Màrius Sampere: ‘Venim de la vida, però també venim de la mort’

Màrius Sampere (1928) és un dels millors poetes de l’actualitat. El seu reconeixement s’ha fet esperar, però en els darrers anys la seva trajectòria s’ha acreditat amb nombrosos premis i distincions. El darrer que ha obtingut és el Lletra d’Or 2016, per L’Esfera insomne (LaBreu), un guardó que rep cada any el millor llibre publicat en llengua catalana durant l’any anterior. És un reconeixement més que merescut per un poemari monumental. La poesia de Màrius barreja la metafísica i la quotidianitat, i va més enllà, interpel·la i sacseja. És una experimentació constant que l’ha fet atrevir-se, després, amb Dèmens (LaBreu) i que, amb vuitanta-vuit anys, encara l’empeny a projectes nous. Cal llegir Sampere. Hi ha un abans i un després. Conversem amb ell, que té el repòs i la saviesa que concedeix l’edat.

—Sou un dels poetes vius més ben valorats, heu obtingut els guardons més importants. Però aquest reconeixement no ha arribat fins als anys noranta. De fet,  us heu considerat un poeta menystingut. Per què creieu que us han silenciat durant tants anys?
—Perquè en l’època en què jo podia ser reconegut hi havia uns altres poetes que ja eren molt reconeguts i feien ombra a tothom, com ara, i he de dir que va ser un bon amic meu, Miquel Martí i Pol. Quan hi ha personatges que destaquen tant, és fàcil que et minimitzin. Un altre motiu és la meva manera d’escriure. No he tingut mai una manera amable de dir, sinó que sempre ha estat una mica dura i antieclesiàstica. També pel fet que jo era fotògraf i em tocava treballar els caps de setmana, i això no em permetia de relacionar-me amb el món literari. Tot plegat va ser una barrera, una adversitat. Però, malgrat tot això, sempre he surat i he anat fent la meva, sense pressa.

—La poesia, la música i la filosofia, el triumvirat de la vostra vida. Quanta música i quanta filosofia hi ha en la vostra poesia?
—No ho he pensat mai [riu]. Sóc un enamorat de la música! Quan era petit ja m’agradava. La meva poesia és molt rítmica i s’ha basat en el fons musical que m’ha acompanyat durant tota la vida. Pel que fa a la filosofia, abans en llegia molta (Nietzsche, Balmes…). Quan ets jove i tens una mica d’inquietud, vols conquerir el món per mitjà dels teus pensaments i postulats, però com que això requeria molt de temps i no en tenia tant, al final vaig dir: ‘Faràs poesia i hi posaràs els teus pensaments.’

—La mort és un dels pensaments constants en la vostra poesia. Com ha evolucionat, al llarg dels anys, la vostra relació amb la mort?
—La mort és una força a la qual t’has d’acostumar. A mesura que passen els anys, et vas fent amic de la mort. Primer la trobes horrorosa, inacceptable, no t’agrada gens la idea de la mort, però a mesura que passa el temps t’hi vas reconciliant. Perquè venim de la vida, però també venim de la mort. Quan escric poesia, les càrregues i els pensaments van amb mi, i la idea de la mort també. He vist la mort en el món que m’envolta: se’t moren els avis, després els pares, després els amics… Sóc un supervivent. Amb vuitanta-vuit anys, deixes moltes coses enrere. I la poesia incessant, que ve sempre amb mi, reflecteix tot això. Al final et familiaritzes amb la mort i de vegades la trobes, fins i tot, en algun moment, desitjable.

