Marsella confidencial

Poques ciutats poden encaixar més bé la seva biografia real i secreta als clixés estilístics i formals de la novel·la negra com Marsella. Són fetes l’una per l’altra. Les regles del gènere s’adapten com una segona pell a la història de la ciutat, la disseccionen i en descriuen les llums i ombres més fosques que s’amaguen i conviuen al seu cor. Per raons geogràfiques i humanes, Marsella és el racó on sempre han confluït totes les turbulències europees i mediterrànies.

Fa anys, el periodista i activista marsellès Alèssi Dell’Umbria, fill de la Plaine, va aixecar el vel de la ciutat i ens en va descobrir el món (i submon) i els sistemes de denominació que hi bateguen sota els tòpics a Histoire universelle de Marseille (Agone, 2006). Ara, el també periodista i ciutadà de Marsella François Thomazeau n’extreu tota la substància humana, política, social i mafiosa a Marsella confidencial (Alrevés, 2022), de la col·lecció Crims.cat.

Per fi ha arribat la gran novel·la sobre Marsella. La culpa va ser del gran James Ellroy, un dels escriptors del gènere negre actual més famosos, autor de L.A. confidential (1990) i La dàlia negra (1987), entre molts llibres més. Té un estil que beu directament dels grans autors històrics, com ara Dashiel Hammet i Raymond Chandler. És un home dur, com el seu món literari. I no es talla gens ni mica. Té un concepte alt de si mateix: es considera tan bo en el gènere negre com Tolstoi en la novel·la russa i Beethoven en la música.

James Ellroy va visitar Marsella l’any 2016. El cicerone que el va introduir en les entranyes de la ciutat va ser el periodista esportiu i escriptor de gènere negre François Thomazeau, un dels pioners del “neopolar” marsellès, amb Jean-Claude Izzo i Philipe Carrese. Aquells dies, entre passejades per la Cannebière i Le Panier, aperitius de “pastís” i bullabesses, Thomazeu va anar desvetllant al mestre Ellroy les entranyes del “Chicago francès”. “Algú hauria d’escriure un Marsella confidencial”, li digué l’americà. I dit i fet.

Cau de màfies internacionals

Però Marsella és molt Marsella. En densitat d’històries i varietat de personatges i èpoques de la política i el crim. Amb els seus tabús i lleis internes. Els seus encants mediterranis i les seves maneres de viure i de matar. Un univers en què es fa difícil de trobar la línia fronterera entre allò legal i allò il·legal, entre la màfia i la política i, fins i tot, més concretament, entre els diversos negocis mafiosos, siguin dirigits per capos corsos, marsellesos, napolitans, algerians o sicilians. Als quals s’han afegit, ara fa poc, en una convivència tensa, albanesos, kossovesos, russos, colombians i irlandesos.

La ciutat portuària ha estat de sempre un pol d’atracció d’immigrants de tota la Mediterrània. Han aportat diversitat de caràcters i costums a la ciutat, maneres de treballar i pensar, un calidoscopi cultural infinit i vibrant que, a més, té un submon de delinqüència i crim sòlid. Actualment, hi ha zones on la policia no gosa ni posar-hi els peus. Barris sense llei. O amb unes lleis pròpies. Edificis sencers, protegits per pistolers, dedicats a la venda de drogues i armes.

François Thomazeau (Lille, 1961) que viu i treballa a Marsella de fa molts anys, va acceptar el repte d’Ellroy. I la novel·la va esdevenir una trilogia. Ja n’ha publicat dos títols, Marseille confidential (2018), ara en català, i Marseille brûle-t-il? (2021). És com la Història universal de Marsella, d’Alèssi Dell’Umbria, però en versió política i criminal. I no és en va que convé saber-ho.

A banda de les pel·lícules magnífiques de Robert Guediguian, que enguany rep el Premi d’Honor de la Mostra de València – Cinema del Mediterrani, també hi ha French Connection, contra l’imperi de la droga, Borsalino i Brigada d’investigació criminal. És entre aquests dos extrems, sempre connectats, que viu i sobreviu l’ànima complexa i vital de la ciutat.

