Marlaska i Robles, els ariets contra l’independentisme que tornen a escortar Sánchez

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, s’ha trobat abocat a estrènyer llaços amb l’independentisme, arran dels resultats electorals ajustats, i això l’ha obligat a fer un tomb polític i discursiu. La llei d’amnistia, a què s’havia oposat fèrriament, el català al congrés espanyol i a Europa i la negociació i l’acord amb el president Carles Puigdemont evidencien que bona part de la legislatura es recolza ara en ERC i Junts. Mentrestant, el PP i Vox marquen distància i proven d’explotar el malestar de l’espanyolisme.

No obstant això, Sánchez no fa ni de bon tros un tomb total, i manté bona part de la guàrdia socialista que s’ha destacat en la seva confrontació contra l’independentisme. Tot fa preveure alts i baixos en la relació del govern espanyol amb ERC i Junts, en un PSOE que ja comença la legislatura en tensió per les crítiques repetides de dirigents històrics contra els acords d’investidura. En aquest govern, les dues cares més representatives d’aquesta vella guàrdia socialista són Fernando Grande-Marlaska i Margarita Robles, que mantenen unes carteres ben sensibles en les relacions amb Catalunya: Interior i Defensa.

La trajectòria de Grande-Marlaska abans de ser nomenat ministre, el 2018, ja deixava clara la poca afinitat que tenia amb l’independentisme, i en aquests cinc anys no ha fet sinó confirmar-ho. Com a magistrat de l’Audiència espanyola s’havia destacat per la bel·ligerància envers l’esquerra independentista basca. Va instruir causes contra presumptes membres d’ETA, i també contra el dirigent, Arnaldo Otegi, i fou esquitxat per nombrosos casos de denúncies de tortures sota la seva custòdia.

En l’etapa de ministre, les seves actuacions no van pas canviar. De fet, una de les primeres decisions que va prendre fou denegar el servei d’escorta a Puigdemont amb l’argument fals que era un “fugitiu” de la justícia. I va prohibir que el president d’aleshores, Quim Torra, pogués viatjar a Bèlgica amb l’escorta habitual, formada per un equip dels Mossos d’Esquadra. Una decisió sense precedents.

Marlaska també va felicitar els agents de la policia espanyola que havien actuat en les protestes després de la sentència del judici contra el procés. I, quan es van saber les infiltracions policíaques en col·lectius independentistes, com ara el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i Jovent Republicà, les va considerar un fet “legítim, idoni i oportú” que justificà tot vinculant-ho amb les pràctiques habituals en la prevenció del terrorisme i un suposat caràcter violent de l’independentisme.

En aquesta línia, enguany el conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, li demanà explicacions pel fet que l’Europol esmentés l’independentisme català –i també el basc– en l’informe sobre el terrorisme a la Unió Europea. La informació facilitada pel govern espanyol assenyalava que combinaven “separatisme amb visions extremistes d’esquerra” i “missatges contra Espanya i les institucions, i també contra el capitalisme”. Sobre això, el govern espanyol va haver de rectificar fa poc, per exigència de les negociacions, i va sol·licitar formalment a l’Europol que  desvinculés l’independentisme català del terrorisme.

Tanmateix, l’actuació més contundent de Marlaska contra l’independentisme va ser durant les protestes contra la sentència del procés, encapçalades pel Tsunami Democràtic. Grande-Marlaska la va qualificar de “terrorista”, tot i basar-se en la desobediència pacífica, i es va comprometre a detenir-ne els responsables. Les intervencions del ministre es van multiplicar: un dia amenaçava manifestants, assegurant que s’aplicaria a “l’independentisme violent” el codi penal “amb tota la contundència”, i pronosticant que els manifestants es podien enfrontar a sis anys de presó; i pocs dies més tard feia córrer entre la premsa de Madrid que sabia qui eren els responsables del Tsunami i que en revelaria els noms immediatament.

Tampoc en la gestió de l’operació Catalunya no va mostrar pas gaire sensibilitat, i en l’espionatge amb Pegasus es va escudar adduint que l’estat espanyol era “una democràcia plena”. “Únicament es dediquen a defensar l’exercici de drets i llibertats de tots els ciutadans, també a Catalunya, i no es persegueixen idees, sinó que només s’actua per prevenir els delictes generant un espai de seguretat per al conjunt dels ciutadans”, va dir. La setmana passada, Junts registrava la comissió d’investigació sobre Pegasus que va pactar amb el PSOE durant la constitució del nou congrés espanyol.

Les polèmiques no se circumscriuen aquí. Marlaska ha mantingut una defensa aferrissada de la policia en la matança d’emigrants a la frontera de Melilla amb Nador, que va considerar proporcionada, tot i morir-hi una trentena de persones. Fins i tot va culpar els qui havien provat de saltar la tanca de promoure un “atac violent, organitzat i intolerable”. En relació amb això, ahir mateix ERC va desaprovar que tornés a ser nomenat ministre: “Ens agradaria que hi hagués algú compromès amb els drets humans.”

“Què ha de fer l’estat quan es declara la independència?”

Margarita Robles és l’altre ministre més bel·ligerant contra l’independentisme d’aquests darrers quatre anys. Fins i tot va justificar de manera contundent l’espionatge durant anys de dirigents polítics i membres de la societat civil vinculats a l’independentisme. En una resposta a la diputada de la CUP Mireia Vehí, Robles ho va legitimar, i tàcitament ho va reconèixer, amb una actitud condescendent: “Ja que us esquinceu les vestidures, us demano: què ha de fer un estat, un govern, quan algú vulnera la constitució, quan algú declara la independència, quan algú talla les vies públiques, fa desordres públics, quan algú té relacions amb dirigents polítics d’un país que envaeix Ucraïna.”

El Parlament de Catalunya va arribar a demanar la dimissió de Robles, l’any passat, amb els vots de Junts, ERC i la CUP i l’abstenció dels comuns. La ministra de Defensa també va menystenir la investigació de dos anys del laboratori Citizen Lab, vinculat a la Universitat de Toronto, sobre el Catalangate. “No és admissible que, basant-se en unes informacions que no se sap d’on vénen o que potser són teledirigides”, l’independentisme acusi d’espionatge l’estat, deia Robles en una sessió de control al senat. I afirmava que no coneixia de res The New Yorker, que és el mitjà que va publicar la investigació de Citizen Lab sobre l’espionatge.

En aquesta línia, assegurava al congrés espanyol que les actuacions d’espionatge del CNI a dirigents i activistes independentistes, entre els quals hi ha el president de la Generalitat, Pere Aragonès, eren justificades i incorporaven una “motivació detallada”. Per tant, eludia qualsevol crítica i deia que el govern espanyol havia actuat amb “la màxima transparència i el màxim compliment de la legalitat”.

Robles, al capdavant de Defensa d’ençà del 2018, ha defensat les forces armades espanyoles dient que eren “modernes i democràtiques”. Alhora, ha minimitzat les actuacions antidemocràtiques o feixistes de l’exèrcit, que ha qualificat de “insignificants, mínimes i esporàdiques”. L’últim estirabot va ser fa solament una setmana, quan mig centenar de militars retirats espanyols van reclamar que l’exèrcit fes un cop d’estat.

Tot plegat fa que Robles sigui una de les ministres més benvistes per la dreta i l’espanyolisme. Això, juntament amb el nomenament de Marlaska, evidencia l’equilibri de Sánchez entre les dues cares del PSOE i fa preveure que els quatre anys vinents hi haurà tensió i moments de confrontació amb els partits i les autoritats catalanes.