Marta Pascal: ‘A l’assemblea del PDECat, no cal que hi hagi una batalla campal de noms’

Marta Pascal (Vic, 1983) va agafar el timó del PDECat ara fa dos anys, després del congrés fundacional del partit hereu de Convergència Democràtica. Reivindica el llegat polític del president Pujol i de CDC i el tomb independentista del partit d’aquests últims anys. Pascal afirma que no se sent qüestionada pel sector crític del partit, encapçalat pel batlle de Molins de Rei, Joan Ramon Casals, i espera arribar a un acord amb aquests sectors abans de l’assemblea del partit.

Hi parlem sobre la imminent assemblea del PDECat, el lideratge de Carles Puigdemont, les relacions amb Junts per Catalunya, el debat sobre les primàries independentistes per a les eleccions municipals, la República i la reunió entre Quim Torra i Pedro Sánchez de dilluns.

—Arriba l’assemblea del PDECat i pot estar en joc el vostre lideratge. Us sentiu qüestionada dins el partit?
—En un partit com el nostre hi ha gent molt diferent. Fa dos anys vam assumir la tasca ingent de posar-lo al dia, recuperar l’herència política positiva de Convergència i deixar-ne enrere alguns episodis. Tinc assumit que hem fet coses ben fetes i també de mal fetes. Crec que hem fet bona feina, però encara n’hi ha molta per fer. Estic convençuda que aquesta assemblea ha de servir perquè allò que no hem fet tan bé ho puguem resoldre de cara al futur.

—Però us sentiu qüestionada?
—Jo estic tranquil·la, de debò. Els partits en general passen situacions difícils perquè hi ha un qüestionament evident sobre si fer política des del partit és més o menys valuós que fer-ne des d’uns altres espais. Crec en la política i els partits, però això no vol dir que no hàgim de millorar en el dia a dia.

—Arribareu un acord amb els crítics per incorporar-los a la direcció?
—Sóc optimista. No hi veig diferències de fons gaire evidents. Crec que tenim propostes molt semblants, de manera que el titular de l’endemà de l’assemblea del PDECat serà de suma, de reimpuls, de rellançament, de tancar les ferides que hi ha hagut després del congrés fundacional. Tinc  molta confiança que anirà bé. La direcció actual hem fet aquesta proposta d’ampliar la direcció i l’hem traslladada a la ponència organitzativa. Ara esperem que els associats ens facin arribar les esmenes, però m’ho prenc com una oportunitat perquè el partit sigui més fort i sòlid, i que del punt de vista electoral i de projecte pugui ser més competitiu.

—A la direcció no hi haurà Carles Puigdemont. Per què vau fer la proposta pública sabent que ell no volia presidir el PDECat?
—Ens demanen quin paper li veiem, al president Puigdemont, i si volem que sigui a la direcció. Tingui un càrrec orgànic o no, Puigdemont ho és absolutament tot per a aquest partit. Ho ha estat i ho serà. No solament per al partit, també per al país. Per tant, vaig dir que em faria il·lusió i que m’agradaria molt que hi fos, però també entenc les circumstàncies personals que té ara mateix, com la resta d’exiliats i els presos polítics. M’agradaria que fóssim rigorosos. Quan vaig fer pública la proposta jo no sabia que diria que no. Al contrari. Vaig manifestar-me sobre el fet que el lideratge del president Puigdemont i dels presos i exiliats fos present al partit. Ara, quan s’escauen circumstàncies com les actuals no hem de fer el fals debat sobre que si tens un càrrec ets més important o menys. Puigdemont té un valor, una trajectòria i una força extraordinària.

—La proposta també incloïa que Josep Rull, Jordi Turull i Lluís Puig fossin vice-presidents del PDECat. En teniu cap resposta?
—N’anem parlant. En vam parlar la setmana passada a Estremera, però aquesta setmana, amb els trasllats, la comunicació és dificultosa. En el cas del conseller Puig hem parlat per telèfon, però tinc previst d’anar aviat a Brussel·les i compartir amb ell les seves reflexions i com ho veu tot plegat.

