Màrius Serra: ‘Els mitjans de comunicació són la gran pedra a la sabata de la llengua’

L’escriptor Màrius Serra és un juganer de la llengua. Un escriptor seduït per aquesta amant que va descobrir després de no haver estudiat ni un sol minut en català fins a la universitat. El desplegament mediàtic de Serra fa que la gent li demani d’on treu el temps. I per respondre aquesta pregunta, ha fet un llibre: D’on trec el temps (Empúries, 2017), que es va presentar fa un parell de setmanes. Ara l’entrevistem per parlar de com ha canviat la percepció del temps, de l’impacte de les xarxes socials, de la seva actitud vital, del canvi d’actitud que ha permès un salt polític decisiu a Catalunya, de la seva passió per la llengua i del seu paper com a membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Serra defensa que l’esforç per a salvar la llengua s’ha de fer en la creació de l’espai de comunicació en català.

—D’on el traieu, el temps? Sembla que no pareu quiet…
—Aquesta és una pregunta que literalment m’han fet moltes vegades. Va acabar propiciant l’escriptura d’aquest llibre. El vaig començar a escriure l’any passat durant la promoció de la novel·la Res no és perfecte a Hawaii. La gent em veu com un articulista, m’escolta per la ràdio, em veu per la tele… però de sobte apareixia amb una novel·la de cinc-centes pàgines.

—Aleshores és quan la gent pregunta d’on traieu el temps…
—Exacte. Més enllà de totes les reflexions que ha suscitat l’elaboració d’aquest llibre, m’he adonat que el temps és central en la vida de tothom, però en la meva en particular pel propi model de vida, que em sembla un model molt equiparable al de molts catalans. Que mai no hem estat tan dependents d’estructures, sinó que ens hem hagut de basquejar com a cultura i com a individus. Som un país d’autònoms. Som un país de gent que s’ha buscat la vida més que no un país de funcionaris. Per raons històriques. Més enllà d’això, és cert que hi ha dues reflexions que podríem considerar conclusions.

—Digueu…
—D’entrada, que el moviment genera més moviment. És a dir, com més activitat fas, més capacitat tens de fer-ne i més t’organitzes el temps i els recursos per fer-ne. Si parteixes de l’estatisme, és molt més difícil de tenir temps. Això l’Espinàs ho explicava molt bé amb relació a la seva experiència amb els articles. Ell deu tenir el rècord Guinness d’articulista diari. Explicava que, quan li van proposar d’escriure articles amb el naixement del diari Avui, va dir que si era diari, sí, però que si era setmanal, no. Perquè costa més fer un article setmanal –i no cal dir mensual– que un article cada dia. Ho argumentava amb moltes raons diferents, però sobretot amb l’embranzida. Aquesta experiència en l’àmbit creatiu és com la de l’àmbit gimnàstic. Aquell qui més s’entrena, més capacitat té.

—Parlàveu de dues reflexions o conclusions…
—Sí. Que hi ha una mica de trampa, en tot això. Perquè quan la gent em demana d’on trec el temps, ho fa perquè té la impressió que faig moltes més coses que no ells. I si són amics o companys del barri, els demano que m’expliquin la seva jornada laboral i les coses que fan abans o després. I molt sovint l’activitat és equiparable. Passa que el meu camí és molt visible. Perquè totes les coses que jo he anat fent des dels 23 anys han estat relacionades amb el verb publicar. Vull dir que han estat públiques. I això fa que hi hagi una percepció esbiaixada sobre mi i el meu temps. Per posar un exemple, hi ha gent que insisteix que em veu cada tarda a la tele. I jo els dic que no pot ser, que jo hi surto el dijous i prou. I em diuen que no. Que m’hi veuen cada tarda. Jo no hi sóc però m’hi veuen. Aquesta presència pública continuada, al cap d’anys i dècades, acaba fent una bola i donant una percepció d’omnipresència que també genera un cert ‘rabiòmetre’, eh?

—Què voleu dir?
—Que determinats companys d’ofici em retreuen que sóc a tot arreu. Entomo aquest to de retret perquè, només faltaria, qui surt als cartells li poden posar bigotis i banyes.

