10.10.2020 - 21:50
Marta Orriols (Sabadell, 1975) fa quatre anys intensos que forma part de la literatura catalana amb només tres llibres publicats. Va sorprendre amb els relats d’Anatomia de les distàncies curtes, el 2016; el 2018 va publicar Aprendre a parlar amb les plantes, que va acabar obtenint el premi que Òmnium atorga a la millor novel·la de l’any; i ara, dos anys després, arriba la seva Dolça introducció al caos. Tots tres llibres els ha publicat amb Periscopi –tot i que l’anterior ja s’ha traduït a onze llengües– i aquest darrer llibre surt alhora en castellà amb Lumen. Ens trobem en ple centre de Barcelona i només ens desemmascarem després de poder garantir entre tots dos la distància de seguretat suficient per poder fer l’entrevista. Orriols ara es dedica a escriure com a professió, tot i que hi ha un punt d’amoïnament perquè aquesta situació pandèmica no ajuda gens als qui, com ella, fan novel·la més o manco ancorada a la realitat contemporània. En aquesta obra, que pren el nom d’una cançó del grup de rock dur extremeny Extremoduro –banda sonora imprescindible dels anys noranta–, assistim a la dissolució d’una parella a partir d’una decisió: tirar endavant o no un embaràs. Precarietat, Barcelona, relacions de parella, crítica cultural i una gran força narrativa s’ajunten a la nova aposta narrativa d’Orriols. En parlem amb ella.
―No sé per què però en un primer moment no us feia escoltant Extremoduro, però després, generacionalment, veig que quadra perfectament…
―Doncs no et pensis, els he escoltat més de grandeta. La meva cultura musical és una mica pobra i he picotejat d’aquí i d’allà i els he descobert de gran. No en sóc una fan absoluta, però tenen cançons que m’encanten. Jo sóc d’aquelles a qui els costa de trobar el títol i sempre ho deixo per al final. Quan vaig sentir aquesta cançó sabia que havia de ser el títol del llibre, però vaig pensar que si no tenia el permís del grup, no el posaria. En Mikel Santiago, un escriptor de novel·la negra que és a la mateixa agència que jo i que a més a més és músic, em va fer de mitjancer per fer-los arribar una carta i així va ser com em van deixar el títol per al llibre.
―Alguns pensaran que aquesta novel·la és radicalment diferent de l’anterior, però en realitat no ho és: té una unitat estilística i fins i tot temàtica…
―Sí, jo crec que hi ha les meves obsessions que ja hi eren allà, com ara el món de la parella, el de les relacions i fins i tot la maternitat. El personatge d’Aprendre a parlar amb les plantes no volia tenir fills i aquí torna a haver-hi una protagonista femenina que pren aquesta mateixa decisió. M’agrada que diguis que hi ha punts en comú entre els dos llibres perquè no sé quin és el meu objectiu com a escriptora, però sí que m’agradaria fer un univers particular. Això no vol dir fer sempre el mateix, però sí que crec que acabes escrivint sobre allò que t’inquieta.
―En aquest cas la crítica a Barcelona és més potent que al llibre anterior i el retrat generacional també. La Barcelona que presenteu no és per a res marca Barcelona…
―Així era com jo la vivia abans de la pandèmia i tot. Barcelona és un pretext per a parlar d’una gran urbs on els plantejaments socials funcionen una mica igual a tot arreu, però és veritat que quan vaig començar a escriure la novel·la era aquella època que teníem l’helicòpter sobrevolant el nostre cap tota l’estona. El procés i el bullici polític eren molt més explícits, però vaig decidir d’esborrar-ne molt perquè un tema tan íntim era massa evident, tot i que m’interessava de reflectir el context social del moment, d’un món que ja abans de la pandèmia el palpava molt en decadència i amb una crisi forta de tot, de valors i social. Centrar la història en una parella que és d’una generació posterior a la meva va ser la voluntat de fer un exercici de tirar el temps enrere amb mi mateixa. Sóc a punt de fer quaranta-cinc anys, però la maternitat encara és quelcom que m’omple de contradiccions i amb dos fills ja grans em plantejo què hauria passat si no hagués estat mare. Aquesta és una de les claus de la novel·la, el fet de prendre decisions. En el moment en què prens una decisió, en el fons renuncies a una altra cosa.
