Marranes

Un altre article sobre la reglaaa? Però que pesades que són, aquestes articulistes, si el tema és de la setmana passada!

Un moment: després de deu anys, o vint, o un segle sense que els mitjans no en parlessin més que de la verola o el xarampió, per uns dies que ho fem més del que és ‘normal’ no passarà res. Per compensar, encara que sigui. I no cal patir, que quan tothom ja hi hagi dit la seua podrem tornar a la ‘normalitat’, que és bàsicament fer veure que la regla no existeix. A això juguem, a fer-ho veure, perquè no conec cap dona a qui li agradi tenir la regla i cantar-ho als quatre vents. Fer veure que no hi és, aconseguir que no es vegi, que no es noti, que no traspassi, és part de la batalla contra els càstigs divins que també lliurem en altres àmbits. Voler tenir allò que hom no té és molt humà: durant la regla, les dones aspirem a la llibertat de moviments de quan no la tenim i, amb tot, aquest cos miraculós que ha inspirat tants de poetes sempre en té alguna de reservada per fotre’t la festa enlaire.

No tenir el cos sota control és una putada. És a dir, tenir un cos que en el moment menys oportú et pot sortir a la contra no seria la cosa més pràctica per a la vida diària. Un cos que és capaç de fer-te canviar de plans i de recorreguts, que t’ha fet arrencar a córrer quan més esgotada estaves, que t’ha despertat de matinada com un tirà, dient ei, ara estaràs per mi si no vols haver d’estar pels llençols demà; un cos demandant i capriciós que avui t’avisa però demà qui ho sap, que avui no punxa però que demà ja ho veuràs, que t’obliga a traginar pel món bosses de ‘Mary Poppins’ amb contingut sanitari per valor d’un dinar de carta al passeig de Gràcia. Convindreu amb mi que aquest company de viatge no seria el millor aliat per a les grans conquestes, i amb tantes com ens en queden per assolir!

Doncs amb la polèmica al voltant de la moció de la CUP manresana –sííí, ja som al cap del carrer– servidora s’ha adonat d’un fet que desconeixia: ara resulta que les dones regloses es divideixen entre les ‘higièniques’ i les ‘marranes’, i aquesta divisió ve del fet que les ‘higièniques’ tenen la precaució de fer servir productes d’un sol ús que els permeten d’evitar el contacte amb el propi cos –brut–, mentre que les ‘marranes’ el furguen i el remenen perquè són unes porques, i a sobre ens volen obligar a rentar la pròpia sang com les nostres àvies: porques i mig! (Noteu aquí com exagero la llegenda urbana, però no gaire, tampoc.) He sentit i llegit uns escarafalls com si l’aigua i el sabó fossin productes privatius dels quiròfans, sats? Uns altres llocs on, com els lavabos de les dones menstruants, la sang hi corre de normal.

Però no ens equivoquem: el problema d’higiene, si hi és, no el tenen les dones que menstruen, que ja són grandetes per saber què fan, sinó els entorns inadaptats a les seues necessitats. Per començar, els espais públics on s’han de poder desenvolupar lliurement i amb independència del ‘sistema de recollida del sagnat’ que els doni la gana d’emprar. Però amb la polèmica de les dones higièniques vs. les marranes s’ha comprovat que els cossos menstruants encara han de lliurar una batalla més, i és la conquesta de l’espai públic. M’explico i acabo:

Què deu costar dissenyar lavabos públics que no discriminin les usuàries segons quins productes per a la regla consumeixin? Ja no dic d’instal·lar-hi ‘washlets’ japonesos, ni expenedors de tovalloletes humides o de gels higienitzants, no vulguem ara avançar massa de pressa, però: per què davant d’una tassa de vàter sense accés directe a un rentamans hem de considerar que la inadaptada és la usuària de la copa vaginal o dels tampons sense aplicador? Quin sentit té insistir en espais que propicien l’ús exclusiu d’un tipus determinat de productes per a la regla, que casualment són els més cars, els més problemàtics ginecològicament i els més insostenibles per al medi? Cap a on coi era, que anàvem? Cap al ‘comprar-llençar-comprar’ o cap a la minimització dels residus humans? És que amb tanta polèmica m’he despistat.

En fi, tinc més preguntes, senyoria, però totes van en el mateix sentit: que la polèmica no ens distregui d’obrir el focus, i sobretot, com diem els ‘indepes’, que no ens equivoquem d’adversari.