Màrius Serra presenta combat a ultrança amb Joanot Martorell per actualitzar el ‘Tirant lo Blanc’

Si les principals literatures del món van fent constants actualitzacions dels seus clàssics perquè els nous lectors els llegeixin en una versió més propera a la llengua contemporània, adaptar els clàssics catalans al català actual és un acte de modernitat i d’equiparació a aquestes grans literatures. A casa nostra aquest exercici s’ha fet poques vegades, i encara menys amb obres completes de gran abast. Sovint, han proliferat desgraciades versions escolars com a antologia de l’obra que la feien digerible per als alumnes que s’hi havien d’enfrontar, en un erroni procés d’infantilització dels escolars. Per això és tan important l’aparició d’una nova versió del Tirant lo Blanc en un català contemporani, una actualització de l’obra de Joanot Martorell que ha fet Màrius Serra i que, per descomptat, presenta l’obra completa, sense escapçaments absurds, tot i que qui ho vulgui també en pot seguir determinats itineraris de lectura.

La idea d’actualitzar aquesta primera gran novel·la moderna catalana va partir de l’editorial Proa, que ha posat en circulació sis mil exemplars del llibre per a cobrir la campanya de Nadal, però que aspira que sigui un llarg èxit de vendes, com correspon als clàssics. Una de les motivacions per a emprendre l’actualització va ser veure que els lectors anglesos, xinesos, francesos i alemanys podien llegir el Tirant en versions contemporànies de les seves llengües i que en català era impossible. També hi ha influït l’èxit de la versió castellana actualitzada d’El Quijote, de Miguel de Cervantes, adaptat per Andrés Trapiello i publicat per Destino. Segons que explica l’editor Josep Lluch, de Proa, en vista del desafiament, el nom de Màrius Serra va aparèixer de seguida damunt la taula: és un narrador tot terreny, traductor, apassionat de la llengua, membre de l’Institut d’Estudis Catalans… Algú amb el perfil òptim per a fer la feina, doncs.

I Serra va entomar l’envit de convertir una novel·la escrita, pensada i concebuda per a les elits valencianes de mitjan segle XV en una lectura plaent, per a un públic com més ampli millor. De fet, aquest és un dels objectius principals de l’obra, trobar lectors que es facin seu el Tirant.

No és la primera vegada que Màrius Serra s’enfronta al Tirant. A començament dels anys noranta va treballar en una versió en còmic que havia preparat Jaume Fuster i que es va distribuir amb la revista El Temps per commemorar el 500è aniversari de la publicació del text. Ell hi va fer tota una sèrie d’enigmes. ‘Va ser llavors quan vaig llegir el llibre per primer cop, perquè com a estudiant no havia format part del meu temari, i quan vaig rebre la proposta d’actualitzar-lo en la versió completa em vaig quedar en estat de xoc. Mai no hauria imaginat rebre una proposta com aquesta i no podia dir que no’, explica. ‘L’única cosa que vaig demanar és que fos la versió completa, amb una fidelitat màxima a l’original i sempre pensant en el lector culte, no calia rebaixar el nivell, simplement adaptar la llengua al català actual.’

Entrar dins les alcoves

I quins elements hi trobaran els lectors contemporanis que faran que s’enamorin per sempre de les aventures del cavaller bretó i els seus deliciosos companys? ‘Per a un lector contemporani hi ha molts punts atractius. D’una banda, és evident el vessant èpic cavalleresc, que entronca una mica amb un referent com pot ser la sèrie “Joc de trons”. D’una altra, hi ha la col·loquialitat i la relació dels personatges porta endins de les alcoves, que arriben de manera molt directa. Al Quixot ja es diu que el Tirant és una obra sensacional perquè els cavallers mengen, dormen i moren a casa havent fet testament, per contraposició a moltes de les novel·les de cavalleries. El Tirant, en canvi, obre les portes.’