—Aquesta percepció i aquest agafar embranzida no són iguals ara que fa quinze anys. Hi ha hagut canvis comunicatius, socials i tecnològics importants que han fet canviar la percepció del temps, oi?
—En aquesta pregunta hi ha dos implícits. D’entrada, la persistència. És clar que fa trenta anys pràcticament ningú no coneixia la meva existència. L’any 1990, quan en Tísner em va oferir de ser el seu hereu fent un mot encreuat diari en català a La Vanguardia, ningú no em coneixia. A còpia d’anys, per persistència i de manera acumulativa, la bola s’ha fet més gran. Però, a banda de la persistència d’anys escrivint llibres, hi ha l’aspecte vertiginós de l’era digital amb l’esclat d’això que coneixem com a xarxes socials.

—Les xarxes i la quantitat d’informació canvien les percepcions?
—Tot plegat bombardeja i amplifica. I fa que una progressió que podria ser aritmètica esdevingui geomètrica. Amb aquest esclat, la percepció del temps ha canviat. Perquè és una percepció cada vegada menys lineal. La simultaneïtat d’accés a la informació fa que es barregi l’experiència en àmbits que fins ara eren reservats a la ciència-ficció. La irrupció constant de missatges siguis on siguis a través dels mòbils ha afectat la percepció del temps. El temps és una magnitud que comença a ser com l’espai quan va néixer el cinema que permetia ser en un altre lloc sense moure’s. Això tan sols es podria fer amb la imaginació abans del cinema. Doncs ara podem estar en un altre temps alhora. I cada vegada és més inquietant tot plegat. Entre el diferit i el directe hi trobem una banda prou inquietant de grisos.

—I tot caduca molt de pressa. La informació és cada vegada més fugaç. O el nostre consum informatiu. Això pot tenir conseqüències en el llenguatge i en la memòria, per exemple.
—Totalment. De fet, la gran conseqüència de tot això que diem és la desmemòria. I això és per l’excés d’informació i per la fugacitat. La fugacitat exclou la reflexió i la persistència. Que són la clau de la transmissió cultural. El fet que una informació caduqui o que s’amortitzi molt de pressa és molt generalitzat. Passa en molts àmbits. Per exemple, en l’àmbit llibresc. En el món de la cultura impresa hi ha aquesta disbauxa de la novetat, aquesta mena de roda que no s’atura mai, aquest interès desmesurat pels llibres més venuts… És una contaminació del món audiovisual, que viu d’aquesta pressió. El món llibresc ha agafat aquest model quan el seu propi tarannà és el contrari. La cultura s’ha mantingut gràcies a un invent meravellós com la impremta, que ha fet que puguem dialogar amb un autor mort. Aquest gran valor sembla que queda arraconat per l’avidesa de la indústria editorial contaminada pel ritme trepidant d’altres indústries. Com a articulista, si publiques un article dissabte sobre una cosa que va passar dimarts, ja sembla que parlis d’una cosa llunyana i amortitzada. I això és una mica preocupant. Aquest ritme afavoreix la bromera i no el mar de fons.

—La gran víctima de l’excés i la fugacitat de la informació és el coneixement.
—A tots nivells. Intel·lectualment, de memòria, de pausa, de digestió. Perquè la cultura és digestió. Però també a un nivell més pervers de l’acció política. Amb el naixement d’internet es van fer grans discursos utopistes. Semblava que finalment teníem l’eina decisiva d’això que ara en diuen ‘empoderament’ –que n’hauríem de dir ‘apoderament’–, perquè s’havia acabat el monopoli dels mitjans de comunicació oficialistes, etc. També era la gran eina de la transparència… Però el sistema –per a fer servir un concepte tronat que sembla d’actualitat– ha entès que la millor vacuna contra la transparència és l’excés. Amb una sobredosi de transparència s’aconsegueix el mateix que amb el blocatge de la informació –cosa que ja sembla impossible. Amb els casos de corrupció de l’estat espanyol, es fa evident. L”escandalòmetre’ és tan alt i hi ha tant de soroll que, si fots un crit, qui dia passa any empeny. Ens han gairebé immunitzat.

