Marta Pasqual: “L’estada dels alemanys a Caldes de Malavella ha estat un tabú”

Marta Pasqual i Llorenç (Girona, 1983) voldria ser patinadora, pianista, ballarina i guionista amb Larry David. De tota manera, mentre tot això no arriba, fa de professora de literatura francesa a secundària i també és professora associada a la UdG. Doctora en filologia catalana, l’any 2012 va publicar Joan Sales, la ploma contra el silenci (A contravent). Ara, Pasqual debuta en la narrativa amb El malaventurat senyor Clauss, que va ser finalista al premi Just Manuel Casero i que publica Empúries. Un debut afortunat si tenim en compte que aquest diumenge s’ha fet públic que la seva segona novel·la, La casa del cap de setmana, és la guanyadora de la darrera edició del Casero.

Pasqual va descobrir quan feia de docent a Caldes de Malavella la història dels alemanys confinats en aquesta població a les darreries de la Segona Guerra Mundial. Franco es va voler congraciar amb els Estats Units traslladant a aquesta població balneària una colla d’agents nazis que figuraven en una llista elaborada pels aliats. Atrapat en aquesta història, hi va trobar Luis/Ludwig Clauss, fill del cònsol alemany a Huelva i de nacionalitat espanyola, que no va entendre mai per què l’havien confinat.

—Com descobriu la història dels alemanys de Caldes de Malavella?
—Aquest llibre surt d’una dèria. He treballat deu anys a l’Institut de Caldes de Malavella i sabia la història dels alemanys que havien passat per allà al final de la Segona Guerra Mundial. Havia llegit el que n’havien escrit Joaquim Carbó i Jordi Finestres, però era una qüestió que em cridava l’atenció. Intentava que els meus alumnes fessin el treball de recerca sobre aquesta història, però no hi havia manera. L’origen és aquest fracàs: vaig decidir fer-ho jo mateixa.

—Dels alemanys, en trieu un. Per què ell?
—Vaig consultar la llista dels cent quatre noms feta pels aliats d’aquells que consideraven els espies nazis més perillosos. Em va cridar l’atenció que hi havia dos germans: Adolf i Ludwig Clauss. Vaig fer una petita recerca sobre ells i vaig veure que el petit, Adolf, havia tingut un paper determinant en l’operació carn picada. De fet, fent que aquesta operació britànica fos un èxit –sense saber-ho– va contribuir a destruir el nazisme. Però tenia més gràcia parlar del germà, Ludwig, que era qui va anar a parar a Caldes. El nazi era el germà petit, i el que hi envien és el germà gran.

—Al final de la Segona Guerra Mundial Franco es va acostar als aliats… a l’últim moment.
—El protagonista de la novel·la hi arriba l’any 1945 i, tenint en compte que la voluntat era enviar-los a Alemanya per ser jutjats, l’estada a Caldes no està malament. Encara que fos en règim de confinament, de llibertat vigilada.

—Per què els van enviar a Caldes de Malavella? Hi tenien res a veure, els seus balnearis?
—Caldes havia acollit els mariners italians dels quals parla Rafel Nadal a El fill de l’italià. En unes quantes tongades hi va arribar gent de diferents llocs d’Europa, precisament perquè els balnearis podien acollir-los. Els alemanys, tan bon punt van arribar, s’hi van instal·lar, però van acabar anant a cases particulars, que llogaven.

—La història europea va travessar Caldes, doncs?
—Caldes va ser un microcosmos de tot allò que va passar a Europa. Els italians van causar un gran rebombori i van caure bé. Fins i tot hi va haver embolics de faldilles pel mig. En canvi, l’estada dels alemanys era un afer tabú. Ha estat difícil poder-ho investigar, entre la poca gent que queda viva i la dificultat perquè parlessin, sobretot pel que fet que fossin alemanys presumptament nazis al final de la Segona Guerra Mundial. Però tot plegat encara ho fa més interessant. A mi m’interessa abordar la condició humana en temps tèrbols. I aquells temps ho van ser molt.

