Marta Molina, la investigada pel Tsunami que anirà a declarar: “Algú els ha de mirar als ulls”

Ara per ara l’única cosa que uneix l’independentisme és la repressió. Avui encara. I sobretot si l’amenaça és imminent, com en el cas de la dirigent d’ERC Marta Molina, investigada per terrorisme en la causa del Tsunami Democràtic a l’Audiència espanyola i cridada a declarar demà per videoconferència en un jutjat de Barcelona. La presentació, avui, del seu grup de suport, Free Molina, n’ha estat una bona mostra. Hi havia la seva família –pare, germana i dona– i els amics a primera filera, i tota la plana major d’ERC, com ara Marta Vilalta, Raquel Sans, Marta Vilaret, Juli Fernàndez, i també Oriol Junqueras, Diana Riba, Elisenda Alamany, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Joan Puigcercós… Ella pot ser demà una nova presonera política. A més de Forcadell i Junqueras, també hi havia Joaquim Forn, d’Amnistia i Llibertat i d’Òmnium –entitat representada també pel president, Xavier Antich–; i David Minoves, del CIEMEN, on s’ha fet l’acte. Així mateix, representants Junts i la CUP: Laura Borràs, Josep Rius, Francesc de Dalmases, Albert Batet, Laia Estrada…

Un acte d’unitat total per a encoratjar Marta Molina, acompanyada a banda i banda pels seus amics David Ricard i l’actriu Rosa Renom, que ha llegit el manifest. Serà l’única investigada que demà anirà a declarar a la Ciutat de la Justícia. Els seus companys de causa o bé han pogut ajornar la declaració o bé romandran a l’exili. Les seves primeres paraules, de fet, han estat d’agraïment i reconeixement als qui són a l’exili, Carles Puigdemont, Ruben Wagensberg (tots dos investigats pel Suprem), Marta Rovira, Jesús Rodríguez, Oleguer Serra, Josep Campmajó. “S’ha de batallar a tot arreu, i agraeixo als companys exiliats que fa anys que batallen per fer valer els drets polítics col·lectius i individuals com a poble. És imprescindible, però també és necessari que aquí algú els miri als ulls i els qüestioni acusacions tan absurdes. Saben que el moviment independentista no és terrorista. Exercim els drets pacíficament, però amb perseverança. Tenim dret de fer-ho sense que posin ningú mai més, mai més, a la presó.”

Molina parlava emocionada, fent un esforç per contenir les llàgrimes. “Estic aclaparada. Però això em dóna una força infinita.” La gent aplegada a l’auditori del CIEMEN estava impressionada: una setmana abans de l’aprovació i l’entrada en vigor de la llei d’amnistia, pocs dies després del sotrac de les eleccions del 12 de maig, cinc anys després del judici contra el procés, una dirigent i activista política pot entrar a la presó per haver-se manifestat contra aquella sentència tan desproporcionada.

Diu que ja no té por, que va arribar un moment en què va prendre consciència de ser “la punta d’un iceberg enorme on sou vosaltres, tots vosaltres”. Però ha recordat quanta n’ha arribat a tenir, de por, perquè s’entengui que la repressió continua i que afecta molta gent. “Jo he tingut molta por, moltes nits sense dormir, se t’aguditza l’oïda, moltes converses amb amics i família, que els deixes desfets però que no et diuen res per no amoïnar-te; família i amics que tampoc no dormen. La repressió et destrossa siguis on siguis: si marxes has de tornar a començar, una nova llengua, la documentació, l’escola dels fills, la feina, la pèrdua del contacte amb l’entorn, la incertesa de no saber quan tornaràs… Si vas a la presó, has d’assumir què suposa psicològicament, per a tu i per a la teva gent, les hores que no passen mai, les visites en un entorn hostil. És tan destructora l’una cosa com l’altra.”