—A l’assemblea hi arribareu amb cap proposta alternativa a la presidència del PDECat?
—A mi m’agradaria arribar-hi amb una proposta feta de direcció, més àmplia. Un acord global perquè l’assemblea pugui dedicar-se a un debat sobre l’estratègia política i l’estructura. No cal que hi hagi una batalla campal de noms. He tingut reunions des de la setmana passada amb diversos sectors i persones que tenen opinions diferents sobre el nostre espai polític, el futur, els lideratges… He tingut molt bona rebuda, però ho mantinc amb discreció per acabar-ho de tancar.

—Els crítics han dit que la ponència política és laxa i poc concreta.
—En discrepo. Hi ha un comitè de ponència de primera línia. Crec que les sensibilitats són escrites, i que la ponència digui clarament que estem a favor d’un procés d’autodeterminació i que volem una República, que som europeistes, que expliqui la repressió que vivim i com ens confrontem amb l’estat espanyol a Europa i al Tribunal d’Estrasburg, perquè hi arribarem, que apostem pel diàleg, però també per l’absoluta obediència al poble de Catalunya… És una ponència política amb molta potència i estic convençuda que les esmenes dels associats la milloraran.

—Per tant, la direcció està disposada a negociar les esmenes que arribin.
—I tant! L’objectiu és que els textos que surtin de l’assemblea reflecteixin l’opinió de les bases del PDECat i que vagin en sintonia amb les demandes de la societat catalana. Tenim un text de partida que serà infinitament millor quan s’hi incorporin les esmenes. Els partits, els critiquen molt, però un debat obert com aquest és molt positiu. A més, amb una mirada d’equilibri territorial molt gran. El nostre partit és divers i complex i això s’hi ha de reflectir.

—El concepte de la unilateralitat s’hi ha d’incloure?
—Ja diem que no renunciem absolutament a res i parlem d’obediència al poble de Catalunya. En posem tres exemples molt concrets: el 9-N, l’1-O i el 21-D. Va ser una situació molt crítica, ens van fer un cop de destral, ens van intervenir les institucions, ens van posar gent a la presó i, malgrat tot, el sobiranisme va guanyar les eleccions. El focus s’ha de posar aquí. És evident que els conflictes polítics es resolen amb política i democràcia i amb urnes.

—Organitzativament, el PDECat ha tingut problemes amb el règim d’incompatibilitats. Ho canviareu?
—De moment mantenim aquesta filosofia de separar els càrrecs de partit dels càrrecs executius de govern. Ens sembla que del punt de vista de cultura política i de partit és interessant que ens puguem repartir els papers, tot i que pot haver-hi excepcions. Crec que ha d’existir el règim d’incompatibilitats, però alhora no ha de constrènyer el talent que hi ha al partit o al govern. És una de les qüestions per les quals espero veure l’opinió dels associats.

—Aquests últims mesos i setmanes hi ha hagut tensió entre el PDECat i JxCat. Ara uns diputats han registrat el nom Junts per la República. Què en penseu?
—Conec poc Junts per la República, però m’ho miro amb un respecte extraordinari. Una de les coses que han passat aquests anys és que el sistema de partits ha canviat moltíssim. És molt evident, han sorgit partits nous també. Construïm espais polítics. A nosaltres ens incumbeix que a la tardor vam veure claríssim que el partit havia de desbordar les seves costures tradicionals i per això vam fer Junts per Catalunya. La part més orgànica del partit va renunciar a ser-hi, però la part més important, els batlles, sí que són diputats. La diversitat a vegades duu friccions, però continuo sense ser derrotista. No passa res. Sí que m’agradaria que les coses es diguessin més privadament, no pas públicament, però al final tothom s’ha de poder expressar com vulgui. Cada dia la convivència millora i creix, i a la llarga crec que aquest espai polític es podrà eixamplar tan com es pugui, assumint que les opinions no són granítiques i que tots els matisos han de cabre en un partit com el nostre per a aspirar a la centralitat i a ser el gran partit de referència del sobiranisme, abastant –del punt de vista ideològic– molt més terreny que no havíem abastat tradicionalment.

