Màrius Serra ens proposa una cartografia de gestió del temps en l’era digital

Que ningú no esperi un llibre babau, per a ús del lector lleuger que cerca eslògans cridaners o melosos però buits de contingut. Perquè el nou llibre de Màrius Serra, D’on trec el temps (Empúries), és una altra cosa. Reflexiona amb enginy (això sí), sobre el paper que té el temps en la nostra vida actual, una vida transformada per l’era digital. Màrius Serra no hauria pogut escriure aquest llibre fa vint anys ni quinze, tot i que d’ençà que en tenia vint-i-tres que és treballador autònom. Ara en té cinquanta-tres, i durant aquestes tres dècades s’ha espavilat –i excel·lit– a trobar maneres d’optimitzar el temps, per a poder diversificar les feines i poder fer també les que li agraden. Per això reivindica el verb ‘procrestinar’. Però amb l’arribada de la revolució digital el temps ha passat a ser un fet palpable i tothom pren consciència del factor temps i això ens ha transformat hàbits i maneres de treballar.

Però aturem-nos un moment, perquè Màrius Serra avui ha volgut exemplificar el pas del temps ficant-se dins un aparador, el de la centenària botiga metal·listeria Bolibar, de la rambla de Catalunya de Barcelona, cantonada amb Consell de Cent. Una acció que ha començat a les vuit del matí i s’acabarà a les set del vespre, hora en què l’escriptor presentarà la novetat a la llibreria Casa del Llibre, a quinze metres de l’aparador, acompanyat de la Judit Mascó.

Per què aquest acte d’exhibicionisme? Diu Màrius Serra que de petit es va ficar moltes vegades dins l’aparador de la sabateria dels seus pares i que fins i tot una vegada va muntar l’aparador de rebaixes agafant una aspiradora i retolant: ‘Aspirem a oferir les millors rebaixes’. Però, sobretot, ha dit en la conferència de premsa que l’acció és inspirada per les propostes de l’actor Albert Vidal, en especial una, la que va fer al zoo de Barcelona, ficant-se dins una gàbia al costat de la gàbia dels goril·les. De pèl a pèl, representava l’homo urbà.

L’escriptor no és tan agosarat. Només ha demanat un aparador amb tradició i que tingués un rellotge. De fet, n’ha aconseguits tres, de rellotges: el de la cuina de casa seva, un d’antic de la botiga i un de sorra. Serra també ha volgut, amb l’acció a l’aparador, reivindicar la presència social de la literatura catalana.

Però tornem al llibre D’on trec el temps, que situem en la línia de llibres com Quiet, que Màrius Serra va dedicar al seu fill Lluís (Llullu). Diu: ‘Em considero un narrador i no tant assagista. En aquest cas, poso l’experiència d’explicar històries al servei d’explicar la meva experiència professional i la d’aquells que treballen per compte propi, perquè disposen de la sobirania del temps. Tot i que és un llibre en què es pot reflectir tothom, és clar. Perquè el temps és al cor de l’existència humana. Però ara en som encara més conscients, perquè en l’era digital la simultaneïtat ens fa adaptar-nos a un temps que ja no és lineal, sinó ple de mons paral·lels, i això passa cada dia de la nostra vida. Només cal pensar en el timeline de Twitter o en l’aplicació de WhatsApp, que ens poden canviar l’estat d’ànim i fins i tot la vida en uns segons.’ A més, la voluntat d’interpel·lar el lector hi és en tot el llibre, que també pretén ser interactiu.

‘He trobat una manera de parlar del temps de forma fragmentària: per a cada hora del dia aporto tres elements: un, que en diríem formulisme, on formulo d’una manera breu un lloc d’on trec el temps. Després, un segon element, que anomeno formalisme, on amplio d’una manera formal la meva experiència en la matèria. Finalment, l’informalisme conté textos literaris de gèneres i longituds diverses, que neixen de les reflexions anteriors (hi ha contes, versificacions, paròdies…).’ Un llibre que el mateix autor ha titllat de singular i inclassificable, i que troba que el mot que més li escau és ‘transgenèric’.

Perec i les seves Espècies d’espais va inspirar l’origen d’aquest llibre que, finalment, es va modificar, per la reiterada pregunta amb la qual s’ha trobat Màrius Serra durant la vida: ‘I d’on treus el temps’? I així, Serra parla de com calcular el temps estimat de lectura d’un llibre; de saber treballar simultàniament en diverses tasques; d’esmerçar temps a adquirir coneixements; de calcular el temps de què disposes per a fer una tasca… I amb aquest joc de funcions que miren de fixar el temps, Serra manté una doble tàctica: per una banda, cercar la categoria de cada acció: per exemple, parlant del GPS, ens diu que ‘la generalització del GPS a tots els telèfons mòbils ha transformat el temps en una magnitud geogràfica més’. I la segona cosa que fa és ser sistemàticament obert i antidogmàtic: les tasques múltiples sovint es fan en espais d’espera amb el mòbil. Doncs ell ens proposa de deixar el mòbil sense bateria i omplir aquests espais amb unes altres activitats. O bé respectar el bioritme de cadascú, tan en la manera d’explicar les coses com en el ritme de lectura, en comptes de mirar d’anar tan ràpid com sigui possible.

D’on trec el temps és un llibre sorpresa, interessant i de fondària, perquè és molt contemporani, tot i anar envernissat de simpatia i humor.