Marta Pontnou: “Hauríem de sortir com Beyoncé: cuixa forta i ventilador a la cara”

Marta Pontnou és assessora d’imatge i dirigeix l’agència The Pontnou Agency, des d’on tracta la imatge d’advocades, directives i partits polítics. També escriu. En plena pandèmia els seus articles a Núvol sobre sexe, amor, desamor i parelles han estat tan llegits i comentats per la seva desimboltura i atreviment, que ara s’ha publicat un llibre que els recull: “Sexe ficció: Manual per a pubilles del segle XXI” (Rosa dels Vents). Aquests articles també l’han portada al programa Tot es Mou de TV3. Per a parlar-ne, VilaWeb ha entrevistat Marta Pontnou a Sabadell, la ciutat on viu.

—Heu treballat dècades fent producció audiovisual. I sou assessora d’imatge. Però des dels articles a Núvol heu passat a l’altra banda. Us fan entrevistes i sortiu per televisió.
—Sí, des de les columnes a Núvol em conviden a parlar a tot arreu. La pandèmia tan sols m’ha portat coses bones. Tret d’estar amb les filles vint-i-quatre hores al dia i d’haver fet de minyona durant el confinament, tota la resta, bé. A la televisió van veure una veu femenina que diu quatre renecs. I pots dir “cony”, “follar” i “xoxonejar” i no t’envien els serveis socials.

—I com és que escriviu a Núvol?
—Jo no sabia que sabia escriure. Tan sols sabia que sabia parlar de moda i d’estereotips. Però tinc una relació personal amb Clàudia Rius, coordinadora de Núvol. Em va demanar un article sobre moda i confinament, i al final, tot parlant amb les amigues, vaig veure que un cop tens les necessitats bàsiques cobertes (i cap malalt a l’UCI) la preocupació de la gent del meu entorn era l’amor. Històries d’amor aturades, relacions de parella obligats a estar junts, amants. I va sortir un article sobre desamor i confinament. Gent que patia d’assumptes del cor. Va ser un èxit. I em van encarregar aquesta temàtica. I d’això he escrit. I això els agrada molt, als catalans.

—Per què?
—Potser perquè ningú no els parlava amb aquesta naturalitat.

—Als articles dieu que sou “anti-tietista” i que esteu a favor de Beyoncé. Què voleu dir?
—Som un poble que hem patit molt, des del 1714, que celebrem derrotes, Espanya no ens estima, Anglaterra ens traeix. El poble català s’ha acostumat a patir i a no ser estimat. Tenim aquest complex d’inferioritat, tenim por de mostrar-nos tal com som i trepitjar fort. I en clau d’humor dic que les dones som una mica tietes. Tenim aquesta cosa de no voler-nos exhibir, de no voler vestir de lleopard, per aquesta por de què diran i de ser jutjades, de destacar per sobre els altres. Això és el “tietisme”. I jo estic a favor de l’estil Beyoncé: aquesta actitud que té quan puja a l’escenari, amb el ventilador a la cara. Les catalanes hauríem de tenir aquesta actitud si volem una república. Hauríem de sortir cada dia com si fóssim Beyoncé: cuixa forta i ventilador a la cara.

—És el vostre estil. De sempre?
—He passat per tots els estils. M’he anat empoderant a mesura que he anat canviant d’estil. Vaig rebre assetjament escolar i no volia destacar. Volia passar desapercebuda. Fins que vaig girar la truita. De voler passar desapercebuda a quan entro als llocs, hi entro jo. En el moment que fas teràpia, i t’acceptes, la cosa canvia. Jo sempre he estat voluminosa, grossa, grassa. I he girat. L’acceptació de ser com som i de no consentir cap mena d’assetjament, per grassofòbia, homofòbia o racisme. L’assetjament el vaig passar sola, i a casa. Fins que no fas teràpia. Reivindiquem fer teràpia. Tot passa. I ara és quan em sento més bonica, també de caràcter. Per totes les coses que he viscut. Ara em sento millor que quan en tenia vint-i-cinc. Per descomptat. Físicament i espiritualment.

—Sou mare de la Constança i de la Hivèrnia. Però heu dit alguna vegada que no volíeu que el rol de mare us atrapés.
—Sí, tinc una filla de dotze i una de cinc. Surto des del primer dia. Al cap de quinze dies de parir vaig anar de balneari amb les meves amigues per saber que no havia mort com a persona. És un pacte amb el meu marit. Com que era ell qui volia tenir fills, li vaig dir que hi havia dues coses que no havien de canviar: continuar viatjant com abans, i que jo continuaria sortint a les nits. Ho fem, ho fèiem, un dia la setmana amb les amigues, les putes celebrities.

—Qui són les putes celebrities?
—A banda de ser com una mena de religió, són aquestes amigues alliberades que es dediquen a l’audiovisual, volen vestir bé i tenen gust per l’estètica. No els importa què n’opina l’altra gent. Som deu. I sortim, sortíem, els dijous. A ballar, prendre copes, sopar.