—Sense el lideratge de Puigdemont, el PDECat pot convertir-se en el gran partit referent del sobiranisme?
—Una cosa són els càrrecs orgànics i una altra els lideratges. Que el president Puigdemont no presideixi el partit no vol dir res. Ho és tot i ho serà tot. És aquest gran lideratge que desborda pertot arreu perquè té una força política extraordinària. És militant del PDECat i ens ajuda i ens ajudarà. Nosaltres també. I el país el necessita. Però crec que no s’ha de fer el fals titular que, com que no presideix el PDECat, se’n desvincula. El seu lideratge des de l’exili és necessari i fonamental perquè puguem anar endavant com a país.

—Hi ha qui diu que el PDECat amaga les sigles.
—Això és rotundament fals. I ens posa una etiqueta com si tinguéssim por. Nosaltres no n’hem tinguda mai. Estem molt convençuts que aquest partit hi ha estat en els moments transcendents i importants. El 9-N, l’1-O, el 21-D… i tants moments aquests últims anys. La nostra força política ha transitat del catalanisme fins al sobiranisme i l’independentisme. No hem fallat. Quan el president Mas fa la proposta del dret de decidir, l’any 2007, aquest partit innova i s’anticipa al sentit majoritari que ara té la societat catalana. El fet de votar i decidir sobre el nostre futur polític és en el tarannà més íntim d’aquest país. Això ho reivindico com un llegat de Convergència. Hem llegit que la societat catalana reclamava molta sensibilitat i no estructures clàssiques de partit, i per tant hem posat a disposició l’estructura del PDECat per a incorporar aquestes veus i sensibilitats diferents.

—Com es fa efectiva la República amb l’acció de govern?
—Crec que les polítiques del dia a dia del govern, les polítiques socials, la lluita contra el canvi climàtic… tot això fa República, fa créixer el país i el situa davant Europa i el món en un frontispici. Volem ser una república independent. El dia a dia ens hi acosta. Però també cal eixamplar la majoria i sumar gent al projecte republicà. Crec que el dia a dia ens aproxima a l’objectiu final, i hem incorporat una pota fonamental, la feina que es fa des de Brussel·les i la que es pot fer des de Ginebra i Escòcia. També gent anònima que ajuda a explicar el projecte de Catalunya al món hi aporta el seu gra de sorra. Mai no havíem arribat tan a prop, però és evident que gestionem unes competències estatutàries i per tant autonòmiques. Tot allò que tenim ho volem, i sobre allò que tenim en volem més. Aquest és un enfocament ambiciós. Hem de tenir mentalitat d’estat i greixar la dinàmica.

—Clara Ponsatí ha estat molt crítica. Ha dit que el PDECat i ERC només estan pendents de les nòmines.
—És la mena de coses que m’agradaria que es poguessin dir privadament, no pas públicament. Precisament també perquè ella és a l’exili, com altres, i tenim presos polítics i famílies patint, em costa d’assumir aquests plantejaments. Vull continuar reivindicant la política i els partits, són necessaris. Evidentment, respecto les opinions de la consellera Ponsatí.

—A part de gestionar les polítiques autonòmiques amb ambició, com es converteix l’autonomia en república?
—La proposta que fa ara mateix el president Torra és un referèndum pactat. Hi estem còmodes, amb aquesta proposta, que per una altra banda va ser sempre la del president Puigdemont. Hem estat disposats a parlar de tot, però no renunciarem que en democràcia es voti. Això ho entén tothom. Si l’estat espanyol no ho entén, ja li ho dirà Europa. I si l’estat espanyol creu que els tribunals han de servir per a esclafar la voluntat d’un poble, ja li ho diran els tribunals europeus què passa. Això vindrà. Estem al cent per cent còmodes amb les propostes de Torra i Puigdemont i molt determinats a treballar en aquest sentit.