—Després de demanar-vos d’on traieu el temps, us deuen preguntar què mengeu per esmorzar… L’actitud també és determinant.
—Hi ha un motor. És clar. Cada dia esmorzo un entrepà de pernil. Pa amb tomàquet… Un talladet de bon matí. És cert que la qüestió de l’actitud va una mica de sèrie. Les persones les he estudiat des de l’interès creatiu per a fer personatges literaris. No en tinc un coneixement des de la psicologia. Però crec que el tarannà es pot millorar i evolucionar, però difícilment es pot capgirar. Hi ha gent que té un sentiment tràgic de l’existència des de ben menuda, per raons diverses de context i d’experiència. I hi ha gent que tenim un instint més aviat hedonista. De cercar el plaer, la joia, la rialla… També amb orígens diversos en la nostra vivència, trajectòria i aprenentatge.

—Sou un apassionat?
—Un dels meus motors és la passió. Hi ha coses que m’enamoren. La meva passió fonamental ha estat la llengua. La gran troballa de descobrir una amant. Sóc de l’última generació que no va estudiar ni un minut de català. Ni un minut. I, de sobte, vaig començar a descobrir que algunes de les paraules de ma àvia tenien grafia. I això ho vaig descobrir ja en l’adolescència. Aquest va ser un motor d’enamorament impressionant. Com la literatura, la música… I em va néixer un neguit per a saber més coses de la llengua i conèixer. I vaig passar d’una actitud on aquest neguit era més teòric i una mica asocial a una actitud d’interès i curiositat per la gent i els seus usos.

—També heu mantingut l’actitud en moments difícils i tràgics.
—Inevitablement, per raons biogràfiques, segur que de l’experiència amb el nostre fill, que va néixer l’any 2000 amb paràlisi cerebral i va viure nou anys i mig amb nosaltres, entrant en un món absolutament desconegut, en vam sortir més joiosos. Potser pel contrast amb el dolor. Un dolor difícil d’imaginar si no el vius, com és la malaltia greu d’un fill teu fins a la seva mort en darrer terme. Per contrast, aquest dolor va donar molt més valor als petits plaers que donàvem per descomptats. I a l’actitud, que ja era positiva, se li va afegir un element celebratori del present. La consciència de fragilitat extrema té aquesta conseqüència positiva. Que dius: ‘Hòstia, que bé, avui fa sol i estem aquí parlant i passant-ho bé.’

—El canvi polític del país s’explica per un canvi d’actitud? I potser per la percepció del temps?
—T’he de dir que no m’hauria imaginat mai això que ha passat amb l’independentisme. Quan era a la universitat, em sentia, m’expressava i em manifestava independentista. El meu primer Sant Jordi, quan tenia 23 anys i signava llibres a la Rambla, vaig participar de la manifestació. I érem pocs. La consciència de ser una minoria era evident. Des de la meva militància –que no ha estat mai de partit, sinó cultural–, la meva percepció era que el país s’havia esfilagarsat. Jo vivia el pujolisme amb una sensació d’aigualiment. L’àmbit cultural, que era el que a mi m’interessava, no tenia cap mena d’embranzida. Més aviat molestava. Perquè era crític. El pujolisme tenia una relació amb els intel·lectuals i amb els creadors molt inquietant. Tan sols veies l’Altaió fent la guerra per la seva banda. Però l’oficialisme era el que era. Hi havia por. S’imposava l’a poc a poc i bona lletra. Anar fent país… Però quin país?!

—I això s’ha capgirat.
—Aquest canvi em va agafar amb el pas canviat i per sorpresa. Em va alegrar molt i m’hi vaig afegir. Hi he participat públicament d’una manera que no m’hauria imaginat. He participat en actes polítics sempre que no fossin de partit. Ho he fet perquè he vist aquest canvi d’actitud. I això té a veure amb un motor. Els canvis d’actitud es produeixen perquè hi ha un grup que estira. I aquest motor ha estat una generació de gent més jove que ha estat desacomplexada i ha constatat que la transició era una gran mentida. Una mentida que va consistir bàsicament a amagar tota la merda sota la catifa. I aquest desacomplexament ha arribat a una base molt àmplia. L’actitud del país ha canviat. I ha canviat de manera irreversible.

