Marta Ramon: “El Barça de Bartomeu hauria d’haver tancat si hagués estat una empresa”

Josep Maria Bartomeu va abandonar el Barça l’octubre del 2020 per tal de no enfrontar-se a una moció de censura que amenaçava de desallotjar-lo de la presidència. Així tancava un mandat de cinc anys que havia deixat el club en un una situació econòmica complicada, un projecte esportiu sense rumb i una probable sortida de Messi que feia contenir la respiració als seguidors. Entremig també havia esclatat l’escàndol del Barçagate, un cas de presumpta corrupció que encara és en fase d’instrucció i que investiga Bartomeu per administració deslleial i corrupció entre particulars. Tot aquest període negre de la història del Barça queda resumit en el llibre El llegat enverinat de Bartomeu (Angle Editorial, 2022), de la periodista de RAC1 Marta Ramon.

—Pregunta tòpica: les hemeroteques diran que Bartomeu ha estat el pitjor president de la història del Futbol Club Barcelona?
—És una pregunta que no he volgut respondre al llibre perquè tinc la perspectiva històrica que tinc. I com que sóc molt rigorosa, m’agrada parlar de coses que conec. Vaig començar a treballar el 2007 com a periodista esportiva i conec bé el primer mandat de Laporta, el de Rosell, el de Bartomeu i coneixeré bé ara el segon mandat de Laporta. De l’època moderna, en què ja hem deixat enrere el nuñisme, i amb això incloc el mandat de Gaspart, sí que és cert que és el pitjor president que hi ha hagut.

—Gaspart seria l’altre finalista.
—He llegit molt i m’he informat molt per decidir si Bartomeu és pitjor que Gaspart. Gaspart també va ser un president amb molts problemes econòmics greus, que va posar l’entitat en una posició molt complicada. Però són èpoques diferents i decidir qui dels dos va ser pitjor és una mica complicat.

—Al final del llibre us feu aquesta pregunta: “Com podia ser que aquell individu insignificant, gris, venedor de fum i que no era ni el líder veritable de la banda, s’hagués perpetuat en el poder durant més de sis anys?” En teniu la resposta?
—Sí. La resposta és que és un club on falta fiscalització. Per part de la premsa, per part dels socis i per part de la directiva mateixa, perquè Bartomeu es va anar parapetant darrere un grup molt reduït de directius de molta confiança. Hi havia molts directius que en tenien prou d’anar a la llotja a veure els partits i els faltava un punt crític i vigilar tot allò que es feia sota el seu nom. I s’acabaven convertint en còmplices, sense voler, d’una gestió que cada vegada era pitjor. És un compendi de coses. El president aglutina molt poder, s’acaba creient que és l’amo del club. Volia els llorers i passar a la història com el president que havia guanyat no sé quantes Champions i que havia inaugurat el nou Espai Barça; com el president que havia tingut mil milions d’ingressos i ser l’hòstia en patinet.

—Aquesta frase, Bartomeu la va pronunciar el 2015: “Volem que el 2021 el Barça sigui al futbol el mateix que Apple és a la informàtica, la NASA a l’espai i Facebook a internet”.
—És impactant, veient què ha passat després. Ell tenia aquesta idea. Pel perfil empresarial que tenia Bartomeu i els companys de viatge que havia triat, volia crear una marca per sobre del que pogués passar en els resultats esportius.

—I quina responsabilitat hi ha tingut la premsa?
—Jo vull reivindicar el periodisme esportiu, perquè moltes vegades hem estat acusats d’haver callat durant deu anys. No hi estic gens d’acord. Posar tot el periodisme esportiu al mateix sac és un error. Costa molt treure informació contrastada i amb proves de temes tan greus com els que van acabar sortint si no hi ha fonts de dins el club que tenen ganes de parlar. Jo crec que el Barçagate és un exemple extraordinari del que pot arribar a fer aquesta professió i s’ha de lloar molt i fer valdre. Costa molt tenir tots els elements d’una investigació tan completa com la seva. I no és el més habitual. Molta gent ens demana a la resta de periodistes per què no traiem més Barçagate. És que és una informació única, extraordinària, de les que es publiquen una vegada cada deu anys.