—Déu també està molt present en els vostres versos. ‘He vist Déu baixar pel Besòs, l’única vegada que l’he vist, mai més’, dieu en un poema autobiogràfic. I en l’últim llibre, Dèmens, hi incidiu: ‘Cada ésser està sol i Déu no va venir’. Què és Déu, per a vós?
—És el resultat de la meva vida. Déu és moltes coses perquè en realitat ho és tot. I aquest tot, per ser tot, doncs no és ningú. Tant se val que diguis que Déu existeix o no existeix, perquè és el tot i tu formes part d’aquest tot. Topes amb la idea de Déu, amb la que t’han imposat, amb la que t’han dit, de la qual no saps res… Déu no és una cosa mística, sinó més aviat una qüestió de lògica metafísica. Tant se val si dius que creus en Déu o que no hi creus, perquè Déu és tan gran que ni tan sols existeix.

—Alguna vegada heu comentat que quan escrius un poema no sabeu d’on us surten les paraules, que és com si algú us dictés a cau d’orella allò que heu de dir. Palau i Fabre deia que el poeta era un mèdium. Parleu-nos d’això.
—L’escriptura sempre és el producte d’una actitud. Quan dius ‘ara tinc ganes de pensar’, ‘ara tinc ganes d’escriure’… T’arrauleixes i t’aïlles, i escrius allò que et ve al cap. Et plau la idea de dir: ‘No sóc jo, em vénen les paraules!’ Però, en realitat, no sabem de quina naturalesa som subjectes. Abans, allò que em feia escriure era fumar, després ja no he fumat més, i he escrit d’una manera més neta.

—La vostra poesia evoca imatges molt potents, que sacsegen i interpel·len. De fet, comenteu que vau escriure el llibre L’esfera insomne per associació d’idees, que us agradaven els conceptes, però que no vau pensar què volíeu dir. Creieu que hem d’aprendre a gaudir més de la poesia per l’impacte estètic?
—Això seria ideal. És com la música abstracta, no es pot interpretar d’una sola manera. L’art és per gaudir-lo. L’ideal del poeta seria que la gent gaudís més i amb més freqüència de la poesia, com passa amb la música. La música s’escampa, es filtra, es posa pertot arreu, però amb la poesia t’hi has de posar, per descobrir què diu el poeta, requereix una mica més d’esforç.

—Com que la matèria primera són les paraules, ens heu ensenyat que la poesia l’havíem d’entendre, però no sempre ha de ser així. De fet, la vostra mare, quan començàveu a escriure poesia, us va dir: ‘Això que dius m’agrada molt, però no ho entenc’. Cal entendre la poesia?
—Més que entendre la poesia, cal sentir-la. Apropiar-te-la, constatar que el teu món és aquest que et proposen. Cal sentir la poesia sense esforç. Com passa amb la música quan dius: ‘Això m’agrada perquè m’agrada, però sense cap més raó.’ La poesia està molt lligada a la bellesa de les persones, del món i de la vida (si és que li trobes bellesa). I aquí és on el poeta es defineix amb la seva personalitat. Hi ha el poeta floralesc, que veu bondat, i hi ha el poeta que també és un crític de la vida, i jo sóc en aquesta darrera branca.  

—També sou a la branca dels qui pensen que la poesia serveix per endreçar el pensament humà, per posar l’adjectiu adequat al caos. Després de tant de temps d’escriure poesia, heu pogut endreçar el pensament humà o encara heu creat més caos?
—Quan vaig descobrir la filosofia, em pensava que, amb el pensament humà, hom podia guiar i il·luminar els altres, però en realitat la poesia és una recerca constant, sempre una recerca. He trobat tot allò que he publicat, i déu n’hi do, oi? [Riu]. Es tracta d’una autogeneració constant: la poesia crea poesia, i, igual que la vida, la poesia genera bellesa i caos.

—Dieu que la poesia s’entén amb la lectura i, sobretot, amb l’audició.  Segons que vau afirmar, ‘la lectura de la poesia et transporta a l’interior de la mateixa poesia’. M’agradaria que ens transportéssiu a l’interior d’un poema vostre. Us puc demanar que en llegiu un?
—Ara ja no ho faig tan bé, eh! He perdut moltes facultats. Abans ho feia millor.

