Marit Kapla: “La gent es pot sentir tan sola a Barcelona com en un poble petit de Suècia”

Marit Kapla (1970) va créixer en un poble minúscul a l’oest de Suècia, Osebol, on viuen unes escasses desenes de persones. La globalització, el magnetisme de la gran ciutat i la desaparició del treball artesà de la fusta encara han buidat més la vila. Kapla mateixa se’n va anar a viure a Gotemburg, a quatre hores i mitja en cotxe, perquè tenia set de vida urbana. Però de la ciutat estant, sentia prejudicis sobre la vida al camp i en llegia caricatures injustes als diaris, i va decidir de tornar a Osebol, dècades després, per entrevistar durant dos anys tots els seus veïns. El resultat és una mena de novel·la en vers de vora 800 pàgines que trena tot de vides senzilles amb una cadència captivadora. Ara, en traducció al castellà, Osebol, voces de un pueblo sueco, l’ha editat Capitán Swing. La traducció en català encara no existeix. Lluny de ser una història particular, les veus d’Osebol ressonen lluny: els problemes dels seus habitants també són, sovint, els problemes catalans i europeus.

—Hi vaig passar tota la infantesa. Vivíem una mica alçats, damunt d’una estesa de camps de patates. Vaig tenir una bona infantesa. El món és emocionant quan ets un nen, i jo mirava d’entendre’l.

—Un poble molt petit. Agradable per a nens i ancians, més complicat per als joves.
—Sí. A catorze anys ja vaig tenir ganes d’anar-me’n. Volia poder anar caminant al cinema o de compres. Volia una vida més urbana, com tants joves que creixen en pobles petits. I em vaig adonar que si volia treballar d’allò que m’agradava, me n’hauria d’anar d’Osebol.

—També era una qüestió d’aspiracions i expectatives, doncs.
—Sí. I de les expectatives dels altres. D’alguna manera, els adults ens deien als nens que no tindríem gaires opcions per a viure i treballar al poble. El món ens empenyia a anar-nos-en.

—Quina relació teníeu amb els vostres avis? Teniu una manera d’escoltar els altres que sembla pròpia de la gent molt avesada a escoltar la gent gran.
—Hi vaig passar molt de temps, amb els meus avis. Els materns. Vivien a la costa, al nord de Gotemburg. M’hi passava l’estiu sencer i tot el dia estava envoltada de gent gran, perquè acompanyava la meva àvia a veure els seus amics.

—Hi va tenir cap influència, en el paper que la memòria i la història tenen en la vostra manera de veure el món?
—Potser sí. M’encantava demanar-los que m’expliquessin la seva joventut, la seva vida. La meva àvia es va morir el 2009. De vegades, quan parlo amb la meva mare, em diu: “No m’ho havia explicat, això.” Sé coses de la meva àvia que la seva filla no sap. I després em va influir molt el periodisme. Vaig començar a fer de periodista a vint-i-dos anys, al diari local de Gotemburg, després d’haver estudiat a Estocolm. Entrevistava molta gent cada dia, i això va ser un entrenament.

—Com us va sorgir la idea de tornar a Osebol i entrevistar els vostres veïns?
—De petita volia ser escriptora. Llegia molt. La meva mare treballava en una biblioteca i n’agafava molts llibres. Però em vaig adonar que era poc freqüent, que una nena volgués ser escriptora. Les meves amigues volien ser perruqueres o floristes o mestres, i em vaig acabar avergonyint de voler ser escriptora. Fins que vaig trobar el periodisme. Després vaig treballar al festival de cinema de Gotemburg. Però, al cap de deu anys fent-hi de directora artística, vaig sentir que m’havia allunyat molt de l’escriptura. I vaig fer un cop de cap: “Vull escriure un llibre.”

—Quin llibre volíeu escriure?
—De seguida que vaig decidir que faria un llibre sabia que seria sobre Osebol. El meu poble. Feia molts anys que no hi anava. El meu pare s’havia mort d’Alzheimer, la meva mare s’havia traslladat. I cada vegada hi vivien menys nens. A partir dels anys setanta o vuitanta, va començar a créixer més canalla a la ciutat que al camp. La immensa majoria dels suecs viuen en pobles grans i ciutats. Em vaig adonar que ara la meva infantesa semblava exòtica.