—La paraula irreversible ens serveix per enllaçar amb la qüestió de la llengua. És irreversible la degradació de la llengua? Cal fer un esforç per una llengua més genuïna? Alguns parlen d’evolució…
—En les circumstàncies actuals, és difícil d’aconseguir una llengua més genuïna. És cert que podem posar molts graus. I podem fer una gradació que contingui elements opinatius o intencionals. Parlar de degradació no és el mateix que parlar d’evolució. I podem estar-nos referint a la mateixa cosa. Entenc que des del punt de vista lingüístic el gran problema del català és la invasió gens subtil dels castellanismes. No cal edulcorar-ho dient que vivim en una societat amb més de dues-centes llengües, no. Aquí la clau és aquest bilingüisme asimètric. La diglòssia. Tots els catalanoparlants som bilingües. No hi ha monolingües catalanoparlants. Hi ha bilingües que parlen català i francès, o català i castellà. Però és cert que aquesta és la situació. I això no és desitjable. Gens ni mica.

—Però es pot revertir aquesta situació?
—La reversibilitat d’aquesta situació depèn del famós espai de comunicació en català. Des de VilaWeb el treballeu clarament. Però és un espai que no té un reflex en el comandament a distància de la tele. Estem colonitzats per televisions espanyoles. El desequilibri és molt gran. Amb tot, si hi ha algú que en els seus somnis vulgui eradicar el castellà dels Països Catalans, viu fora de la realitat i de la història. I s’equivoca. Perquè el castellà és una eina per a nosaltres i una font de coneixement. Però és cal ser conscients que el desequilibri és tan gran que qualsevol operació que comporti un rearmament d’expressions genuïnes i l’eradicació de vicis i barbarismes té un terreny molt complicat. Per mi la prioritat és ara restablir un espai de comunicació en català potent. Un cop tinguem això, podrem avançar en objectius que vagin més enllà.

—Potser ja no quedaran aquests elements per a anar més enllà. L’una cosa no és incompatible amb l’altra.
—Cada cop que sento escarafalls sobre exemples concrets de la pèrdua de genuïnitat de la llengua, penso que hi ha un malbaratament d’energia i que es tracta del dret de rebequeria. És un dret que tots tenim. Però que és un mal de pobre. Hauríem de posar el focus en la capacitat de generar cultura de masses en la nostra llengua. La continuïtat de la llengua passa ara perquè hi hagi televisions i canals de consum en massa. Només si tenim aquests canals podrem aspirar a tenir una llengua més genuïna. Si no és en aquests canals, la genuïnitat serà una preocupació de minories lletraferides.

—L’esforç de genuïnitat no ha de ser un dic de contenció contra de la pressió del castellà? Si no, l’espai de comunicació aquest serà en un castellà amb accent català. Hi ha uns indicis de contaminació que no podem fer veure que no hi són.
—Sí, com passa al gallec. La paraula correcta és aquesta, contaminació. No cal amagar-ho. Hi estic d’acord, amb això. El debat trobo que està a decidir on cal posar l’esforç. Amb els retocs que s’han fet en l’ortografia des de la Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, la meva intencionalitat ha estat la transparència, l’obertura i la interlocució. I hem arribat a fer una certa interlocució amb els responsables lingüístics dels mitjans de comunicació més importants. Ens hem adonat que la resta de mitjans digitals no tenen responsable de llengua. Amb això, VilaWeb és diferent. Per mi, aquesta qüestió és decisiva. Mira, jo vaig néixer a Nou Barris i gairebé tots els meus companys em parlaven en castellà. I ara parlen en català als seus fills. Quin grau de genuïnitat tenen?

—Però això és fer trampa. Ningú no demana genuïnitat al carrer. La genuïnitat del carrer serà la conseqüència de la qualitat de la llengua als mitjans, entre els comunicadors i els mestres.
—Cent per cent d’acord. Ara, també cal recordar que aquesta gent que s’incorpora al català poden ser mestres, comunicadors, periodistes… Aquesta setmana passada vaig anar a Peralada a fer una xerrada en un CAP. Hi era tothom. Els metges, els infermers, tot el personal del lloc. Saps qui em va parlar en el català més genuí? Les dues senyores que s’ocupen de la neteja del CAP i que són vingudes de fora de Catalunya. Perquè l’entorn hi fa molt. Si aquestes dues senyores visquessin en algun barri de Barcelona o de moltes altres ciutats, no parlarien aquell català. Estic completament d’acord que cal preservar la genuïnitat de la llengua i la màxima qualitat. No estic d’acord amb l’actitud del mestretites. Que és una actitud que allunya i és poc seductora. El mestretites va amb el boli vermell a l’orella i corregeix. Però no té mà esquerra. Hi ha una actitud que pot acabar essent contraproduent perquè genera uns anticossos massa grans. Cal saber com encarar la situació per no provocar l’efecte contrari al desitjat. Hem de donar força i poder a la gent que té el criteri clar en matèria de llengua. Després podem discutir i debatre. No és fàcil estar tots d’acord. Però això passa en qualsevol comitè d’experts.