―És curiós el fet que escriviu sobre la no maternitat des de la maternitat…
―És que a mi em suposa una contradicció encara avui dia. Estic molt contenta de ser mare, però sempre he estat molt conscient que la maternitat m’ha limitat molt en la meva projecció professional, per exemple.
―En quin sentit?
―Sempre he hagut de treballar, com gairebé tothom. Quan vaig acabar la universitat i em vaig posar a treballar, m’agradava molt la meva feina, però em vaig quedar a l’atur quan tenia vint-i-molts anys, gairebé trenta, i vaig pensar que també volia ser mare i el plantejament de la maternitat va arribar en un moment en què no treballava, perquè pensava que si després agafava una feina i tenia un fill aviat em farien fora. Aquest plantejament que ens hem de fer les dones a l’hora de combinar aquests dos móns no hi és en el món de l’home o hi és, però d’una altra manera. Vaig tenir el meu fill quan no treballava i al cap de nou mesos tenia una necessitat absoluta de treballar perquè no em sentia completa. Aquest sentiment era totalment contradictori perquè tenia un nen i l’estava gaudint moltíssim. Però aquella cosa que a mi m’havien venut i que crec que ara ha canviat –i per això els protagonistes són d’una generació diferent– que la maternitat et completava com a persona i que era quelcom que t’omplia tant que possiblement tota la resta era secundari, no era certa. Jo necessitava tornar a incorporar-me, a tenir una vida social, em pensava que em passarien els trens si em quedava a casa. Ara ho mires amb la distància i penses: ‘Mare meva, que ximple vas ser…’
―Perquè tanmateix els trens ens han passat igual…
―Exacte. I vaig tornar a incorporar-me i recordo la primera entrevista de feina. Em van dir que si volia treballar m’havia de comprometre a no tenir fills en dos anys. En aquell moment em va semblar naturalíssim. Ara, ho miro des de la distància i penso que estic aprenent a desaprendre tot allò que donava per fet: que una dona havia de ser un deu en tot. Una mare excel·lent, amb una feina excel·lent…
―Tot això, a més, amb unes feines que, com es reflecteix a la novel·la, ja no existeixen…
―El context és de precarietat i a l’hora de tenir un fill l’has d’adaptar a aquesta realitat, que és la de saltar de feina en feina o buscar-te la vida d’aquesta manera…
―Un context que, si ho pensem bé, és en el que han viscut les dones durant la major part de la història de la humanitat, aquesta precarietat hi ha estat sempre…
―Sempre hi és i és de difícil solució. El llibre també enfoca la figura d’ell. Tinc la sensació que en la narrativa, quan es parla de fills sí o fills no, la maternitat sempre acaba recaient sobre el personatge femení, que evidentment és l’única que pot ser mare. Les narratives que toquen la paternitat ho fan des d’un punt molt grandiloqüent…
―O gamberro, just a l’altre extrem…
―Sí, sí, no aterren en aquesta cosa tan física que és tenir fills, no només els primers mesos, la maternitat hi és sempre. Jo tinc un fill de gairebé setze anys i encara he de ser allà, no sap fer-se ni una truita…
―Doncs potser, si no sap fer-se la truita, aquí hi ha quelcom que falla…
―Sí, tens raó [riu]. Però la necessitat d’escriure el llibre és aquesta, la d’endreçar-me, acabar d’entendre’m… i t’he de dir que tampoc no he arribat a cap conclusió. En tot cas, la conclusió a la qual arribes és que el moment de fer-se la pregunta de si fills sí o no és abans de tenir-los…
―La conclusió també podria ser que no passa res si no vols tenir fills…
―Això és el que jo vull defensar en aquesta novel·la. Per sort estem en un moment en què la dona és del tot lliure per a escollir de no ser mare, però quan ho fa encara s’ha de justificar molt. O els altres la jutgen i pensen que si no vol tenir fills, ho fa per egoisme. I, en canvi, és tan lícit com dir: ‘Jo no sento aquest desig, no ho vull ser’, i no passa res.