Serra ha hagut de fer un exercici de seducció i alguns pactes amb el diable per acostar aquesta versió al català d’ara i no perdre cap essència. Però cal recordar la primera versió de Carmesina que té Tirant i que l’escriptor ens recorda: ‘Han arribat a Constantinoble, que és en dol per la mort del fill de l’emperador i Carmesina és un llit amb doser, espitregada perquè fa molta de calor i el primer que veu el cavaller són els seus pits i queda completament enamorat. Hi ha una sensualitat mediterrània, una batalla íntima de l’enamorament i una tensió sexual que dura tota la novel·la i, és clar, la intermediació de la Plaerdemavida, un dels grans personatges del llibre. Tot plegat fa que hi hagi unes escenes contemporàniament agosarades, i una dimensió verbal i lluminosa que fa que sigui un erotisme no sòrdid malgrat que el marc mental és masculí i d’un home de l’edat mitjana, però el Tirant és molt més que els episodis amorosos o els èpics, és la construcció de tot un món.’

La dificultat de la retòrica

De fet, a banda de lèxic molt concret com el que empraven els cavallers en les seves armadures, la qüestió més difícil per a Serra ha estat traslladar la retòrica del llibre a la seva forma contemporània. ‘Escriure és decidir sempre, i has d’inclinar-te per registres i opcions que siguin coherents i adoptar els criteris que explico en el pròleg per arribar al lector contemporani passant com més desapercebut millor i sense renunciar mai a la riquesa verbal que és un dels grans tresors del Tirant.’ En la retòrica Serra s’ha hagut d’enfrontar a tota mena de lletres de batalles, a episodis diplomàtics amb discursos d’ambaixadors, a sermons i altres textos semblants. ‘Són els que més costen, tant pel ritme com per la sintaxi, on hi ha molta subordinació.’

Al pròleg, Serra juga amb les lletres de Tirant per estructurar-lo perquè ‘una de les grans virtuts del llibre és que és capaç de crear tot un món al voltant de la història d’un personatge i és un món de ficció però que està terriblement ancorat a la realitat’. ‘Constantinoble acaba de caure i des de la ficció es fa una ucronia per incitar a la seva recuperació. El pròleg només volia posar una mica de context a l’obra, explicar influències com la de Ramon Llull i el seu Llibre de l’Orde de Cavalleria, que es troba en una part important dels capítols inicials de l’obra, o explicar que hi ha moltes versions del Tirant i que jo m’he basat sobretot en la de Martí de Riquer i en la monumental i anotada de l’Albert Hauf. Amb la meva versió aspiro que hi hagi un percentatge mínim de lectors a qui pugui despertar la passió filològica i vagin a l’original i als moltíssims estudis que hi ha sobre l’obra. En aquest sentit, el professor Hauf sempre ha defensat que al costat de versions anotades hi ha d’haver versions rigoroses per al públic general, i per això calia actualitzar el Tirant i posar-lo al costat d’una novetat.’

Més motius perquè Tirant lo Blanc es converteixi en un èxit i la recuperació del clàssic desperti passions entre nous lectors? Serra n’apunta algunes, i una torna a entroncar amb l’èpica. ‘El gran èxit de “Joc de trons”, per exemple, apel·la a la memòria reptiliana que tenim els europeus, que beu en l’imaginari medieval, un imaginari que ens arriba de primera mà en el cas del Tirant.’ Però a més, tenim, a banda dels episodis amorosos, episodis èpics, lluites a ultrança, una prosa vigorosa, un ritme molt important i fins i tot una lliçó de política i geoestratègia, tot en un mateix llibre en què un cavaller venç en el camp de batalla però es mostra feble en la lluita amorosa. I encara més: ‘Tirant no és cap superheroi, no té poders màgics, resol els conflictes per l’enginy militar i en l’amor tot sovint es troba desarmat. Això és d’una gran modernitat.’

Així doncs, els lectors ja no poden posar com a excusa les dificultats lingüístiques per a acostar-se a una de les obres literàries més importants de la cultura europea, escrita fa més de cinc segles pel cavaller valencià Joanot Martorell per entusiasmar les elits de la seva època i que ara pot entusiasmar tothom gràcies a la nova versió que ens posa a l’altura de les grans cultures europees pel que fa al tractament dels seus clàssics. Caldrà veure quants títols del nostre patrimoni literari passen per aquest nou procés d’actualització.