Màrius, el majordom

Màrius Carol (1953) va presentar dilluns al Círculo Ecuestre de Barcelona El camarot del capità (Destino), el llibre que repassa els set anys que el senyor Carol ha estat director de La Vanguardia (2013-2020) en primera persona. En diàleg amb Xavier Sardà, davant els socis d’un dels feus espanyolistes de la ciutat, la presentació de Carol en principi havia de servir per a fer un repàs del llibre, que explica bàsicament el procés català, però a la fi el tema a què va dedicar més estona, i precisió de detall, va ser la monarquia espanyola. Gairebé trenta minuts parlant dels Borbons, que ell coneix bé i de prop, perquè durant nou anys (1993-2002) va ser corresponsal de la casa reial espanyola. La manera com va explicar viatges, anècdotes i converses amb el rei d’Espanya fa entendre millor per què Màrius Carol en segons quins cercles és conegut amb el sobrenom de “Majordom”. En un país on segons el CEO només el 14% dels habitants són partidaris de la monarquia, l’actitud monàrquica de Màrius Carol crida l’atenció no solament per minoritària, sinó per servil. Impressionant el ventall que va oferir en tres trams d’una presentació que es pot veure sencera ací:

Per entendre de quina actitud parlem, aquí dos moments transcrits del diàleg Xavier Sardà  Màrius Carol. Moments que parlen dels viatges que Carol va fer amb el rei Juan Carlos I, durant set anys o vuit, quan “et senties el rei del mambo i amb l’avantatge que et donava la proximitat amb les reials persones”:

—Vas tenir el rei uns quants dies enfadat, per què? [Minut 31:40]
—El rei Juan Carlos em fascinava perquè sabia com era el poder. I si un dia algú deia que Màrius Carol havia fet un comentari, i tu anaves a donar-li la mà, es girava, com si no et veiés. No sabies què fer-ne, de la mà, te la posaves sota el braç. I un dia, després de dos o tres viatges, érem a la República Dominicana i jo pensava: no em veu, alguna cosa dec haver fet malament, jo. I ve i em diu: “Màrius, abraça’m. Tu sí que ets el meu amic.” I en aquell moment havies estat perdonat. Havies passat la penitència. Això ens pot fer gràcia, però són formes d’exercir el poder. Saber posar la distància.

—Jo t’envejo per la sahariana. [Minut 34:34]
—Extraordinari. Vam fer un altre d’aquests viatges meravellosos. Sud-àfrica i Namíbia. La capital, Windhoek, és la ciutat més neta que he conegut mai a l’Àfrica. Va ser colònia alemanya. Gent seriosa. I vam anar a veure la cooperació espanyola, que ajudava soldats, guerrillers, que vivien amb nens, a refer la seva vida després d’anys de guerra. Semblarà una beneiteria, però com et vesteixes per anar a la sabana? I no per anar a caçar. Vas a la sabana amb el rei d’Espanya i has d’estar una mica presentable. Què em poso, què em poso? I ho fas malament. Et poses un polo, un blazer damunt. Em vaig mirar al mirall i vaig pensar: has fracassat, Màrius. I quan va arribar el rei, i el seu seguici, veus que anava estupend. Jo anava fet un cromo, i ell amb una sahariana, camisa rosa, la bomba. I li dono la mà [fa el gest de reverència] i li dic: “Senyor, porta una sahariana que és la bomba.” Es gira i em diu: “T’agrada, eh?” “No és que m’agradi, és que és com s’ha d’anar”, li vaig dir. I és que al final, uns saben anar per la vida i uns altres, no. Passa una setmana, tornem a Barcelona i em truca el cap de seguretat de la casa reial. “Anaves enlloc?”. “Sí, anava amb la família”. “És que el rei et volia veure”. “Ah, doncs la meva família no se’n va enlloc. No es mou ningú”. I el rei em va invitar a esmorzar al club nàutic. Vam tenir una conversa molt interessant. La més interessant. I en un moment determinat em diu: “Un moment”. I em porta una sahariana. I me la va posar. Em va semblar un gran detall.

