Marsella, la ciutat que ens va redescobrir Jean Claude Izzo fa trenta anys

Sóller, a la Serra de Tramuntana de Mallorca, és un dels municipis més singulars del país. Durant molts anys va ser un indret que produïa unes taronges excepcionals –encara avui són molt preuades– i aquesta riquesa agrícola va comportar un desenvolupament menestral important. La seva peculiar situació a la serra aportava un gran aïllament amb Palma per carretera, però no amb la resta del món per mar. L’emigració sollerica està molt ben documentada i hi ha una dada que ens interessa: el 1887 hi havia 43 restaurants regentats per sollerics a la ciutat de Marsella, que es va convertir (juntament amb Puerto Rico i alguns llocs dels Estats Units) en l’indret principal on es van establir els sollerics, que coneixien bé la ciutat des de feia força anys gràcies a les exportacions de cítrics. La informació l’aporta Antoni Quetglas a L’emigració sollerica, 1836-1936, del 2009.

Si hom para bé l’orella en passejar per la vila de la serra i s’encreua amb les persones més grans descobrirà que molts sollerics pronuncien la “r” francesa i que el seu català és ple encara de gal·licismes, com ara carrota (pastanaga), cocalutxa (tosferina), dona de menatge (dona de neteja), mallot (banyador), gara (estació), lapí (conill), petit puà (pèsol), posta (correus), valisa (maleta). Són la prova d’aquesta relació amb la ciutat considerada el bressol del rap francès, però on actualment hi ha vora 200 grups de pop-rock en actiu que fan la competència a les bandes de sons urbans com més va més mesclats amb influències àrabs.

Segurament els sollerics que arribaren a Marsella se sentiren un poc com a casa. No és de bades que un dels districtes de la ciutat, el setè, inclogui en el seu si el barri de Les Catalans, fundat per pescadors catalans durant el segle XVIII i que foren molt actius a la ciutat fins vora cinquanta anys abans de l’arribada dels sollerics. El barri va quedar immortalitzat a la novel·la El comte de Montecristo, d’Alexandre Dumas, ja que la promesa d’Edmond Dantès abans de la traïció que el condemnarà a restar pres a l’illot d’If fins que aconsegueix d’escapar-ne, Mercedes, és d’aquest barri. I no són pas pocs els estudiosos que diuen que la novel·la podria ser un molt bon precedent del gènere negre.

Per tant, la relació del nostre país amb Marsella ha estat llarga i sovintejada en el temps, i tenia tota la lògica que el festival BCNegra d’enguany, que tot just s’acaba, n’explorés algunes curiositats. Les excuses s’incrementaven si hi afegim que es compleixen 25 anys de la mort de Jean Claude Izzo (1945-2000), vuitanta anys del seu naixement i 30 d’ençà que va publicar el primer volum de la seva trilogia de novel·la negra protagonitzada per Fabio Montale i ambientada per complet a Marsella, la segona ciutat més poblada de França. És la mateixa ciutat que el 2023 va registrar 49 assassinats vinculats al tràfic de drogues, una xifra que, sortosament, l’any passat es va quedar en només 24.

El 1995 un periodista i poeta que ha militat en bona part de l’esquerra francesa, especialment al Partit Comunista, publica Khéops total (Total Khéops en la versió francesa), la primera novel·la protagonitzada per Fabio Montale, un personatge que és a la vegada un homenatge a Manuel Vázquez Montalbán i al poeta Eugenio Montale. N’hi seguiran dues més: Xurmo i Soleà. Aquest nou personatge ha de començar a enfrontar-se amb nombrosos problemes a la seva ciutat, Marsella, vinculats directament amb la immigració àrab i amb la presència de la màfia marsellesa, que es va desenvolupar enormement a partir dels anys 1930, tot imitant el sistema de les famílies de Nova York.

Què aportava de nou la mirada d’Izzo al panorama de la novel·la negra europea contemporània? En quina tradició s’havia d’emmarcar la seva aparició? D’entrada, el que ens aportava era un escenari nou, que s’havia tractat molt poc malgrat ser la segona ciutat francesa. Curiosament, Marsella s’explicava més bé en les cançons de rap o de rock que no pas en llibres. Izzo s’inscrivia també en la tradició del néo-polar, aquell conjunt d’autors molt polititzats –generalment d’esquerres, tot i que també n’hi va haver de dretes, com ara A.D.G., inicials del seu pseudònim, Alain Dreux-Gallou, tot i que el seu nom de veritat era Alain Fournier, un novel·lista dels més importants de la sèrie noire de l’editorial Gallimard i a la vegada periodista d’extrema dreta i candidat del Front Nacional de Le Pen per Nova Caledònia. Així doncs, Izzo s’inscrivia en la tradició d’autors com ara Jean Patrick Manchette.

La seva irrupció coincideix, a més a més, amb un curiós joc de referències i interconnexions que té la novel·la negra del nord de la Mediterrània com a pal de paller. I és que el 1994, Andrea Camilleri iniciarà la sèrie de novel·les negres protagonitzada per Salvo Montalbano –personatge en clar homenatge a Vázquez Montalbán–, i el 1995 serà Petros Màrkaris qui inicia la sèrie dedicada al comissari Kostas Jarito. Tant en el cas de Camilleri com en el de Màrkaris, arriben a la novel·la negra després d’una trajectòria ben sòlida en uns altres gèneres, igual com Izzo, que des de la dècada del 1970 destacava com a poeta. I si ens hi fixem bé i fem el viatge a la inversa, tot sembla com una gran aventura de colonitzadors grecs: Màrkaris escriu a Grècia, Camilleri a Sicília, Izzo a Marsella, que com tots sabem va ser una de les principals colònies gregues en el seu moment. Per tant, dos mil·lennis i mig més tard el mateix espai cultural de l’antiguitat grega es retrobava gràcies a la novel·la negra. Curiós, com a mínim.

