Marta Orriols: “Estàvem tan acostumats a l’amor romàntic que hem quedat desorientats”

D’ençà del seu debut l’any 2016 amb el recull de narracions Anatomia de les distàncies curtes, l’escriptora Marta Orriols (Sabadell, 1975) s’ha convertit en un fenomen singular de les lletres catalanes. Historiadora de l’art de formació i després d’haver passat per l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, la seva opció pel costumisme i l’observació de les relacions humanes en un ambient urbà i reconeixible com és Barcelona, ha seduït crítica i públic i ha estat traduïda a diversos idiomes, com ara l’anglès, el francès, l’italià i l’àrab. L’any 2018 va publicar la seva primera novel·la, Aprendre a parlar amb les plantes, que li va valdre el premi Òmnium a la millor novel·la de l’any.

Després de publicar Dolça introducció al caos, l’any 2020, Orriols comença el 2023 amb una nova novel·la, La possibilitat de dir-ne casa, i en un nou segell editorial, Proa, després d’haver estat una de les autores més venudes de Periscopi, l’editorial comandada per Aniol Rafel. En aquesta nova història, l’escriptora es posa en la pell d’una corresponsal que després de passar per Beirut, on ha viscut una experiència íntima que l’ha trasbalsada, torna a Catalunya, on es retroba amb el poble del qual va marxar fa vint anys. Un personatge inspirat en la periodista Txell Feixas, de qui ha acabat essent una bona amiga. Parlem amb Orriols sobre la literatura, el periodisme, l’amor i què és casa.

—En sis anys, heu passat de ser algú totalment desconegut a escriure i publicar quatre llibres. Us sentiu una autora consolidada?
—Em costa molt de considerar-me escriptora. Però no en tinc més remei, perquè escric cada dia. És un món que he admirat tant i en què hi ha tanta gent a qui voldria imitar, que costa considerar-se’n. Ara ja és la meva professió, i no solament per escriure, sinó que la promoció i els viatges que han comportat les traduccions també formen part de la meva feina. La meva vida gira al voltant de l’escriptura.

—Veníeu d’un món ben diferent i en pocs anys hem vist com us hi heu fet un lloc.
—Des de ben petita que escrivia per a mi. Em feia les meves històries, i en dissenyava les cobertes i tot. Encara avui hi ha una certa necessitat en l’escriptura. Escric per endreçar-me pensaments i idees que em volten pel cap, però no és pensada de publicar. Ha estat un canvi de vida que no m’hauria imaginat mai que podria viure.

—L’any 2020 vau tenir un blocatge. Com el vau superar?
—La pandèmia va afectar i preocupar molta gent que som en món creatiu. Quan escrius ficció, necessites una sensació de cova, que ets dins aquell món que crees, però el que passava a fora era tan estrany i diferent, tan important, que era impossible de fugir-ne. Era impossible aïllar-se’n i no està pendent de l’actualitat. A més, acabava de treure la novel·la Dolça introducció al caos, i tot i que tenia temps i cap pressió per a fer-ho, em costava molt escriure. Recordo que hi va haver un moment en què vaig tenir clar que la novel·la seria sobre una corresponsal. A partir de llavors ja vaig poder deixar enrere aquesta sensació de bloqueig.

—Que el personatge principal fos una corresponsal a l’estranger s’adeia amb aquesta voluntat d’evasió?
—He gaudit molt escrivint i documentant-me, per aquest repte que hi havia afegit amb la localització, parcialment, a Beirut. Tenia clar que havia d’anar al Líban.

—Heu canviat d’editorial, de Periscopi a Proa. Com és?
—Respon a una decisió molt personal que no té res de noticiable. Els llibres que he publicat a Periscopi són vius i m’han donat moltes satisfaccions. Només és un canvi d’etapa.

—Per construir la protagonista de La possibilitat de dir-ne casa, us heu fixat en la periodista Txell Feixas. Què us va atraure d’ella?
—Ja amb Aprendre a parlar amb les plantes vaig contactar amb una neonatòloga, perquè m’ajudés a crear el personatge. En aquest cas, vaig escriure un missatge per Twitter a la Txell, en què li deia que no la coneixia de res, però que m’agradaria que la protagonista de la meva novel·la següent fos una corresponsal. La seguia de prop i li volia fer quatre preguntes, només. Em va respondre de seguida amb una fotografia d’ella a Beirut amb el meu llibre. Va ser una connexió molt especial que ens ha fet molt amigues. Em va convidar a anar a Beirut a veure com treballa, però per culpa de la covid no va poder ser. Finalment, quan ella ja havia tornat a viure a Catalunya, li vaig proposar d’anar a Beirut plegades, i va acceptar la idea encantada. Em va presentar gent, em va ensenyar racons on es movia i on he fet moure la Valentina. La Txell t’encomana la passió per aquesta ciutat meravellosa.

—Heu pogut conèixer el popular barri d’Hamra amb ella.
—Tots els corresponsals viuen en uns altres barris, no pas en aquest barri musulmà, que és el més autèntic, però potser un dels més decadents i vells. Tomàs Alcoverro, que ha estat com un pare per a la Txell, vivia a Hamra i li va dir que si volia entendre Beirut era on calia viure.