Vista l’actitud, vegem-ne l’opinió: “De tota la seva biografia, sobra el darrer capítol. I sense el darrer capítol, ostres. No sé com el tractarà la història. Potser una mica millor de com els tractem nosaltres. Dit això, va sobrar-hi el darrer capítol: aparició de Corina en la vida del rei. La va conèixer quan tenia la meva edat. I Corina vint-i-cinc anys menys. Guapa, atractiva, li agradava caçar, amb una agenda tan potent com la del rei, i ell en queda fascinat. Ella el coneix en una cacera, i em semblava que anava amb el duc de Wellington, que ja era molt gran, i que pràcticament va animar el rei que la conegués més. I a partir d’aquí tot és un desastre. Es deteriora molt la imatge, perquè el rei se n’enamora perdudament. I, encara més: un dia em truquen perquè es volia divorciar. En fi, són coses que passen.”

Si ho hem entès bé, segons Màrius Carol, la mala imatge del rei espanyol és cosa de Corina.

Vista l’opinió, la informació: “Sempre penso que rei abdica perquè és el darrer servei que ell fa al seu país. Se n’adona, convençut per Pérez Rubalcaba i Sáenz de Santamaria, que la monarquia està molt dèbil i o es fa el relleu o qualsevol dia se’ns ens pot anar avall. I el rei fa un últim acte de responsabilitat.”

PP i PSOE assessorant el rei d’Espanya.

“Ens divertirem”

“Avui ens divertirem”, deia el president de l’Ecuestre quan va presentar els dos ponents. I, certament, hi ha tres instants que l’audiència va riure amb ganes durant la presentació. Primer, amb el riure nerviós que se’ls va escapar recordant la frase de Rajoy a Carol (“No faré entrar els tancs per la Diagonal”) i la broma de Sarda posterior (“No, serà per Lesseps”). En segon lloc, amb la imitació de Jordi Pujol que va fer Xavier Sardà, en un dels pocs moments que es va fer servir el català, mentre Carol descrivia un Pujol garrepa amb els diners i provincià, davant les rialles de l’audiència. I, finalment, quan Carol descriu la seva visita als quarters de la Guàrdia Civil. Sí, la Guàrdia Civil va citar a declarar el director de la Vanguàrdia. Carol ho explica així:

“El març del 2017 La Vanguardia havia publicat un anunci a una pàgina perquè els catalans residents a l’estranger es poguessin acreditar. Si ho feien els donaven el carnet del Club Súper 3, la targeta sanitària i altres. I el fiscal considerava que això era el primer pas per controlar els catalans que vivien a l’estranger en la recta final del procés. La Guàrdia Civil em va citar. D’entrada, els vaig dir: jo sóc responsable dels anuncis? No, ho sóc de la informació. Però vaig anar a la Guàrdia Civil, i tot de càmeres a la porta. Ple de premsa, perquè abans hi anava el director de TV3, el de l’Avui. I aquests, aquests havien comès presumptes irregularitats molt distintes: ells havien publicat anuncis de la campanya del referèndum, cosa que no va fer La Vanguardia, perquè nosaltres vam decidir que no havia estat autoritzat pel Tribunal Constitucional. Hi havia la presidenta de la CCMA i el seu advocat em deia: està molt nerviosa. I jo: no m’estranya, us heu passat tres pobles. La veritat és que la Guàrdia Civil va estar molt atenta […]. I quan vaig sortir un guàrdia civil em va dir: ahir el vaig veure a la televisió. I jo: ai, què devia dir? I ell em va dir: I molt bé, eh. Molt bé. I vaig pensar: bé, bé, anem bé.”

I el públic reia feliç.

La resta de la presentació va servir perquè a Carol se li escapés quina gent del seu entorn amagava urnes, sense dir-ne el nom, però si el càrrec; que Sardà expliqués que els dies d’octubre del 2017 anava al despatx de Carol a La Vanguardia a fer-li de psiquiatre, i a calmar-lo, per després sortir i anar a la farmàcia a prendre’s la pressió, que Sardà es veu que també patia molt; i perquè Carol vaticinés que serà difícil que es formi govern a Catalunya, “perquè hi ha un senyor en una presó al costat de Manresa i un altre en un xalet una mica decadent a Waterloo que no se suporten”.