—L’ANC ha proposat que hi hagi primàries entre l’independentisme per a les eleccions municipals. El PDECat va deixar-hi la porta oberta. Però les veieu amb bons ulls?
—Sempre hem reivindicat el valor de la unitat. A les eleccions europees del 2014, Junts pel Sí, ho vam intentar el 21-D… la bandera de la unitat l’hem portada sempre i aquesta ha de ser la proposta, donant valor al paper de les forces polítiques. Nosaltres estem disposats a parlar-ne. Evidentment per una qüestió demogràfica i en la situació política actual, és evident que si el sobiranisme va junt la possibilitat que el mapa després de les municipals sigui un mapa republicà i independentista és molt més fàcil. És posar tota la carn a la graella. Hem de ser prou flexibles per a sumar. Ens trobem una mica a l’expectativa, perquè hi ha hagut la proposta però Esquerra ja ha dit que no. Tampoc no hi ha hagut gaire concreció. Nosaltres hi concorrerem sota la filosofia de Junts per Catalunya, incorporant més sensibilitats. És una cosa que Convergència ja feia: a les municipals, hi incorporava molts independents. Estem còmodes amb això i ara ho hem bastit a escala nacional. Allà on hi hagi unitat del sobiranisme, a nosaltres ens hi trobaran.

—Va ser un error no investir Puigdemont el 30 de gener?
—A mi m’hauria agradat veure el president Puigdemont investit una altra vegada. Sota el relat de la restitució, calia dir que el poble torna al seu lloc aquell qui va ser triat a les eleccions. No va ser així. Una vegada més el president va demostrar que ni un tribunal, ni un president del govern espanyol ni les febleses i la por de ningú no el podien aturar. Ell va transitar aquests mesos amb una fortalesa molt gran, també a la presó, i amb una extraordinària generositat va posar damunt la taula el nom de Quim Torra. Però sí que m’hauria agradat que hagués estat restituït.

—Es va recular massa?
—És aquella sensació que no vam tornar al poble allò que esperava. Les circumstàncies van ser les que van ser. L’objectiu final d’aquesta legislatura és que ell pugui tornar a ser investit i no hi renunciarem de cap de les maneres. No és solament una modificació de la llei de presidència, sinó un relat de justícia i dignitat. JxCat treballa al parlament en aquesta línia.

—Quina autocrítica en feu, de l’octubre?
—L’independentisme es flagel·la constantment, però no he sentit mai autocrítica del bloc del 155 ni de les bestialitats del govern del PP amb la connivència del PSOE i de Ciutadans. Nosaltres som capaços de fer autocrítica i posar una mirada llarga amb mentalitat d’estat i ells, no. I així va el sistema polític i institucional de l’estat espanyol, que fa aigües. Quina autocrítica fem de l’octubre? El primer d’octubre és un exercici de fortalesa i dignitat extraordinari d’aquest país. La gent va posar-hi una força mai no vista. Es van atrevir a clavar-nos mastegots i ningú es va fer enrere. Vam fer una declaració política el 27 d’octubre que evidentment no va tenir l’efecte que volíem, però que queda marcada en la història del país i que obre la fase republicana. Però, com que no porto el passaport de la República Catalana a la butxaca ni el DNI català, alguna cosa no vam acabar de fer prou bé o vam confiar massa en un suport internacional que semblava que podíem tenir, però que no va arribar. Crec que tampoc no ens hem de flagel·lar més del compte. Vam complir la paraula donada. Hi ha gent que va donar-ho tot i més, fins al punt d’estar a la presó i a l’exili, per mantenir la coherència i la dignitat. Des del punt de vista cívic, el país va comportar-se d’una manera extraordinària. Vam fer envermellir un estat absolutament repressor i autoritari i vam difondre el cas de Catalunya al món. Això no té marxa enrere, i a la ponència política insistim que l’1-O ho canvia tot.