—Us la miràveu amb nostàlgia?
—No. No. Vull remarcar-ho: no sóc nostàlgica. Però havia perdut el contacte amb Osebol i hi havia un debat social sobre els desavantatges dels llocs petits. El camp ha perdut gent i recursos i la ciutat n’ha guanyats. No reconeixia el camp de què parlaven els diaris de la gran ciutat. Eren texts plens de prejudicis. Hi llegia: “La gent del camp és d’aquesta manera i d’aquesta altra.” I jo sabia que no era veritat, i m’indignava. Vaig decidir escriure el llibre sobre Osebol per a mostrar a la gent com era de debò.

—Vau entrevistar desenes de veïns, llargament, durant dos anys. Per què en vau posar els testimonis en vers?
—Em va influir molt Svetlana Aleksiévitx. Bon punt els seus llibres van arribar a Suècia, me’ls vaig llegir tots. Em van agradar molt. Llegint La cara no té rostre de dona vaig pensar que havia de fer un llibre d’Osebol. Caminant per Gotemburg, vaig decidir que faria un llibre exactament com ella: “Me n’aniré a Osebol i entrevistaré tothom que hi visqui avui.”

—Va ser fàcil separar la tasca periodística del vincle que teníeu amb el poble?
—Vaig voler tractar tothom igual, volia ser molt professional. De la gent que surt al llibre, n’hi ha que els coneixia molt i n’hi ha que ni tan sols coneixia abans d’entrevistar-la, que hi van anar a viure més tard. Vaig entrevistar veïns que potser feia deu anys, vint o trenta que no veia. Els vaig deixar una nota en un paper perquè es recordessin de l’entrevista, els enviava felicitacions de Nadal perquè pensessin en el llibre. Els vaig dir que els deixaria llegir les entrevistes després i que podrien matisar el que havien dit. I estic molt agraïda que tothom va dir que sí, tret de dos veïns.

—Cap reacció curiosa?
—Un veí, l’Åke Axelsson. Li vaig trucar. “Ei, sóc la Marit. Quant de temps sense saber l’un de l’altre.” El seu fill jugava al parc amb el meu germà petit. Es va sorprendre. “Vull escriure un llibre sobre Osebol”, li vaig dir. Va fer un silenci i va contestar: “Per fi.”

—I per què vau decidir de posar les entrevistes en vers?
—Primer ho volia fer en prosa, com Aleksiévitx. Però vaig publicar tres de les entrevistes en una revista cultural. Per celebrar la publicació del número de la revista vam fer una festa i em va tocar llegir-ne una. I ho vaig fer recitant, com si fos poesia, perquè sentia que havia de fer-ho així. Un company escriptor em va enviar una carta i em va dir: “L’entrevista amb la Karin sonava com un poema. Per què no imprimeixes el llibre així?” I vaig veure de seguida que era la manera. El camí d’Aleksiévitx i el meu es van separar [riu].

—No sou nostàlgica, però quan mireu l’Osebol de temps enrere, què sentiu? Hi ha una manera de viure que s’ha perdut.
—Hi ha un sentiment de pèrdua, és clar. Al llibre hi parlen veïns que eren nens d’Osebol als anys 40 i 50, i aleshores hi havia dos terços més de població. Abans, tots els homes treballaven al bosc, talant arbres amb les seves mans, transportant-los pel riu per distribuir-los i vendre’ls. Ara tot es fa amb màquines. Va deixar de caldre que tanta gent treballés al bosc i la gent, sobretot els joves, se’n van anar. Sí: hi ha un sentiment de pèrdua, un record de com eren abans les coses. Però també en passen de noves i són interessants. Ara Osebol es torna a omplir de gent que ve d’Europa, de Budapest, dels Països Baixos i de més continents. No volen l’estrès de la vida urbana.

