Marta Rosique: ‘He vist molts diputats que em miraven amb cara estranya’

Marta Rosique (ERC) és la diputada més jove del congrés espanyol i ahir va formar part de la mesa d’edat. Aquesta barcelonina de 23 anys ahir es va convertir en un dels personatges de la jornada perquè duia una samarreta que es va fer viral: ‘Acció antifeixista. Països Catalans.’ VilaWeb va entrevistar-la pocs minuts després d’acabar la sessió d’investidura per a conèixer-la una mica i saber-ne l’experiència.

—Qui és Marta Rosique?
—He estudiat periodisme, i ara faig Ciències Polítiques. La idea és poder combinar la feina i els estudis. Jo sóc la diputada de les Joventuts d’Esquerra Republicana al congrés dels diputats. Sóc secretària de Política i Cooperació Internacional. Parlo quatre idiomes: català, castellà anglès i francès. I havia estat al Consell de Joventut de Catalunya i portaveu d’Universitats per la República durant el Primer d’Octubre. He nascut a Barcelona. El meu pare és metge i la meva mare, autònoma, es dedica a qüestions de seguretat alimentària.

—Un ocellet m’ha dit que heu publicat articles a VilaWeb?
—Hi he escrit un parell articles amb Marta Tévar (‘L’alternativa al model capitalista de les xarxes socials‘ i ‘Compartir la vellesa‘) de quan estudiava periodisme a la Pompeu Fabra, que tenia un conveni a VilaWeb. Ara faig polítiques perquè d’alguna manera vaig tenir la sensació que tenia algunes idees clares, però que em faltava estructurar-les. I vaig pensar que m’aniria bé.

—Quan entreu a militar a ERC i per què?
—Deu fer quatre o cinc anys. M’havia implicat en afers europeus, però volia treballar a escala de país. I dins les JERC et donen l’oportunitat de tractar de totes les lluites en un conjunt. Tot allò que fem per aconseguir la República Catalana és amb la intenció d’aconseguir més redistribució de la riquesa. I lluitar per això. ERC és el partit que permet l’alliberament nacional i alhora el social. Crec que són indestriables.

—Com resumiríeu el dia?
—Això que ha passat avui demostra que serà dur. No serà una etapa fàcil. Per dos aspectes que per mi són importants: hi tenim l’extrema dreta. I hi teníem l’Oriol Junqueras, Josep Rull, Jordi Turull i Jordi Sánchez que eren amb nosaltres però que han hagut d’anar-se’n perquè els han de tancar a la presó. I això clarament és una anormalitat.

—Us ha fet il·lusió conèixer Valle-Inclán?
—[Riu.] Era molt simpàtic, l’home. Ens ha tractat molt bé. Però estava cansat. Si per a nosaltres ha estat esgotador, per a ell, que havia de presidir aquell batibull constant, era més complicat.

—Portàveu una samarreta que s’ha fet viral: ‘Acció antifeixista. Països Catalans.’ Cap reacció?

—He fet el sord. No sé si m’insultaven. He vist molts diputats que em miraven amb cara estranya, o quan anaven a votar s’aturaven un segon, em miraven i continuaven. Però també hi ha hagut gent que m’han dit ‘tu em representes’. Gent que no eren d’ERC. És bonic de veure la solidaritat antifeixista. Gerardo Pisarello, per exemple. I després m’ha sorprès bastant que se m’hagi acostat un moment Pedro Sánchez i m’hagi dit: ‘Enhorabona perquè no és fàcil això que fas.’ No sé com s’ha d’interpretar. Entenc que si no portés aquesta samarreta no m’hauria fet aquest comentari.

—Per què us l’heu posada?
—Per què trencava justament amb aquesta normalitat que comentava. D’alguna manera deixa clar que no és normal que hi hagi extrema dreta en unes institucions que suposadament han de ser democràtiques. I que alhora, nosaltres, malgrat la repressió, continuem reivindicant la República Catalana. I ho continuarem fent des del front de Madrid, com ho fem a les altres institucions o als carrers.

—Res a afegir?
—Per mi emocionalment ha estat fort. M’he sentit impotent i he notat molt la injustícia quan he vist que se’ls enduien cap a la presó. Aquesta imatge crec que no l’oblidaré mai.

—Els coneixíeu, els presos polítics?
—Amb l’Oriol hi havia coincidit en actes i ens hem enviat cartes. Amb en Jordi Sánchez hi havia tingut contacte durant l’Octubre, perquè les Universitats per la República vam ocupar la UB i recordo que venien Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, i teníem una relació molt bona. I la predisposició d’ajudar-nos els uns altres quan poguéssim.

—Preparada a ser la generació que visqui la independència?
—La tercera generació, diuen, és la que pot fer memòria històrica. A la gent jove els ho explico: som nosaltres, la tercera generació, després de la dels meus pares (cinquanta llargs) i els avis (nascuts durant la guerra). Nosaltres hem de poder parlar clarament del passat, fer memòria històrica i canviar. A nosaltres ens toca combatre l’herència del franquisme. És responsabilitat nostra, dels joves.

—Quan arribarà?
—No hi crec gaire, a posar data. Hem de poder fer possible el moment. I com a moviment independentista hem de saber generar una reacció enorme quan arribi la sentència.