la investidura de Jordi Turull gairebé tothom es pensava que l’endemà aniria a Madrid. Tant ella com Forcadell i Bassa van renunciar a l’acta de diputades, amb l’argument que la seva situació personal no podia condicionar l’activitat normal del parlament. La presó semblava inevitable. Hi havia l’opció de l’exili, i Rovira la va exposar a elles dues, que van dubtar, i a Raül Romeva, que va tenir clar que compareixeria davant Llarena, segons relata el llibre Tota la veritat (Ara Llibres, 2019).
El ple es va acabar passades les deu del vespre, amb la votació que no permetia a Turull de ser investit. A la sortida del parlament, els rostres de Bassa, Forcadell, Rovira i Romeva, retratats pel fotògraf de VilaWeb Albert Salamé en aquesta sèrie de fotografies, eren la millor expressió del moment greu que els esperava.
El dia 23 a la tarda es feia oficial: Bassa, Forcadell, Romeva, Rull i Turull eren tancats novament en presó preventiva, i no van sortir en llibertat fins tres anys i tres mesos després, la vigília de Sant Joan, pels indults aprovats pel govern espanyol. Aquell dia, Llarena va emetre una ordre internacional de crida i cerca contra Marta Rovira, que començava un exili que avui fa cinc anys que dura. Durant tots aquests anys, el jutge no ha demanat mai formalment el procés d’extradició a Suïssa, on el sistema d’euroordres no funciona perquè no forma part de la Unió Europea. El govern suís va deixar clar, tant en el cas de Rovira com en el d’Anna Gabriel, que no concediria cap extradició per motius polítics, i Llarena no ha fet mai el pas.
Però ha mantingut viva sempre l’amenaça de dictar una euroordre contra ella en cas que trepitgés territori de la UE, i amb un processament per un delicte tan greu com el de rebel·lió. Aquest processament s’havia mantingut inalterable (per més que les condemnes als presos polítics fossin per sedició) fins el passat mes de gener, quan Llarena va dictar una interlocutòria d’actualització de la situació processal de tots els exiliats. Ho va fer arran de l’entrada en vigor del nou codi penal espanyol, fruit del pacte entre el PSOE i ERC, que derogava la sedició i modificava el tipus penal de la malversació.
En aquesta revisió, Llarena va deixar el processament de Rovira en desobediència, perquè entenia que, havent quedat derogada la sedició, no es podia mantenir el processament per rebel·lió ni es podia subsumir en el nou delicte de desordres públics agreujats. El jutge aplicava aquest criteri amb caràcter general a tots els exiliats, de manera que Puigdemont i Comín quedaven processats per malversació, però amb el tipus més agreujat, i per desobediència; Lluís Puig, que ja tenia malversació i desobediència en el processament, mantenia la situació, i Clara Ponsatí, que tenia sedició, quedava només amb desobediència.
Ni la fiscalia ni l’advocacia de l’estat no hi van estar d’acord, i van presentar sengles recursos en què demanaven que aquells que van ser processats per sedició quedessin ara processats per desordres públics agreujats, un delicte que podria implicar penes de presó en cas de condemna. Va cridar l’atenció el fet que la fiscalia demanés això per a Puidgemont, Comín i Ponsatí però no pas per a Marta Rovira, processada inicialment per rebel·lió. Els fiscals ho deixaven anar ben bé en la darrera frase del seu escrit de reforma contra la interlocutòria de Llarena: “Per tot això exposat, si s’estima el recurs, cal reformar la interlocutòria exposada, amb l’objectiu únic i exclusiu d’incloure a les ordres de detenció i ingrés a la presó el tipus penal de desordres públics de l’article 557.1 i 2 del codi penal quant als processats rebels, tret de Lluís Puig, al qual se li imputen exclusivament fets constitutius de desobediència i malversació, i de Marta Rovira, la imputació exclusiva per desobediència de la qual compartim.”
L’advocacia de l’estat sí que va demanar que en el cas de Marta Rovira el processament fos per desordres públics. Però Llarena, una vegada Manuel Marchena va deixar clar en la seva revisió de la sentència contra els presos polítics que els desordres públics agreujats no podien substituir la sedició derogada, va desestimar els recursos de les acusacions. La defensa de Marta Rovira ja no va presentar recurs de reforma contra la interlocutòria de Llarena, que en el seu cas preveia de dictar una ordre estatal de detenció per portar-la a declarar davant del jutge, però en un processament per desobediència que no pot comportar presó, ni preventiva ni en una possible condemna.
De manera que el camí del retorn de Marta Rovira s’aclareix, i una vegada el Suprem resolgui els recursos d’apel·lació que les defenses dels altres exiliats presentin contra el nou processament, tindrà una situació de seguretat jurídica que, potser, és la que cerca per acabar de fer el pas, cinc anys després. Una decisió que prendrà tenint en compte aquests motius i, també, els personals. Com en aquells dies de març del 2018, quan va prendre la decisió més important de la seva vida.
