22.06.2018 - 06:00
Diuen que la nit de Reis és la més màgica de l’any per la canalla. En qualsevol cas, segur que Sant Joan era la més llibertària. Aquella en què podien sortir fins més tard, encendre fogueres, llençar petards als contenidors, desafiar les prohibicions dels adults, traspassar els límits que la bona conducta sempre els hi exigia. El colofó perfecte a la fi del curs escolar, la revenja contra la fèrria disciplina dels professors durant el franquisme. Perquè van desaparèixer, doncs, les fogueres de les ciutats? N’hem parlat amb Marta Contijoch, investigadora de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà i coeditora juntament amb Helena Fabré de La ciutat de les fogueres. Els focs de Sant Joan i la cultura popular infantil als carrers de Barcelona (Pol·len Edicions)
El llibre La ciutat de les fogueres és una recerca de l’OACU. Com us vau plantejar la recerca metodològicament?
El projecte va ser un encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona al Manuel Delgado, que va comptar amb l’ajuda econòmica de l’Institut Ramon Muntaner. Com a director de recerca, ell es va adreçar a unes quantes persones que cursàvem el Grau d’Antropologia. Es volia saber què havia passat respecte de la desaparició de les fogueres de Sant Joan a Barcelona. A partir d’un primer tanteig amb la gent de diferents barris, es van concertar entrevistes amb profunditat. Aviat ens vam adonar que l’estudi de les fogueres de Sant Joan revelava una problemàtica més àmplia: el joc infantil al carrer. No es podia entendre el declivi de les fogueres sense comprendre que els nens ja no jugaven al carrer.
De manera intuïtiva, potser pensaríem en altres causes. Us va sorprendre arribar a aquesta conclusió?
Sí, fins i tot la mateixa gent que vam entrevistar no era conscient d’aquest fenomen. Justificaven la desaparició dient “que ara hi ha més cotxes” o “que les havien prohibit”. Eren arguments molt recurrents, però que no se sustentaven amb la bibliografia que teníem al nostre abast. Al capdavall, les administracions sempre ha volgut prohibir, perseguir o fiscalitzar la festa. Ho estava fent el franquisme, però també ho havia fet la República i altres règims anteriors. És una qüestió que va més enllà de la ideologia.
Llegeix l’entrevista sencera, fent clic aquí.