—Ludwig Clauss és un alemany amb accent andalús o un andalús amb accent alemany?
—Va néixer a Huelva, de pares alemanys, i va estudiar a Alemanya, però se sentia espanyol. I per això, ell no va entendre res. Se sentia castigat pel seu propi govern i ho va viure com el gran drama de la seva vida. I això que havia lluitat a la Primera Guerra Mundial i havia estat ferit, capturat i internat a Sibèria pels russos, d’on es va escapar. Pensava que havia tocat fons i es demanava per què li havia tocat a ell. Allò que no va gosar dir a les cartes és que era allà, mentre que al seu germà, que era qui s’havia implicat en l’espionatge nazi, no li havia passat res. Tenia una por terrible de ser extradit a Alemanya. Tot plegat el va esquinçar per dins.

—Parleu-me de l’operació carn picada…
—És una operació del servei secret britànic que s’inspira en l’obra de Ian Fleming, el creador de James Bond. Es decideix deixar un cadàver davant la costa de Huelva, amb la finalitat que tothom cregui que hi ha hagut un accident i un oficial britànic s’ha mort mentre duia a sobre informació secreta. Els anglesos sabien que els franquistes passarien la informació als nazis, i per això els van voler fer creure que el desembarcament aliat seria a Sardenya i Grècia, no a Sicília, tal com va ser. Per donar-li versemblança, creen una vida per a aquest cadàver, que ningú descobreix que ja era mort quan va ser llançat a l’aigua. Els espanyols s’ho van empassar. I els alemanys, també. I qui va contribuir-hi, sense saber-ho, va ser Adolf Clauss, el millor espia alemany a Huelva. Churchill va rebre un missatge dient que “s’havien empassat la carn picada”.

—Quina actuació havia tingut Ludwig Clauss durant la Segona Guerra Mundial?
—Havia participat en el sabotatge dels vaixells aliats, sí. Però més enllà d’això, no s’havia afiliat mai al partit nazi. Era un químic que es dedicava al transport de peix cap a Madrid. Res més. I a qui envien a Caldes és a ell, no pas al germà.

—Això fa més fàcil d’empatitzar amb ell, qui no pas si fos un nazi, suposo. Us ha costat de posar-vos en la pell de Clauss sense jutjar-lo?
—Aquest llibre l’he escrit amb la novel·la Entre dos silencis, d’Aurora Bertrana, al cap. Ella va participar en una missió de la Creu Roja a Étobon, on tots els homes havien mort a mans dels nazis que havien ocupat el poble. La protagonista, que ha perdut el pare i el germà, ha de conviure amb un oficial nazi. Primer li fa el buit amb el silenci, com El silenci del mar, de Vercors, però després veu l’ésser humà que és aquest Alexis von Greiz. Jo he volgut escriure-la amb el mateix antimaniqueisme d’Entre dos silencis. No he volgut jutjar Luis Clauss. M’interessa entendre’l.

—Amb qui es va relacionar mentre va ser a Caldes?
—Va fer amistat amb dos cosins, en Josep i en Jaume. I he pogut parlar amb els fills d’un d’ells. No el jutjaven, perquè eren conscients dels temps que els havia tocat viure. Van connectar amb mitjançant les seves aficions: l’apicultura o la pintura. Van sublimar el patiment per mitjà de l’art. Tot plegat el va salvar. Aquesta relació l’he anat novel·lant, però va existir.

—Heu conegut els néts de Luis Clauss?
—He pogut contactar amb el seu nét, Federico Clauss, i la seva cosina, l’altra néta, María Clauss, que viu a la mateixa casa i que és fotògrafa. De fet, ella va fer una exposició que es diu “¿Mi abuelo el espía?”, en què en parlava. Ella té tota la documentació i me n’ha passat algunes coses amb comptagotes. Primer pensava que era una pena no accedir a totes les cartes i documents, però al final ha estat una sort: com que jugo molt amb la realitat i la ficció, la dificultat m’ha obligat a novel·lar. M’ha acabat passant que, quan l’he rellegida, ja no he sabut diferenciar el que era real del que era ficció. I això és el que volia. Prenc com a models a Emmanuel Carrére i Roman Gary, salvant totes les distàncies.

—La novel·la també parla d’aquesta relació entre la veritat i la ficció. Com a l’operació carn picada.
—L’operació carn picada parteix la idea que ja hi ha a l’Odissea: enganyar l’enemic per guanyar. I és una obra de ficció que inspira la realitat. Per això l’hi vaig poder posar, perquè a la novel·la jugo molt amb la realitat i la ficció, per mitjà de la metaliteratura i una narradora que sóc jo, com a personatge. Però és que, a més, William Martin –el cadàver del fals oficial britànic llançat a Punta Umbría– i Luis Clauss són enterrats al mateix cementiri!