—Els immigrants fan renéixer aquests pobles petits, deshabitats, com Osebol. Aquí també comença a passar.
—Sí. És així. I conviuen amb els qui volen continuar vivint a la casa on van viure els seus pares i els seus avis.

—Després de la pandèmia, algunes famílies, sobretot amb canalla, han deixat la ciutat per anar-se’n a viure al bosc o al camp, més relaxats. A Suècia també hi passa això?
—Sí, però no en grans quantitats. Les zones on se’n van a viure aquesta mena de famílies no són pas tan allunyades de la gran ciutat. Els llocs que creixen de població són les àrees rurals prop de la vida urbana. La gent deixa el nucli central de la ciutat i els racons del camp més abandonats, i s’omplen les zones intermèdies. La ciutat continua essent atractiva, però ha de tenir més cura de si mateixa.

—Què voleu dir?
—Quan la ciutat esdevé massa incòmoda per a viure-hi, la gent se n’ha d’anar. Si els desplaçaments no són àgils, si és massa car viure al centre, la gent haurà de cercar un altre lloc per a viure.

—Creieu que en temps de globalització continua essent tan diferent viure en un lloc o en un altre?
—No tan diferent, no. La revolució digital ja ha arribat al camp, és clar. M’ho va explicar molt bé un professor expert en qüestions urbanes: avui tothom forma part d’una comunitat real i, alhora, d’una comunitat digital, virtual. La gent que viu al camp també és part de la comunitat digital. Ara no som tan dependents dels nostres veïns, dels nostres veïns físics, com ho érem abans. La gent del camp està tan informada com la de la ciutat. Una altra cosa és que hi hagi més oportunitats a la ciutat. A la província on hi ha Osebol no és fàcil de trobar-hi feina. La feina més freqüent allí, sobretot per a les dones, és tenir cura de la gent gran o bé fer de mainadera. Per als homes, treballar de constructor en infrastructures.

—I si no?
—Has de tenir una empresa. O pots mirar de viure del turisme, però és un sector molt dur. No pots viure tot l’any fent de guia turístic a l’estiu. Molta gent ha de fer un trencaclosques de feina per viure al camp.

—Hi ha una visió una mica romàntica de la vida al camp?
—Sí. A Suècia n’hi ha perquè molta gent té una segona residència en algun lloc, o la casa dels avis que la família ha mantingut. A l’estiu és molt bonic i la vida és molt agradable, però a l’hivern pot ser molt dur, fins ben entrada la primavera. Al camp, el clima t’afecta més. Les escoles tanquen, les botigues tanquen. Has de fer un sobreesforç. Però hi ha una cosa que m’agrada, del camp: et fixes més en les diferències de l’altre. A la ciutat de seguida trobes més gent com tu. El meu llibre tracta d’això: de com som diferents els uns dels altres, fins i tot en un poble tan petit, on la gent viu tan a prop. Per una banda, tots som molt diferents. I per una altra, em reconec a mi mateixa en tots.

—La solitud es viu d’una manera diferent, al camp suec, entre la foscor i el silenci?
—La gent es pot sentir tan sola a Barcelona com en un poble petit de Suècia. I pots tenir una comunitat tan forta a Osebol com aquí. Jo dic que la gent d’Osebol, en el fons, és exactament igual que tothom a tot arreu. Són tan diferents els uns dels altres com ho és la gent aquí. No creus que el sentiment més trist és quan et sents sol en una relació o en un grup de gent? No necessites el silenci ni la foscor per a sentir-te sol. Sí: pots sentir-te sol, però hi ha gent a qui li agrada sentir-se sola. Quan sóc al meu pis de Gotemburg i sento el soroll que fan els veïns, voldria estar sola de debò.

—Esteu interessada en la literatura catalana?
—Aquest estiu he estat al País Basc i a Catalunya, i he valorat molt que parleu la vostra llengua. Els drets lingüístics són molt importants per a mi. La societat sueca ha intentat reprimir el poble sami i la seva llengua, i ara, per fi, cada dia es veu amb més claredat com n’és, d’important, de preservar la llengua sami i que l’aprengui més i més gent.