J. L. Borges deia que n’hi ha prou amb dos miralls encarats per construir un laberint. Benvinguts, doncs, al laberint marsellès que ha anat teixint Thomazeau enfrontant la vida dels carrers de Marsella amb la seva història. La real i l’evident. O la fosca i la latent. Sempre excitant, atractiva, perillosa i enigmàtica. Feta de molts anys de sediments humans i socials, barrejats amb la corrupció de burgesos i polítics i les restes dels naufragis que porta a les seves cales i illes i al Port Vell. Éssers humans desesperats a la recerca d’una vida nova, fugitius, exiliats i apàtrides. O mercaderies valuoses d’arreu del món, alternades amb carregaments d’armes i drogues.

La Marsella brutal dels anys trenta

Una època ideal per a entendre Marsella i allò que n’ha esdevingut és la dècada dels anys trenta. Uns anys brutals i interessants que concentren tots els ingredients que han configurat la ciutat i, alhora, els anys convulsos de l’estat francès d’entre guerres i, també, de l’estat espanyol de la guerra del 1936-1939. Amb els exiliats espanyols i catalans, els carregaments clandestins d’armes que feien els comunistes de la França neutral per ajudar la República en guerra i, no cal dir-ho, els espies de Franco.

Convé recordar que el rei de Iugoslàvia, Alexandre I, i el ministre d’Afers Estrangers francès, Louis Barthou, van ser assassinats de bell de dia, a la Cannebière, per una banda de terroristes macedoni-búlgars i croats, el 9 d’octubre de 1934. Uns mesos abans, al febrer, els carrers de la ciutat, així com els de París, s’havien convertit en un camp de batalla entre les diverses faccions de militants d’extrema dreta, comunistes i ex-combatents. L’esquerra va denunciar els fets com una temptativa de cop d’estat feixista per a capgirar la República.

Tot aquest món batega, més o menys visible, en les pàgines de Marsella confidencial, com a rerefons de les activitats polítiques i mafioses dels grans protagonistes de l’obra: Simon Sabiani, feixista pro-Mussolini i antic amo de la ciutat, i els gàngsters Paul Bonaventura Carbone, cors, i François Spirito, napolità. Envoltats de tot un estol de personatges, com ara l’ultradretà Jacques Doriot, el ministre Albert Sarraut i el batlle socialista Henri Tasso. I un ventall ampli i divers de policies marsellesos, corsos, corruptes o honestos, d’esquerres o de dretes que, alhora, s’envolten de confidents, petits delinqüents, amants, prostitutes, descarregadors del port, bàrmans i burgesos.

A Marsella confidencial, Thomazeau ens porta a l’any 1936, pels volts de les eleccions legislatives que donarien la victòria al Front Popular. Hi ha un atemptat a trets contra un policia cors entre els locals de campanya del candidat socialista Pierre-Ferri Pisani i el de Simon Sabiani, dirigent de l’extrema dreta. Aquest fet ens situa, d’entrada, en l’epicentre de la narració i de la història de la ciutat. Per què aquell crim? A qui beneficia? És una venjança o un advertiment? Una acció mafiosa o de família? La trama ens guia pels laberints de la política en els temps del naixement del Front Popular, amb enfrontaments molt violents entre militants comunistes i feixistes.

El canvi de batlle i de govern, amb la instauració de la jornada de quaranta hores i la festa dominical, estimula les esperances dels obrers tèxtils i de les fàbriques de sabó, o els mariners, pescadors i descarregadors dels molls. Per contra, el sotrac polític excita els instints més baixos dels burgesos corruptes, bàsicament feixistes, hipòcrites i pervertits. Tot plegat crea un clima en què naveguen com peixos en l’aigua i guanyen molts diners els diferents clans mafiosos, encapçalats pels llegendaris Carbone i Spirito, molt ben connectats amb el feixista i adorador de Mussolini Simon Sabiani.

L’embargament a la Itàlia mussoliniana aportarà grans negocis de contraban a la màfia. De la mateixa manera que la “neutralitat” francesa respecte de la guerra del 1936-1939, que els proporcionarà grans beneficis amb el tràfic i venda d’armes al bàndol o la fracció política que sigui. També hi haurà l’ajut a la República dels comunistes, els descarregadors del port i la CGT, que, d’amagat, sovint de nit, carregaran armes en vaixells camuflats per enviar-les a Barcelona. I, naturalment, les accions violentes, legals i il·legals, en contra dels uns i dels altres.

Val a dir que el llibre té molts valors com a novel·la, però, també, com a llibre d’història. Convé subratllar-ho. És una crònica rigorosa, per bé que ficcionada en els detalls, d’uns anys en què la ciutat va ser l’ull de l’huracà d’una França i una Mediterrània alterades fins als fonaments per la lluita contra el feixisme que ja es lliurava a l’estat espanyol i que aviat s’estendria a tota Europa.