―La novel·la i la vida demostren que mai no hi ha un moment ideal…
―Ah no, aquestes coses passen quan passen. La protagonista d’aquesta història és algú que hi havia pensat, en la maternitat, però molt per sobre i passa el que passa, un embaràs inesperat que la fa centrar de cop i volta en un encreuament de camins.
―A la vostra novel·la, per cert, es fuma molt, deu ser una de les novel·les catalanes contemporànies en què més es fuma…
―Jo no fumo, però m’ajudava molt a crear una atmosfera.
―A les novel·les de Pedrolo es fumava molt, per exemple, i ara això cada vegada passa menys.
―És molt divertit això que dius. M’agradava que fumessin per afegir la sensació de nerviosisme i també perquè tu ets conscient que ella està embarassada però fuma contínuament i per tant saps que aquest embaràs no anirà a port perquè en cap moment se’n preocupa.
―Els dos personatges tenen professions artístiques…
―Bé, això era una picada d’ullet al món cultural en general. Penso que la professió d’en Dani, guionista, s’ha de reivindicar. En un moment en què consumim sèries com l’aigua, el guionista en molts casos és pràcticament invisible: a no ser que es tracti d’una sèrie molt coneguda, en molts casos gairebé ningú no sap qui són.
―Però això passa aquí, perquè als Estats Units hi ha moltes sèries en què el guionista principal gairebé és tan important com el director, si no més…
―Aquí això no passa, com amb la feina de la Marta. Les feines creatives o artístiques aquí són molt complicades de fer a no ser que siguis molt reconegut. Són feines molt importants, molt mal pagades i poc reconegudes. Durant la pandèmia s’ha vist la necessitat que tenim de la ficció i de l’art… De poder-nos agafar a quelcom que surti de la realitat i que et faci pensar en allò que fuig d’aquest present tan asfixiant. I en canvi no són reconegudes econòmicament i la gent moltes vegades no sap qui hi ha darrere d’aquestes ficcions.
―Estilísticament, en el llibre combineu les frases molt curtes i demolidores amb paràgrafs molt més llargs i amb enumeracions descriptives…
―No és premeditat, però a mi m’agrada. Llegeixo molt en veu alta quan escric per entendre molt bé el ritme, que és molt important. Tinc tendència a descriure moltíssim i me n’adono quan faig aquests flashbacks. El present t’obliga a fer aquesta cosa curta de narrar el moment, com si fos un narrador càmera. Si això no ho combines amb una cosa més extensa i més descriptiva es pot fer feixuc. Per això faig servir aquests paràgrafs, que són com una pausa o que almenys a mi, escrivint, em serveixen com a pausa.
―Una pausa potser, però també una aportació de riquesa narrativa que serveix per descobrir personatges secundaris, com per exemple la mare d’en Dani…
―Sí, és clar, en Dani és com és per aquesta relació familiar. Per l’absència del pare i també per una mare que no hi era quan ell hauria volgut que hi fos. A mi m’agradava molt més aquesta part del passat, aquesta malenconia que el temps present no té, que et marca més un ritme. Pensava que pel tipus d’acció que era, marcada per una data al calendari, on tot passa en una setmana, necessitava també aquest ritme per a retenir el lector.
―Sense aixafar la guitarra, que podem dir que hi ha una bufetada que és una de les claus de volta de la novel·la…
―Sí, perquè aquí es veu molt bé com ella, igual com en el cas de moltes dones quan l’avortament és voluntari, intenta no anomenar tot allò que significa un embaràs, que és un fill. I de cop i volta en Dani fa que ella pensi en tot això i d’aquí la reacció: em vull desempallegar d’un embaràs, no d’un fill.
