La marquesa i el fill del terrorista

La raó que el periodisme sigui, amb excepcions notables, una forma d’escriptura fugaç és la dependència que té del fet actual, desconnectat dels processos històrics i de rellevància efímera. Si hi ha cap continuïtat entre els articles d’un periodista, sol ésser una continuïtat externa, un aglutinant aportat per les circumstàncies més que no pas per l’estructura objectiva dels articles. Tot i la diferència d’escala, al periodista li passa una mica com als historiadors. Malgrat que la història, pel fet d’atendre canvis de gran magnitud i duració, sembli el pol oposat del periodisme (que alguns consideren la història del present), l’historiador selecciona els fenòmens en virtut no pas de la significació intrínseca sinó de la importància explicativa en la concatenació de causes i conseqüències, o, dit d’una altra manera, segons la influència que tenen en la configuració de l’època estudiada per l’historiador. De manera que persones mediocres, com Felipe VI, o esdeveniments grisos, com els pactes de la Moncloa, esdevenen matèria historiable pel fet de complir el requisit de connectar esdeveniments d’acord amb la lògica de la causalitat històrica.

Però hi ha uns altres esdeveniments que, tot i no tenir prou força explicativa en sentit causal i no constituir objecte de la història, tenen un valor ideal, gairebé al·legòric, pel fet d’il·luminar intensament no pas la condició de l’època sinó la seva estructura ideal. Son petites vinyetes que revelen la veritat íntima del moment. És per això i no pas per l’escàndol com a ocasió d’entreteniment que paga la pena de reflexionar sobre la topada entre Cayetana Álvarez de Toledo i el vice-president del govern espanyol, Pablo Iglesias. No perquè la crispació com a programa polític (o més exactament antipolític) sigui cap novetat a Espanya, ni perquè en la topada hi hagi una dosi de justícia poètica –en què es corrobora una vegada més la dita de Martin Niemöller, allò de ‘primer van venir…’–, sinó pel que revela sobre l’ànima no ja de la política sinó de la societat la flagrant lleugeresa i incoherència tant de la marquesa com del ‘fill del terrorista’. L’oposició de voluntats inscrita en la competició entre partits i la polarització per origen de classe no haurien de tapar allò que uneix ambdós personatges en l’extremisme verbal. L’extremisme no és sinó la confessió de falta de vocació per a organitzar racionalment la vida pública i la prova que hom ‘fa política’ amb la flaire de l’oportunitat. Allò que uneix els dos busca-raons és una espectacular manca de principis, en un cas per no haver acceptat el mínim d’aparença democràtica que el règim necessita per a sostenir la llegenda de la transició; en l’altre per haver acceptat els supòsits necessaris a l’aparença i legitimar així el continuisme. Vegem-ho.

Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos, tretzena marquesa de Casa Fuerte, va regirar-se com un escurçó quan Pablo Iglesias li recordà la seva condició aristocràtica com si fos un pecat. Cayetana en tingué prou de capgirar el retret i involucrar el pare d’Iglesias per sacsejar el congrés durant unes quantes hores: ‘Vostè és el fill d’un terrorista. A aquesta aristocràcia pertany vostè, a la del crim polític.’ Frase intempestiva que Meritxell Batet va ordenar d’esborrar del diari de sessions perquè desmunta la ficció d’un procés polític endreçat. On Iglesias insinuava una responsabilitat de classe, Álvarez hi responia amb una acusació de criminalitat personal, reblant-la amb el càrrec de violència. Aquesta ha estat la frase més citada del discurs de la incendiaria marquesa, perquè a Espanya es dóna prioritat a l’insult i s’atorga protagonisme a l’agressivitat i a les pujades de to. A l’inrevés d’algunes altres societats, a l’hemicicle madrileny cada dia es confirma que qui més crida més es fa escoltar. Amb els altaveus mediàtics repetint les paraules altisonants, ningú no ha parat esment en la frase immediatament anterior, molt més interessant, perquè demostra fins a quin punt dolgué a Cayetana la insistència d’Iglesias d’anomenar-la pel títol: ‘Els fills no som responsables d’allò que han fet els nostres pares, ni tan sols d’allò que puguin fer els nostres fills.’ La frase, inconsistent amb l’acusació que la seguia, ho és també amb la trajectòria d’Álvarez de Toledo, però té lògica en l’actual sistema polític, perquè és la reiteració a l’àmbit personal de la negació col·lectiva de la continuïtat amb el règim anterior.