Per les pàgines d’aquest escenari interessant i complex, hi desfilen actors reals i imaginats, amors i traïcions, vendette i omertà, putes, assassins a sou, trinxeraires i policies que proven d’apedaçar cada dia (i cada nit) la frontera entre el bé i el mal. També hi ha la gent normal, la que va pel carrer pensant en les seves obligacions, gent que conviu acostumada a la violència, però desitja que arribi diumenge per anar a fer una graellada en una cala i nedar i pescar amb els seus fills.

Spanish connection

En el llibre, hi ha moltes referències al rerefons de la guerra del 1936-1939 en la Marsella del 1936. Moltes i molt encertades, atès que el context bèl·lic va fer establir connexions noves entre l’estat espanyol i el francès i, especialment, entre Barcelona i Marsella. Hi ha els estibadors del port comunistes, o de la CGT, que ajuden clandestinament els enviaments d’armes a la República. Hi ha els policies d’esquerres que fan els ulls grossos i els de dretes que els volen fer la vida impossible. També ho fan, com és lògic, els militants d’extrema dreta, siguin de Simon Sabiani o més violents, com els Croix de Feu i La Cagoule.

També hi ha la influència que va exercir la guerra del 1936-1939 en els negocis mafiosos dels gàngsters corsos i napolitans, com ara Carbone i Spirito. Tant els feia de vendre armes a qualsevol bàndol o petita facció, fossin anarquistes, comunistes o feixistes. El negoci era magnífic. El de les armes i el del contraban de tota mena de productes i drogues d’Itàlia als estats espanyol i francès. Ací, una altra vegada, els interessos dels gàngsters coincidien amb els del dirigent feixista, i antic amo de Marsella, Simon Sabiani.

En aquest punt m’agradaria fer una aportació. A banda d’incidir en els esforços de comunistes i sindicalistes per a enviar armes a la República i esquivar la no-intervenció oficial francesa, la novel·la passa per alt que, en una correspondència lògica, a Marsella s’hi havia instal·lat una oficina d’espies de Franco. La finançaven Francesc Cambó i Josep Bertran i Musitu. Entre els seus agents, a més de francesos de dreta i extrema dreta, hi havia personatges com ara Josep Pla i Carles Sentís.

Aquests dos, bàsicament informaven els feixistes de l’estat major franquista de Burgos sobre el moviment de vaixells al port de Marsella que transportaven armes per als republicans. Alguna vegada les seves informacions havien fet que algun vaixell carregat d’armes fos torpedinat i enfonsat. Se n’encarregava l’aviació franquista o els seus valuosos aliats nazis i italians, que tenien base a Mallorca.

Durant la investigació que vaig fer per al documentari Espies de Franco (2010), recordo que un periodista marsellès, ja gran, militant comunista, estava convençut que un dels qui emparava el cau marsellès d’espies franquistes era Simon Sabiani, un dels grans actors de l’època i de Marsella confidencial. És una llàstima que, almenys en aquesta primera entrega, la qüestió dels espies franquistes i Sabiani s’hagi passat per alt.

Hi ha una dada històrica que confirmaria la importància de la qüestió per a la petita història que ens ocupa i la de Marsella en particular. Sabiani va ser condemnat a mort després de la Segona Guerra Mundial per haver col·laborat amb el règim feixista de Vichy. Un dels fets criminals pels quals se sospitava d’ell, entre moltes víctimes més, mortes pels seus sicaris, va ser l’assassinat del ministre del Front Popular Marx Dormoy.

Sabiani va aconseguir de fugir i s’exilià en uns quants països fins a trobar refugi, finalment, a l’Espanya de Franco. El feixista i mafiós cors va arribar a Barcelona el 1956 i s’hi instal·là amb un nom fals. Ací hi havia un grup de malfactors de la seva banda marsellesa i, potser, com seria lògic, tenia més amistats a la ciutat, amics i camarades espanyols i catalans dels vells temps de la guerra i de les activitats d’espionatge.

En aquesta història, res no pot ser casual. Simon Sabiani es va morir el mateix any 1956 en una clínica barcelonina, entre amics. A la ciutat que en els vells temps havia estat agermanada amb Marsella en qüestions d’espionatge feixista, contraban i més activitats mafioses. Els seus homes ho sabien molt bé, perquè als anys cinquanta s’havien establert ací i continuaven actius.