—Us va saber greu la carta d’Oriol Junqueras de dissabte?
—Em costa d’opinar sobre les opinions dels presos polítics i dels exiliats. És tan dramàtic que em costa d’expressar-me. Dit això, des del pla polític he de dir que no és cert que alguns hagin fet més que els altres. Precisament quan el país es mobilitza de la manera que va fer-ho i que més de dos milions de persones van anar a votar, gent molt diferent, fins i tot gent que va votar que no, nosaltres vam posar-ho tot perquè la gent es pogués expressar. Això no era una qüestió de partits, sinó de país. Hi ha gent que ho ha pagat personalment i aquest plantejament no és encertat. M’agrada remarcar que vam ser-hi tots, que no va fallar ningú i que vam ser obedients al poble de Catalunya.

—El País va publicar que havíeu tingut un paper molt important per posar d’acord els partits independentistes i el PNB en la moció de censura contra Rajoy.
—Com a coordinadora general del PDECat vaig prendre la iniciativa perquè és una de les meves funcions. Els hereus del franquisme polític havien de deixar la Moncloa. El sí va ser absolutament instrumental. Sabem qui és el senyor Pedro Sánchez, el PSOE i el senyor Borrell. No ens vèiem amb cor de mantenir a la Moncloa els qui ens havien estomacat i masegat el primer d’octubre, els qui han embargat el president Mas, els qui han desposseït de l’escó Francesc Homs, els qui han fet patir Joana Ortega i Irene Rigau, els qui han empresonat els consellers… La meva tasca va ser escoltar tothom i prendre una decisió. Evidentment, vam parlar amb el PNB, som partits germans i compartim candidatures i acció política. Vam fer allò que havíem de fer i estic especialment orgullosa d’haver contribuït que el senyor Rajoy i el PP ja no siguin a la Moncloa. Ara, amb el senyor Sánchez està tot per veure. On realment veurem si Sánchez és diferent de Rajoy és si alliberen els presos. Exigim que l’advocat de l’estat es retiri de la causa del primer d’octubre i que la fiscalia tingui en consideració què diu la justícia de diversos països europeus. La pilota és a la teulada del senyor Sánchez.

—Què n’espereu, de la reunió de dilluns entre el president Torra i Pedro Sánchez?
—És necessària i dóna valor a l’oferiment de diàleg del president Puigdemont i ara del president Torra. Suposo que no serà l’única, que n’hi haurà més. Espero el gest de l’alliberament dels presos i un respecte absolut pel procés democràtic que fem a Catalunya. Tot allò que siguin revolts, gests i cortines de fum serà afegir aigua al vi.

—El PSOE ja ha dit que no vol parlar de l’autodeterminació.
—Doncs molt malament. Deuen ser iguals que el senyor Rajoy. El president Torra situarà diversos temes sobre la taula. El dret d’autodeterminació d’aquest país és sagrat i s’ha de poder exercir. D’aquí, no ens en mourem. Si cal que es trobin més perquè ho entenguin, que ho facin. L’exigència de l’alliberament immediat dels presos i el compliment del dret d’autodeterminació són els pilars fonamentals.

—La consultoria Llorente & Cuenca us va incloure com un dels ‘lideratges espanyols emergents’. Us hi sentiu còmoda, amb això?
—Vaig veure-ho a Twitter i els ho vaig agrair. Sempre he dit que sóc aquí per treballar pel meu país i el meu partit, i si algú vol dir que he fet la feina ben feta doncs enhorabona i benvinguda l’opinió.

—El PDECat ha superat l’ombra de la corrupció que ha tacat Convergència?
—Som un partit nou que, del punt de vista organitzatiu i del finançament, és impol·lut. He vist amb molta tristesa com políticament Convergència ha de viure aquests últims anys, i cada vegada que hi ha episodis sobre presumpte finançament irregular, el cas Palau… vull reivindicar el llegat polític extraordinari del president Pujol. D’allà on véns, sempre ho has de poder explicar. I Convergència paga els errors amb la seva vida política.