—Ara que dieu això dels experts, us faré una pregunta incòmoda. Com es justifica que Màrius Serra sigui membre de la Filològica del IEC al mateix nivell que eminències de la filologia i la lingüística? La vostra formació és de filologia anglesa, oi?
—No és gens incòmoda, no. Vaig ser proposat i vaig entrar-hi com a escriptor. Com a usuari i creador de la llengua. Potser n’hi hauria d’haver més. Quan vaig rebre la trucada per temptejar-me de l’Isidor Marí, que aleshores era el president de la secció, vaig quedar absolutament esparverat. No m’havia passat mai pel magí que tingués cap opció de ser-ne membre. Em va sorprendre molt. La primera reacció va ser dir que de cap manera. Ni sóc acadèmic d’actitud en res a la vida ni tinc la formació de filologia catalana ni lingüística. Tan sols en l’àmbit anglosaxó. El meu interès és la creació. I el joc amb la llengua. I vaig fer una creació com Verbàlia, que val per cinc tesis doctorals. Però no em vull posar ni treure mèrits. Em va sobtar molt. Vaig fer la reflexió següent: ‘Com collons tu que has dit sempre que no a qualsevol responsabilitat de representació, que vas per lliure i que et mouen les ganes d’escriure i l’ego de l’escriptor…, que el teu motor és sempre la llengua, com pots dir que no?’

—Era una proposta irresistible?
—És que cal tenir en compte que la Secció Filològica té una línia de continuïtat de cent anys de defensa de la llengua des de la Mancomunitat, Prat de la Riba, Pompeu Fabra… Sense tot allò, no seríem on som ni jo escriuria en català. Jo no podia dir que no. I ja havia fet cinquanta anys. I potser ja em tocava començar a anar a fer reunions i coses que són per mi una pedra a la sabata. Per això vaig acceptar-ho.

—I què hi vau trobar?
—Una Secció Filològica molt envellida, fins al punt que hem de lamentar sis o set baixes en els quatre anys que fa que hi sóc. Gent de la sensibilitat de Modest Prats, Badia i Margarit, Jordi Carbonell, Francesc Vallverdú… I una mena de sensació de mar pla després dels anys de les grans batalles amb el DIEC i amb el tema del ‘barco’, que va polititzar molt el debat fins al punt que dos dels protagonistes són ara de membres de Ciutadans. Quan arribo, la Gramàtica ja estava en procés de revisió. És una obra magna. I vaig pensar què podia aportar jo. La vaig llegir tota i vaig fer-hi algun comentari. Però hi havien treballat grans experts i estudiosos. Allà hi som en Jaume Cabré, en Josep Piera i jo com a escriptors. Vaig pensar que podia aportar una cosa amb en Joaquim Maria Puyal, sota la direcció sempre de la Teresa Cabré. D’una banda, un canvi d’actitud de l’Institut envers la societat i també de la societat envers l’Institut. Calia que la Secció Filològica del IEC aconseguís un reconeixement més gran de la societat i dels actors de la comunicació.

—No hi és aquest reconeixement?
—No pot ser que quan hi ha un debat o un conflicte de llengua, els mitjans vagin a parar a la RAE [l’acadèmia espanyola]. El IEC ha de formar part de l’imaginari de tots els usuaris conscients de la llengua als Països Catalans. És una de les poques institucions que articula tot el territori de parla catalana. Som un notari de la llengua, però també hem de tenir capacitat per a conduir el canvi de la llengua. Tornant a la pregunta inicial, sóc una persona poc acadèmica. Poc capaç de representar més coses que a mi mateix. Però em costa molt representar unes sigles o una institució. M’agrada anar per lliure. Com a representant del IEC he de tenir una certa lleialtat, però puc aportar una mirada enjogassada amb la llengua des de l’amor. Seductora. I en contacte amb el món dels mitjans de comunicació, que són la nostra gran pedra a la sabata en matèria de llengua.