Els fills no són responsables d’allò que hagin fet els pares sempre que no n’assumeixin l’herència. Cadascú és fill de les seves obres, afirma don Quixot en una coneguda frase antiaristocràtica de Cervantes. Cadascú es llaura el destí i ha d’acceptar-ne la responsabilitat. Aquesta és la idea cristiana davant la tradició veterotestamentària de la transmissió de la culpa fins a la tercera i la quarta generació. Una idea, per cert, negada en el curs de la història amb les recurrents persecucions de jueus per ‘haver mort Déu’. Una idea, en tot cas, lligada a la conversió i el baptisme, que esborra la memòria del pecat com les aigües del riu Leteu esborren la dels morts.

Si s’accepta l’herència ideològica juntament amb el títol nobiliari i els avantatges socials que en pengen, s’esdevé còmplice dels crims perpetrats per obtenir-los i es corre el risc de perpetrar-ne de nous per conservar-los. Concretament, en el context del passat que no vol passar, hom es fa còmplice del franquisme i de la guerra que l’aristocràcia espanyola va instigar per revertir els moderats avenços de la malaguanyada Segona República. Sols a Espanya va consolidar-se el pacte de l’aristocràcia amb el feixisme. No cal recordar com va acabar l’aristocràcia a Rússia o a la Xina. A Àustria, els títols de noblesa es van abolir el 1919 amb la caiguda de la doble monarquia. Als Estats Units la revolució va sentenciar la monarquia i, alhora, l’aristocràcia de sang. Arreu, l’eliminació dels privilegis heretats és el senyal inequívoc d’una mutació política. I on encara es toleren, els títols nobiliaris no passen de ser una relíquia decorativa que infla la vanitat d’una classe autista refugiada en les revistes de societat.

Però Espanya és diferent. Allà els grans hisendats van guanyar la guerra contra la democràcia amb l’ajuda de Hitler i Mussolini. I quan aquests foren derrotats després d’haver incendiat el continent, una decisió estratègica dels aliats va permetre als terratinents i a l’alta burocràcia espanyola, encara explícitament feixista, de reconstruir l’estat a la mida dels seus privilegis. En morir-se el militarot que els hi defensava, van posar-hi al capdavant el garant reial del principi aristocràtic. Juan Carlos mai no ha estat ni podia haver estat la personificació de la democràcia. Era, com ho és el seu successor, el símbol hereditari d’una determinada tradició i doncs l’encarnació de la responsabilitat transmesa per exclusivitat de classe.

Quan l’oposició va acceptar la continuïtat institucional amb el franquisme, no sols n’impedí la ruptura sinó que preparà la regressió que s’ha anat covant a mesura que passava el temps i l’oblit dissolia l’oprobi. No hauria de sorprendre que la simbologia de la dictadura cada vegada més esdevingui objecte de la nostàlgia d’una societat escorada a l’extrema dreta. La regressió no és pas d’avui ni d’ahir. Felipe González ja deshonrava la democràcia negant-se a demanar perdó pels crims del franquisme, esgrimint que l’estat no pot demanar-se perdó a ell mateix. L’argument era capciós, però exacte en el seu cas, car, a diferència d’Alemanya i més països que han fet contrició pública dels pecats nacionals, Espanya no ha trencat amb el franquisme i és encara el mateix estat empedreït que celebra els genocidis cada 12 d’octubre.

Pablo Iglesias no ha estat pas més diligent que la seva antagonista cohonestant actituds i retòrica. Quin sentit pot tenir atacar ningú pel seu títol nobiliari en un estat que els legitima? Espanya no és Àustria i, tant si agrada com si no, els títols de noblesa hi són tan legítims com els universitaris o els de propietat. S’entén que, en tant que ‘revolucionari’, Iglesias desitgi l’abolició de la noblesa i la instauració de la república. Però si aquests objectius són sincers, què hi fa ell governant en qualitat de soci menor d’un partit identificat amb la reacció? Un partit que tolera les injustícies més flagrants, tapa la corrupció dels poderosos i no pot evitar de participar-hi, cosa altrament inevitable quan es contemporitza amb les màfies. Si Iglesias fos el republicà que s’imagina ser, no defensaria la monarquia ni tan sols a efectes tàctics, car la monarquia borbònica és l’exemple llampant de la manera com els fills hereten dels actes dels pares i sovint els reprodueixen amb escreix. Un Iglesias compromès a fer net d’aquest règim el condemnaria sense reserves, en lloc de convertir-se en una de les seves potes. Acatant l’status quo ‘per responsabilitat’, hom se’n fa solidari. Això féu Santiago Carrillo malbaratant anys de lluita clandestina el dia que, despertant-se del seu somni dogmàtic, es desenganyà de la falòrnia de l’eurocomunisme i acatà la monarquia. Aquella traïció als principis i a les víctimes d’aquells principis acaba de reeditar-se en rústica, és a dir, en una edició més indigna per bé que igualment cínica, amb la incorporació del ‘socialista’ José Montilla al consell d’Enagàs, seguint la senda del cementiri d’elefants de la classe revolucionària espanyola.