—Aclariu que les opinions del personatge són vostres o del personatge, però que entre imaginació i realitat s’ha acabat forjant una dimensió paral·lela.
—Els qui escrivim som de tarannà curiós i jo des de petita m’he dedicat a imaginar la vida de les persones anònimes que veiem a l’autobús. Amb la Txell em va passar el mateix. L’escoltava a la televisió, amb la seva capacitat magnètica de transmetre el periodisme que fa, però alhora pensava, com deu ser quan apaga el micròfon i la càmera? M’anava imaginant una personalitat i una vida que anava portant cap al meu personatge. La sorpresa va ser que quan ens vam conèixer, la realitat s’assemblava molt al personatge de ficció. Em deia, però com pot ser que sabessis que no volia anar a la missa del gall, quan era joveneta? No és la seva història, ni de bon tros, perquè la Txell té una relació magnífica amb la seva mare i no és pas del Maresme, com ho és la Valentina.

—Dieu que sempre us havia interessat la figura del corresponsal. Feixas us la va desmitificar?
—El corresponsal està molt envoltat d’una èpica del viatge, de la llunyania, però és gent que treballa molt cada dia, que passa per circumstàncies incòmodes… Suposo que, malgrat tot, des de petita m’hauria encantat de ser corresponsal. Però quan vaig haver de triar em vaig allunyar del periodisme i d’aquesta possibilitat. Ella m’ha ajudat a veure que és una feina com una altra, tot i que fins i tot per ella és completament vocacional, perquè t’allunya de casa i dels teus.

—La distància és, justament, un dels grans temes del llibre. La Valentina d’ençà de molt jove se’n va de casa, trenca amb el camí traçat per la família, i al cap de vint anys hi torna quan tot ha canviat.
—M’interessava molt la idea del retorn al lloc on has crescut després d’estar molts anys fora, i com aquest entorn que coneixes ha canviat i tu ets en una mena de parèntesi temporal on tot ha evolucionat i tu no. Ella sempre parla d’una cosa immaterial que els altres tenen i ella no. Això respon a aquest neguit tan contemporani d’estar buscant sempre, sense arribar-hi. Tinc la sensació que la vida és molt lineal i les etapes no s’acaben mai, que ens oblidem que el futur és avui. Ens costa molt de ser aquí i ara.

—Que els pares són grans és una excusa que al final acaba essent bastant veritat. Però, per què torna, la Valentina?
—Es tracta d’una fugida personal fruit de no acabar-se d’entendre. Es descobria per mitjà de la relació amb la Valèria, una jove periodista freelance, que li mostra que és algú més que qui s’imaginava que era. Si fos capaç d’anar més enllà, hauria pogut ser més lliure, però no sap viure en llibertat.

—Li costa assumir allò que sent per una altra dona?
—Les noves generacions en el terreny sexoafectiu tenen una manera més sana de proclamar la seva identitat, però els nascuts als setanta i als vuitanta hem estat lliures de fer el que hem volgut, però encara ens pesen molt les etiquetes. Per ella, les paraules són molt importants.

—La Valentina diu que hi ha una relació íntima entre les paraules i la manera com percep el món.
—Des del moment en què anomenes una cosa, allò pren un significat per tu. Per això, les categories identitàries les veu, com ho faig jo, com una eina de doble tall: alhora que serveixen per a visibilitzar tot el que tradicionalment ha estat marginat, per no ajustar-se al patró heteronormatiu, també són categories molt estanques, en què pots quedar atrapat. M’obsessionen els límits entre l’amistat i l’amor i hi ha coses que són com són, sense que calguin noms.

—El gran tema del llibre és l’amor. L’amor en una família, tan plena de tensions, l’amor que es resisteix a teories, o l’amor que va ser i que esdevé tòxic.
–Literàriament, vivim un moment molt interessant, en què som més lliures que mai, però estem plens de contradiccions. Estàvem tan acostumats a l’amor romàntic que, ara que ens han dit que n’hem de fugir, estem desorientats. Provem de substituir aquelles relacions d’abans, per aquesta llibertat de relacions que tenim més curtes, però que sovint no porten enlloc, i potser estem més sols que mai.

—Entre la Valentina i la Valèria hi ha deu anys, però tot un món.
—Tinc quaranta-set anys i veig tothom molt jove. M’impressiona molt aquest fet, i el llibre també és una reflexió sobre el temps. Som completament inconscients del pas del temps. De cop i volta, els pares són grans, la gent que et ve al darrere són molt més joves…

—La vostra protagonista és una periodista en un entorn molt masculí, però curiosament hi ha moltes corresponsals al Líban.
—Hi ha dones que són mares i viuen i treballen allà. En aquest àmbit sobta, perquè han estat unes feines tradicionalment molt masculines. He llegit un llibre boníssim, Bales per a totes, en què veus que hi ha dones que fan una feina excel·lent, però, alhora, s’han d’encarar amb el seu gènere per aconseguir-ho. A l’Orient Mitjà, moltes corresponsals tenen problemes a l’hora de relacionar-se amb els homes, perquè no les miren a la cara. Però la Txell em deia que, justament, ser dona li havia permès d’obrir unes portes i fer una mena de periodisme que un home no hauria pogut fer. Per explicar unes altres històries, que no són geopolítica i esdeveniments militars.

—Què és realment la idea de casa per vós?
—Més que un lloc físic, per mi casa són les persones que fan d’allò un lloc segur. Sóc molt casolana i m’encanta el meu racó, però casa és on pots ser tu, sense filtres, i això ho donen les persones que tens a prop.

—L’aeroport seria l’antítesi de casa?
—Marc Augé parla dels no-llocs, però a mi m’encanten els aeroports. Asseure’m en un racó i observar em fascina. És un espai de trànsit, on ets de pas, on no ets ningú, on no coneixes ningú.