—Ell passa de mirar pornografia a mirar pàgines web sobre l’embaràs.
―Em semblava molt interessant jugar amb els instints. Per a mi, tant la sexualitat com tenir fills són dos instints completament animals. Però a diferència de la sexualitat, a l’hora de tenir fills ho racionalitzem tot d’una manera molt bèstia. Ho consumim gairebé com una experiència més, ho pensem moltíssim, abans no prenem la decisió ens hi aturem molt. Em semblava que posar el consum de pornografia al costat de la pàgina web aquesta de l’embaràs setmana a setmana era un joc entre els instints, que hi són, i un és tal qual i no l’has ni de pensar i l’altre és un desig i una fantasia que crees dins el cap. Això que li passa a ell és que ni tan sols s’havia plantejat de ser pare. Però aquest embaràs inesperat és com una epifania i pensa que ser pare el pot definir com a persona i ajudar-lo a trobar el seu lloc en el món, una mica. En Dani té aquest problema de no ubicar-se.
―Com us heu enfrontat a l’escriptura d’aquesta novel·la després d’haver guanyat el premi a la millor novel·la de l’any amb Aprendre a parlar amb les plantes?
―He tirat molt pel dret, em sap molt greu perquè no és que no vulgui reconèixer l’èxit que ha tingut l’altra novel·la, però m’ho he agafat tot amb molta cautela. S’ha de ser molt prudent quan comences. Jo considero que he començat amb molt bon peu, però que tot ha estat fruit de l’atzar i del boca-orella i del premi. Tot ha ajudat moltíssim, però era una primera novel·la i ara és quan has de demostrar si pots continuar escrivint o no, i jo crec que, de feina, en tinc molta per endavant.
―I us sentiu més còmoda amb la novel·la o amb els relats? Perquè vàreu començar publicant relats i amb molt d’èxit…
―M’agraden molt els relats i ara hem arribat a la desena edició d’Anatomia de les distàncies curtes, ja té tantes edicions com la novel·la. Els dos llibres s’han retro-alimentat. M’agrada que molta gent m’hagi dit que no era gens lectora de relats i que s’han animat a fer-ho.
―Bé, de fet a la novel·la hi ha moltes escenes que podrien ser per elles mateixes relats…
―Sí, és que m’ho passo molt bé creant els personatges, és el que més em diverteix d’escriure. La novel·la permet aquestes digressions temporals, enriquir-la amb els secundaris… i això en un conte no ho pots encabir.
―Però això és perquè aquí fem relats molt breus, en general, no com els americans, que no tenen problemes a fer-los de trenta, quaranta o cinquanta pàgines …
―És cert. A mi el relat m’agrada molt i és un gènere que vull continuar escrivint. Ara necessitava una novel·la, amb molts dubtes i contradiccions. Abans de la pandèmia ja percebia el món com un lloc on tot va a una velocitat vertiginosa, on hi ha molt de soroll i em semblava que la novel·la era una oportunitat de poder mantenir una conversa molt llarga amb mi mateixa que al final faig servir per a interpel·lar el lector. Avui dia, quan llegeixes és un dels pocs moments que ets en silenci amb tu mateix i pots plantejar-te totes aquestes coses, que són coses que tots pensem i no acabem de dir mai.
―També és una novel·la sobre la no amistat, sobre aquests amics que ja no són amics, o amics que es perden…
―És el que passa amb aquestes amistats tan fortes de la primera joventut, que et sembla que seran insubstituïbles i quan entres al món adult tot es difumina molt…
―I sovint per la maternitat i la paternitat….
―També. Això és una cosa molt personal que crec que reflecteix molt en Dani. Els canvis en els amics m’atabalen molt, la gent que canvia de cop i volta perquè ha tingut un fill, per exemple.