—La professió ha de fer autocrítica?
—Crec que la professió ha de fer autocrítica, sí, però no per omissió, sinó per com ordenem les coses, on posem el focus, en els programes, els reportatges… Sempre es tendeix a posar el focus a la pilota, perquè som periodistes esportius, però mai no hauríem de deixar de banda la fiscalització del poder i fer-nos preguntes sobre com es governa el club i com es gestionen els diners dels socis. I els socis també s’haurien de fer aquestes preguntes de manera més activa i que la massa social sigui molt més participativa del que és.

—Al final, el soci és qui va votar Bartomeu. Creieu que ha après la lliçó o és una massa poc crítica que només es fixa en els resultats del primer equip del futbol masculí?
—Jo vull pensar que sí que se n’ha après alguna cosa, perquè la lliçó que ens dóna l’etapa de Bartomeu és flagrant. Però en els primers mesos de mandat de Laporta tampoc no veig que el soci adopti una actitud fiscalitzadora gaire elevada. En la votació del patrocini de Spotify, va haver-hi una participació baixíssima i la gent podia connectar-se des d’on volgués. No es pot dir, doncs, que hi hagi un punt d’inflexió i que la massa social del Barça estigui a sobre de la gestió del president. Per altra banda, al Barça hi continua havent una divisió ideològica entre dos bàndols. Quan guanyen “els teus”, sembla que ja no calgui fiscalitzar igual que quan no manaven els teus. I això és un error.

—En quin punt es troba la peça principal del Barçagate?
—Segueix el seu curs. El sumari es va prorrogar una altra vegada, en aquest cas fins al juliol, i el procés d’instrucció es va allargant força. Encara falta que declarin Bartomeu i Masferrer per les investigacions d’administració deslleial i corrupció entre particulars. La jutgessa espera que, abans, hagin declarat tots els testimonis que es consideri oportuns, i de moment hi han passat treballadors I3 Ventures, ex-treballadors del club i tothom que té relació amb el cas.

—Podem acabar veient Bartomeu a la presó?
—Aquesta pregunta és complicada. Jo crec que a la presó, no. Pot ser que pagui multes elevades, però no em vull mullar perquè no ho sé. Els Mossos consideren que,  presumptament, s’ha comès un delicte d’administració deslleial agreujat per l’abast de l’import perjudicat al Barça, que és molt superior als 250.000 euros. Aquesta variant agreujada comporta també l’augment de les penes de presó, que queden fixades entre quatre anys i vuit. Entrem en termes legals i judicials que no em permeten de dir què passarà. Sí que puc dir que això és el que diuen els Mossos, però falta que sigui la jutgessa qui digui si això va endavant o no.

—Al llibre repasseu fitxatges milionaris, sous desmesurats, pèrdua del segell en l’estil de joc, com el club pacta amb la fiscalia i accepta la culpabilitat en el cas Neymar… Quin és el pitjor llegat de Bartomeu?
—És molt difícil triar una sola cosa… Crec que s’han de subratllar dos vessants que es retroalimenten i acaben condemnant el club a la situació en la qual es troba ara. Per una banda, la part esportiva. El fet de prescindir de la figura d’Andoni Zubizarreta a la direcció esportiva, que era un arquitecte, un ideòleg de l’estil. No li van saber trobar relleu. Quan escullen Robert Fernández, no té experiència en aquest camp i el posen allà perquè el directiu Javier Bordas havia coincidit amb ell en un sopar. Faltava coneixement futbolístic i apostar per persones vàlides perquè el model de joc estigués garantit. I, per una altra banda, hi ha l’apartat econòmic. Es va viure al límit. Els beneficis ho havien de sostenir tot i no es posava mai el focus en les despeses. Això va portar el Barça a fer aigües. Si hagués estat una empresa, hauria d’haver tancat perquè estava en fallida tècnica. No podien ni pagar les nòmines. S’havia viscut molt al límit.

