17.04.2022 - 21:50
Marta Carnicero (Barcelona, 1974) va decidir que la seva tercera novel·la havia d’abordar la violència contra les dones com a arma de guerra quan va conèixer ara fa dos anys el projecte Encara hi ha algú al bosc, sobre crims comesos al conflicte dels Balcans. Colpida per allò que s’hi explicava, l’autora de Coníferes (2020) ha escrit Matrioixques (Quaderns Crema), una ficció basada en fets dolorosament reals: les conseqüències brutals i perllongades d’unes atrocitats les víctimes de les quals no solament són les dones abusades sinó també els seus fills, engendrats i sovint també parits de manera no desitjada. El relat de Carnicero combina dues veus femenines molt fortes i aparentment molt allunyades, però que aniran escurçant la distància que les separa.
Entre 25.000 dones i 50.000 van ser violades com a arma de guerra durant el conflicte dels Balcans (1991-2001). Per fer-se’n ressò, l’equip de Cultura i Conflicte va fer una feina de recerca periodística i creació artística que va resultar en el projecte Encara hi ha algú al bosc, amb una obra de teatre, un documentari i una instal·lació fotogràfica. Va ser gràcies a aquesta aproximació que Carnicero va prendre consciència sobre aquest drama i va decidir que volia escriure’n una novel·la.
Matrioixques és el resultat d’aquella decisió i també la tercera novel·la de l’escriptora i enginyera industrial barcelonina. L’obra presenta la Hana, una mare allunyada de la seva terra i de la seva filla per motius que, d’entrada, no sabem, i, d’una altra banda, una jove adolescent que viu en un entorn privilegiat. Un seguit de descobertes aniran estrenyent el vincle vital –i el narratiu- d’aquests dos personatges, a mesura que s’enfronten a una realitat incòmoda i qüestionen l’encert de decisions preses en el passat.
Víctima universal
L’escriptora explica a l’ACN que se li feia difícil de parlar de la qüestió amb dones que haguessin rebut aquesta violència, de manera que va evitar de contactar-hi. Diu que sobretot va ser per a no tractar-ho de manera excessivament parcial o “de manera insensible”. Carnicero sí que se’n va documentar, però ha evitat de parlar de cap dona concreta per fer el relat el màxim d’universal.
Mitjançant una prosa concisa, l’autora diu que ha volgut fer un crit per alertar sobre la qüestió, perquè creu que encara se’n parla poc i es desconeix. És el seu gra de sorra per a conscienciar les societats benestants sobre qüestions que sovint passen prop de casa. “He volgut suscitar empatia cap a un personatge a qui ha passat tot això”, diu. Vol ser un vehicle contra la pèrdua d’eficàcia de paraules com ara “guerra” i “camp de refugiats” en un món d’impactes comunicatius constants.
Sense jutjar-les
L’altra premissa del relat de Carnicero va ser no jutjar les decisions preses per les dones víctimes de violacions, i sovint també obligades a tenir els fills engendrats involuntàriament. “No les deixaven avortar”, diu, amb ràbia als ulls. “Seria massa senzill de pontificar sobre les decisions que moltes prenien després; sovint renunciaven a aquelles criatures i les donaven en adopció.”
Això no vol dir que no permeti que els seus personatges dubtin. “La Hana es pregunta si va fer bé, i si no deu una explicació a la seva criatura”, narra. A milers de quilòmetres, la seva filla podria ser un d’aquells nens que “han descobert al pati de l’escola que són fills d’una mare violada”. Per ells tampoc no és fàcil d’encaixar el seu origen, si és que mai arriben a saber-lo.
Carnicero assumeix que la novel·la serà dura per a molta gent, però també tranquil·litza els lectors en el sentit que el contrapunt de la jove adolescent anivella una mica el relat més torturat de la Hana. En tot cas, l’escriptora no nega que té ganes d’explorar territoris una mica menys foscs en els projectes literaris següents, sempre sense renunciar al poder de reflexió que tenen les novel·les: “Per mi és important que la literatura proposi una reflexió que no s’havia fet el lector, o que senzillament promogui el debat, però si ara puc aconseguir-ho amb un punt una mica més positiu i humorístic, ho faré.”