Si mirem la biografia d’Izzo també podem veure que per si sola explica una bona part de la història de la ciutat de Marsella, que sempre ha rebut una gran aportació de gent vinguda de fora de França. I és que Izzo neix el 1945, l’any en què s’acaba la Segona Guerra Mundial, d’una parella formada per un pare italià i una mare nascuda al mític barri de Le Panier –al centre de la ciutat i un dels indrets clau de la Resistència en contra dels nazis durant la guerra–, però d’orígens espanyols. Abans de dedicar-se a la poesia, el periodisme i la novel·la negra, Izzo va fer d’obrer, un altre element que afegeix consciència de classe a la seva biografia.

Quant a les novel·les, hi trobareu tots els elements propis de la novel·la del desencant nord-mediterrani: la corrupció gairebé sistèmica; el debat sobre la migració; la dosi necessària de violència en una ciutat on cada any es produeixen nombrosos assassinats per assumptes vinculats amb el narcotràfic; moments gastronòmics realment deliciosos i una crítica social de primer ordre. De fet, Izzo explica a la perfecció com és possible que en una ciutat com Marsella s’hagi produït un transvasament enorme de votants del Partit Comunista de cap al Front Nacional.

Tindreu fàcil poder llegir els seus llibres en català? Malauradament les notícies no són gaire galdoses en aquest sentit. Actualment, només podem llegir Viure cansa, a l’editorial Clandestina, a la col·lecció Crims.cat. Aquest llibre recull els millors relats negres de l’autor, que va publicar de manera esparsa i que finalment es van acabar recollint en un volum. Quant a les novel·les, la trilogia protagonitzada per Fabio Montale es va publicar els anys 2003, 2004 i 2005 a Andorra, a càrrec de l’editorial Límits i en traducció de Lluís Maria Todó, però fa temps que estan descatalogats, per tant, haureu de recórrer a la biblioteca més propera o al mercat de segona mà.

Izzo sí que ha estat el pal de paller sobre el qual pivota la novel·la negra provençal, que s’ha desenvolupat molt en els darrers trenta anys i del qual un dels màxims representants és François Thomazeau. A ell sí que el podeu llegir en català a Crims.cat amb Marsella confidencial.

Així doncs, Marsella s’ha convertit en un referent clau per a la novel·la negra gràcies a l’aportació de Jean Claude Izzo, un dels noms imprescindibles del desencant nord-mediterrani, un escriptor que segueix la tradició del gènere negre més polititzat, que ens vol explicar la fi d’un mon i que anticipa el gran esclat de la ultradreta a Europa. A més, llegir-lo és un autèntic plaer literari.

MON NEGRE

Èxit espaterrant de BCNegra

És el vintè any del festival i els actes programats han arribat a gairebé 10.000 espectadors. Amb aquestes xifres es converteix en un dels festivals literaris més importants d’Europa i en un referent ineludible per a tots els lectors de qualsevol de les modalitats de la novel·la criminal. Enhorabona al comissari Carlos Zanón i a tota la gent que treballa cada any al festival per, un cop més, haver sabut seduir el públic.

Editors, cal posar-se les piles

Cada any s’evidencia un fet important: els editors catalans tenen molts deures pendents quant a la recepció internacional del gènere negre a casa nostra. I no, això no és feina de les editorials més petites, que ja van fent aportacions i descobertes, sinó feina de les més grans, que no haurien de renunciar a traduir al català el bo i millor de la novel·la negra internacional (com ja fan en alguns casos) –a més de defensar fermament els autors locals. Excel·lent la feina que fan en castellà Sajalín, Siruela, Dirty Works, Salamandra i tantes més, i una llàstima no poder llegir els autors que ens proposen en català.

Boileau/Narcejac, en català

En aquest sentit, és una magnífica notícia que El Cercle de Viena hagi optat per oferir-nos D’entre els morts en català. El llibre és una de les creacions més importants del tàndem format per Pierre Boileau i Thomas Narcejac, una de les parelles creatives més productives i interessants del gènere negre a França. Alfred Hitchcok la va adaptar amb el nom de Vertigen. La traducció és de Josep Maria Pinto i, així, aquesta parella clàssica s’incorpora a la nòmina d’autors que podem llegir en català.

Febrer negre, quinze anys no són res

L’altre festival del país que també ha fet anys és el Febrer Negre, que organitza a Palma la llibreria Embat. És un festival ben interessant que combina autors en català i en castellà, cinema, rutes literàries… i que ha fet una gran feina per consolidar la passió lectora d’aquest gènere a Palma. S’ha de dir que tot sovint no compta amb el suport institucional que hauria de tenir, tot i que criminal, Mallorca ho és molt, n’hi ha prou amb veure la quantitat de polítics imputats en casos de corrupció en el que portem de mil·lenni per veure que de matèria prima n’hi ha a bastament.

L’estafa del segle, de Salvador Balcells

Una de les tendències més consolidades en els darrers anys en el gènere negre passa per ambientar les obres en èpoques pretèrites. N’hem vist nombrosos casos en els darrers temps i qui ho fa sovint és Salvador Balcells. El veterà escriptor, que a més a més dirigeix la col·lecció Falciot Negre, de Voliana, ara ens ofereix L’estafa del segle, ambientada al port de Barcelona el 1880. Publica Llibres del Delicte.