—Als articles voleu treure drama a la vida.
—Molta gent ens ven a Instagram una vida idíl·lica. La senyora que es lleva a les cinc del matí, fa pancakes amb els fills i dibuixen. Però si grates una mica en realitat diuen que potser no volen estar amb els fills una tarda de diumenge. Potser preferirien estar amb nosaltres fent gintònics o banyant-nos despullades en una piscina amb cava. I no pas mirant un film amb els fills menjant crispetes. I en canvi, n’hi ha que ens ho venen. Instagram. Tarda de manteta i sofà. Vés-hi tu!

—Sexe i pandèmia, què n’heu dit?
—La gent es pensava que confinats tindrien més sexe. Però ha estat un drama per a la gent soltera. O amb amants. O el match a Tinder que es va quedar allà. Ha estat una cursa d’obstacles quedar amb algú per tenir sexe durant el confinament. Una prova de risc. PCR negatiu, que t’agradi, entra a casa, com el fas fora amb la queda a les deu. Ha estat una mica drama. I encara ho és. I pateixo per les noies joves i la seva salut mental.

—Davant els homes, què acostumen a no veure les dones?
—Els estafadors emocionals. Per molt entrenades que estiguem en decepcions amoroses, els estafadors emocionals són capaços de colar-nos-la una altra vegada. I fer-nos creure que som úniques.

—Quin és l’article del qual n’esteu més contenta?
—”Disney Pus”, en què demanava que els films infantils obsolets, amb racisme, masclisme i estereotips negatius cap a certes cultures, els traguessin del catàleg infantil. Si els volen mantenir, que els posin a la categoria d’adults. I el contingut s’ha tret (no gràcies a l’article, eh?). Dumbo, amb continguts racistes, ja no es troba a l’abast dels nens. Però els masclistes, en canvi, encara hi són. I també un altre article dedicat a la Carme Forcadell. “No em diguis princesa, digue’m presidenta.” Reivindico que a les nenes no se les etiqueti sempre com a bonica, princesa. Els nois són valents, llestos.

—A Carme Forcadell la coneixeu perquè és de Sabadell?
—No. La conec dins ERC. Jo faig l’estilisme del partit. És un client més. També tinc periodistes, advocades, directores generals. I ERC. Partit que s’ha professionalitzat i és conscient que la comunicació és molt important i la imatge, també.

—Pere Aragonès té imatge de funcionari, seriós, avorrit. Com ho lluiteu?
—Cal? És un home molt professional. Sempre diem que el jovent està súper ben preparat, amb estudis, màsters i idiomes, i sap estar. Com el Pere. Quin problema hi ha que doni aquesta imatge?

—Altres clients a destacar?
—Tinc una advocada especialista en divorcis i violències de gènere. Sempre va en lleopards i colors estridents.

—Per què?
—Perquè quan les dones la visitin se sentin empoderades. Quan veus algú que fa molt de goig, empodera. Olga Tubau sempre va impecable. Tinc Laura Fa, de Sálvame. I les directives que han hagut d’anar escalant, no les han posades i es troben que van vestides com abans, quan eren pencaires des de casa. Tenen reunions i cites i volen comunicar respecte, que ens costa molt més de transmetre. Es tracta de trobar el punt d’empoderament i seguretat.

—A Nova York qualsevol pot portar un barret verd i cap problema. Aquí seria assenyalat pel carrer.
—També a Madrid són més atrevits. I els paios van amb pantalons vermells. El problema és de Catalunya, de les tietes, del ves que diran, no destacar més que els altres. Ens interessa agafar confiança, en la vestimenta primer.

—Comentaris més crítics dels articles?
—Les dones. Som unes filles de puta, entre nosaltres. “Aquesta, què diu? La gran feminista!” M’han titllat de masclista, frívola, fresca, per no tenir cura de les meves filles. O per dir que prefereixo emborratxar-me dins un jacuzzi que no estar-me a casa menjant crispetes amb elles.

—Doncs la idea de venir-vos a entrevistar, me l’ha donada una dona.
—És clar. Perquè als homes això els fa por. Que diguem en un article que volem que ens mengin el cony a les 9.40, fa por.

—Una mica tard, no, les 9.40?
—Ha!

—I ells? Ells us deuen tirar la canya per les xarxes.
—No massa. Faig una mica de por, amb aquesta estètica i físic. Tiro una mica enrere. Sempre he hagut de ser jo qui tira la canya. Mira quin disgust. N’he fet un llibre i tot. No se m’acosta mai ningú. Tinc una barrera.

—Res més?
—Sempre intento colar a les entrevistes la meva reivindicació de les talles de roba infantil. Un drama. No es corresponen amb els cossos reals. A partir dels deu, onze, veus una numeració que diu que has de cabre allà o passar a l’edat adulta, i sexualitzada. Reivindico que la roba no hauria de ser etiquetada per edat per no crear frustracions, i en el pitjor dels casos desordres alimentaris. A banda, la roba està molt separada per gènere. I quan volen ser pioners i posen roba sense gènere és roba masculinitzada: un jersei de coll alt i un pantaló gris. Això és roba sense gènere? No, això no és neutre, això és roba masculinitzada. De fet, una faldilla també hauria de ser sense gènere. Quan una faldilla no et farà dir que és roba de nena?