—La directiva de Bartomeu s’escuda en les conseqüències imprevisibles derivades de la pandèmia.
—Això diuen, que la pandèmia no és culpa seva, però tota la resta sí que ho és. Molt abans de la pandèmia el club ja estava en una situació límit i hi havia membres de la junta directiva que alertaven Bartomeu que allò no anava bé; li demanaven que reconsiderés certes decisions. La gestió esportiva i l’econòmica van formar un còctel que es retroalimentava. I el punt d’inflexió el trobem l’estiu de la sortida de Neymar, el 2017. A partir d’aleshores es prenen molt males decisions.

—Expliqueu que hi ha una persona clau en l’entorn de Bartomeu: Jaume Masferrer.
—Sí, sense Jaume Masferrer no es pot explicar el mandat de Josep Maria Bartomeu. Era un oracle al qual Bartomeu sempre recorria. Però no m’agrada excusar o justificar les decisions i accions de govern de Bartomeu amb aquesta frase tan recurrent de “estava mal assessorat”. Per aquí no hi passo.

—D’ell també es diu que era bona persona, com si això l’hagués d’exonerar.
—Sí, com allò de “sempre saludava”.

—El Barça femení comença a créixer durant el seu mandat. Bartomeu és un dels artífexs del Barça femení que veiem ara?
—Sí, això s’ha de dir. El Barça femení és el millor llegat de Bartomeu. Passa que posaria el focus en persones amb noms i cognoms que ho han fet possible. En Markel Zubizarreta, que el van escollir en un procés de selecció meticulós, és l’arquitecte d’aquest Barça femení. I menció especial per a Maria Teixidor, ex-directiva responsable del femení que li dóna un impuls diferencial. Quan entra ella es fa un salt endavant pel que fa a ingressos, entra el patrocini de Stanley, que és clau, i es prenen un seguit de decisions encertades que culminen amb la Champions i el triplet.

—Amb quina paraula definiríeu Bartomeu?
—M’acolliré al que m’havien dit moltes persones que havien treballat amb ell: resilient. Deia que sí encara que volgués dir que no.

—Amb què sou crítica amb Joan Laporta?
—Amb la seva manera de governar el club. No perquè sigui presidencialista, que també, perquè s’ha proclamat president executiu del club, que és una figura que no havia existit mai i no es preveu als estatuts. Afavoreix la gent de confiança, amics i familiars en els llocs de poder, per sobre dels mèrits professionals. Preval la lleialtat i la proximitat al president, per sobre de la professionalitat que pugui tenir cadascú en el camp del càrrec que ha d’ocupar. Crec que això es podria fer millor. M’agradaria que l’estructura d’un club punter com el Barça fos més professional.

—“La llosa de Laporta és haver provocat tantes expectatives i emocions durant la campanya electoral”, escrivíeu en un article. Però també és cert que ha hagut de fer molts equilibris per a redreçar un club derruït.
—Sí. És evident que la situació que es va trobar Laporta era molt complicada, potser la més complicada de la història del club. Per exemple, era molt difícil aconseguir un patrocini com el de Spotify. Crec que això marca força aquest nou mandat. És un èxit que hagi aconseguit aquesta aliança. Si bé és cert que em genera certa desconfiança i trobo arriscat que tots els ous es posin al cistell del mateix patrocinador, perquè el patrocini engloba el nom de l’estadi i les samarretes, tant les oficials com les d’entrenaments. I hauria estat bé no obtenir el patrocini per un intermediari que s’emportarà una comissió, que és Darren Dein. Això és nou. I també hauria estat bé que el soci sabés les xifres d’aquest acord. Tot això també forma part de la manera de governar.