Encara reciteu molt bé!

Despreneu tanta solemnitat…

—Amb gairebé noranta anys i una consagració literària com la vostra sorprèn que us hagueu volgut reinventar amb els darrers llibres, L’esfera insomne i Dèmens.
—Això sempre. Hi ha poetes que escriuen un llibre i ja estan contents, però també n’hi ha que són més batalladors. Jo entenc que la poesia és una recerca del sentit, de la vida i de les paraules. Cada vegada que m’he posat a escriure un llibre nou, m’he dit a mi mateix: aquest llibre ha de superar l’anterior o, si més no, ha de ser diferent.

—Amb el vostre últim llibre, Dèmens, el repte no devia ser fàcil, perquè l’anterior, L’Esfera insomne, és tan bo que és gairebé insuperable!
—Sí, no va ser fàcil. Amb Dèmens sóc jo, que encara no m’he acabat, que encara visc, que vull continuar vivint, i que vull continuar dient. Recerco i cerco sense esforç, em surt de dins. Per exemple, ara he tornat a fet una cosa que no havia fet mai, que havia fet de jove i que havia deixat a mitges, que és escriure en castellà. Ho he fet per escriure diferent i per continuar allò que vaig començar.

—Expliqueu-nos més coses sobre aquests poemes en castellà. Realment la vostra poesia és una recerca constant, perquè dèieu que després de L’esfera insomne no teníeu pensat d’escriure ni publicar res més, i, en canvi, ha aparegut Dèmens… Què més vindrà?
—Els poemes que he escrit ara en castellà sortiran publicats d’aquí a poc amb el títol Nadie y la luz (Editorial Pre-Textos). També hi ha en marxa el projecte de les meves obres completes. I, a més, l’editorial Proa vol publicar els meus darrers llibres en un tom.

—La poesia catalana deu haver canviat molt, des que vau començar a escriure…
—Sí, ara la poesia s’ha acoblat a la realitat. Abans era un món romàntic inofensiu, i actualment la poesia s’ha integrat en la vida actual més problemàtica.   

—Des de la vostra experiència, quins consells donaríeu als poetes que comencen ara?
—Els diria que cadascú ha de ser qui és i no ha d’imitar ningú. En la poesia has de dir la teva. Els bons escriptors han subsistit perquè han tingut l’actitud de ser ells mateixos.

—I, per acabar, ens allunyarem del tema de la poesia, però ho farem, això sí, per mitjà dels vostres versos. Vau escriure: ‘Què els hem fet els catalans, a les hordes de fora, que no ens poden veure?’ Com veieu la situació política actual?
—És un problema de supervivència. Com en la poesia, tu vols ser tu i, per poder ser, has d’estripar, has de treure’t les mosques.

—L’estat espanyol seria una mosca, per tant?
—Un moscardó! [riu]. La lluita constant de l’ésser humà per a ser ell mateixa també es produeix en la societat. I estem en guerra perquè volem que ens deixin ser nosaltres. Això és aplicable a totes les facetes de la vida i, per tant, a la societat i a la poesia.

—I aleshores per a què serveix la poesia?
—Serveix per al màxim: res.

—[Riu] I aleshores, per a tot, també?
—Exacte. Res i tot és el mateix. Individualment la poesia serveix per autogaudir. Perquè t’agrada escriure, perquè t’agrada llegir, perquè t’agrada comunicar-te amb els altres i, sobretot, la poesia serveix per comunicar-te amb la teva part fosca, amb aquella que no és visible. Tot allò que fas al món és per una necessitat. Les exigències de la vida no les pots evitar i les has de practicar de la manera més agradable que trobis. Darrerament, però, ja no escric cada dia, ja no tinc grans necessitats ni grans propòsits. Ara, si no m’aturo jo, m’aturaran el cor o els pulmons. No sabem fins quan durarem, i això també és emocionant: la sorpresa permanent de la vida.