Quina poca vergonya, la Rojals

Dia rere dia sento més admiració per la gent que decideix passar olímpicament d’aquella enganyifa del “políticament correcte” i dir les coses tal com les pensa. I si a algú li cou, mala sort, tu. Penso, per exemple, en aquell Parla bé, collons! de fa tot just dos anys, el primer llibre de la Valentina i la Júlia Planas, el duet de germanes banyolines que formen la Incorrecta. Del títol del llibre –un manual d’ortografia, morfologia i sintaxi catalana divertit i summament recomanable– em quedo sobretot amb el desinhibit “collons!” que ve a dir-nos que ja n’hi ha prou de fer bondat, de fer-nos els simpàtics i que potser ja és hora d’engegar a pastar fang el seny i d’apujar el llistó de l’exigència perquè, si no, el dia del judici final encara ens enxamparà demanant perdó a qui ens atupa.

D’exemples en podria posar un munt i el que ara em ve a la memòria és, potser, un dels més clamorosos: allò de les manifestacions sense cap paper a terra que tan orgullosos ens posava temps enrere i que, vists els resultats, ens ha acabat fent més mal que bé. (Per cert, aquest Sant Jordi la Incorrecta publica nou llibre –el tercer– titulat, no gens casualment i en l’habitual línia de la casa, El llenguerut.)

Per Sant Jordi, Rojals

Una situació bastant semblant és la de Marta Rojals, també present (una manera de parlar, perquè l’autora practica la més estricta observança de l’anonimat) aquest Sant Jordi amb una novetat. És No siguis pobre! (Ara Llibres) i no és un llibre qualsevol. D’acord: no és la quarta novel·la que als seus seguidors ens agradaria llegir tan aviat com sigui possible, però és una selecció dels articles que d’ençà del 2007 publica cada dimarts a VilaWeb i continua la línia que va encetar No ens calia estudiar tant (Sembra, 2015). És a dir, un llibre recomanable de punta a punta.

Algú podria pensar que quina gràcia té una recopilació d’articles la majoria dels quals, si hem estat fidels a la cita setmanal amb l’autora, ja devem haver llegit en el seu moment i en el context que li pertocava. És un argument, sí. Però em sembla que l’efecte gota a gota que proporciona la lectura setmanal, quan ens l’administren a grans glopades i en bloc, pot caure o bé en un monòton déjà-vu o bé, com crec que és el cas, l’acumulació, el contrast i la distància fan que el seu impacte sigui més potent. Més enriquidor encara.

Ara m’adono que uns paràgrafs més amunt m’he referit al rigorós anonimat que practica Marta Rojals. Però crec que caldria matisar una mica. Perquè si valorem la discreció d’aquest anonimat com el legítim desig de no sotmetre’s a les servituds del, diguem-ne, star system literari català, l’encertem. Però si creiem que aquesta discreció és un pretext per a amagar una part d’allò que pensa la persona que hi ha al darrere, la cosa és molt diferent. Per la senzilla raó que a la senyora Rojals habitualment se li entén tot.

Pel que llegeixo a la introducció de No siguis pobre!, la tria dels articles i la seva ordenació, no cronològica sinó repartida en cinc apartats temàtics, és responsabilitat d’un professional amb solvència tan contrastada com és l’editor Joan Carles Girbés. Una ordenació que és molt possible que algú trobi que es podia haver fet d’una altra manera, però que a mi, francament, vist el resultat final, em sembla oportuna i adient.

Després de la “Justificació” inicial, el primer bloc es titula, sense embuts ni trampes, “Totes les causes justes” i aplega articles que parlen dels desnonaments, de la discriminació racial, dels (i, molt important, de les) sense-sostre, dels refugiats i les polítiques migratòries, dels depredadors sexuals, de la por teledirigida des de les xarxes socials, de la mesquina colla dels que es denominen “equidistants” (amb els neoautonomistes, els seus amics recents), del robatori sistemàtic i vergonyós que patim de l’estat espanyol i d’un munt de coses més que, per la tria que he començat a fer, ajudaran el lector a veure per on van els trets que dispara la ploma de Marta Rojals.

Enumeraré més ràpidament els altres quatre apartats: “Foc nou”, que centra bona part dels articles en el món del camp i de les ciutats petites del qual prové l’autora, “Jo, feminista?”, que amb el títol mateix s’explica sense necessitat de més detalls, “El català no creix als arbres”, potser l’apartat en què Marta Rojals ataca més a fons, perquè contra la fal·làcia del así nos entendemos todos és bo que oposem aquella sàvia (i sorprenent per a alguns) argumentació del “Jo, el castellà, l’entenc perfectament; el que passa és que no el parlo”, i l’últim apartat amb un altre títol que tampoc demana gaires aclariments més: “Les crisis, quin gran invent.”

Clar i català, que els fot molt

Sé que no descobreixo res si esmento la manca de manies i la poca vergonya que Rojals demostra tenir quan parla clar i català de tot allò que veu al seu voltant i no li agrada. Quan parla de l’independentisme, entenem de seguida que, en aquest afer, tenim la raó i som a la banda correcta del problema. Quan toca la feina de la classe política, no s’està de fer-nos entendre que això d’ara no hi ha qui ho aguanti. I quan es tracta de saber amb qui ens juguem els quartos, la resposta és la immarcescible tirada de l’estat espanyol a fotre’ns sempre canari. I si no (això ho afegeixo jo) llegiu la biografia d’algú tan poc sospitós de trabucaire com Francesc Cambó que ha escrit Martí de Riquer i us passaran les manies de cop.

Cent articles, doncs, per a sucar-hi pa. I per a carregar bateries. I per a escampar tant com puguem. Una tria en què cada lector definirà les seves preferències segons el moment i el que el cos li demani. Ara mateix em ve a la memòria un article del juny del 2015 titulat “Indepe amb mar de fons” (p. 59) i el que tanca el recull: “L’exhibicionisme com una de les belles arts” (p. 312), del gener d’enguany. Però si m’ho preguntéssiu la setmana que ve segurament us diria, amb la mateixa convicció, uns altres.

Hi ha qui diu que els llibres d’articles no interessen gairebé ningú. Així com totes les grans afirmacions, aquesta admet matisos per totes bandes i no seré jo qui perdi el temps ara a intentar d’analitzar arguments a favor i en contra. El que sí que dic és que quan una escriptora, com és el cas de Marta Rojals, sap sobre què vol opinar i ho fa de la manera més directa i entenedora, amb una llengua desvergonyida, esplèndida i no gens encarcarada, l’articulisme pot esdevenir –esdevé, vaja– un gènere literari major.

I carregat de dignitat.