Mariona Reig: “Interessa que una persona de setanta anys invàlida també sigui cridada a declarar”

Dimarts Mariona Reig va haver de comparèixer als jutjats de la Bisbal d’Empordà, on es va acollir per segona vegada al dret de no declarar. Primer havia estat investigada per un delicte d’incitació a l’odi, però ara també per injúries i amenaces. La causa es remunta al 2 d’octubre de 2017, quan va fer un comentari a Facebook contra un agent de la Guàrdia Civil espanyola que havia estat present, de paisà, en un col·legi en què es van produir càrregues l’1-O. Més tard, va ser investigada perquè l’home havia dit que la difusió de la seva imatge i els comentaris que l’acompanyaven, entre els quals el de la Mariona, li havien causat una baixa per depressió.

La causa s’ha mantingut secreta durant més de dos anys, té més de mil pàgines i hi ha set encausats, tot i que al començament eren vint-i-vuit. “Ja m’explicaran què diuen, aquestes mil pàgines”, diu la Mariona, veïna de Palafrugell de setanta anys. Parlem sobre el cas amb ella, que destaca el contrasentit d’estar encausada per una simple pregunta llançada després de la brutalitat de l’1-O. “Ni a la meva classe ni al pati no es deia una mala paraula”, explica com a mestra jubilada. “Jo no seré la primera a incomplir aquests valors!”

—Com esteu, després d’haver anat a declarar per segona vegada dimarts? 
—Estic tranquil·la perquè no he fet res mal fet. Allò que vaig escriure és fruit del primer  d’octubre del 2017, i ho vaig escriure el dia 2. Va aparèixer una publicació a Facebook on sortia un agent de la Guàrdia Civil que havia participat en el tancament d’uns col·legis electorals on hi va haver un ús excessiu de la força. Vaig llançar una pregunta a l’aire sense esperar resposta: “És de Tortosa? Anem a fer-li una visita i li tornem el favor?” Res més! Una pregunta llançada a l’aire… Ningú no em va contestar ni em va seguir la veta. No vaig fer-ho en imperatiu, no vaig dir: “Anem-li a fer una visita i tornem-li el favor.” Tampoc no vaig proposar d’anar-hi cap dia en concret. Després de quatre anys, ni hi he anat ni he fet anar-hi ningú.

—L’agent us acusa a vós i sis encausats més de ser responsables de la seva baixa laboral per depressió, arran de l’angoixa que diu que li va causar que la seva imatge es fes viral. Què en penseu? 
—Només vaig fer una pregunta, em costa d’entendre la situació d’incapacitat laboral, sincerament… Ja m’explicaran què diuen, aquestes mil pàgines que té el cas! A més, no sé si han vist les condicions en què estic, que em premen un dit i caic a terra… Tinc un 75% de minusvalidesa i mobilitat reduïda. Havia estat valenta, abans, però ara, no! [Riu.] Qui no estava enrabiat, el dia 2 d’octubre? Vam rebre fort! Ningú no es podia imaginar aquella brutalitat.

—Com el vau viure, aquell dia? 
—Jo no vaig rebre, però el vaig viure amb molta por i vigilant sempre que no vingués la Guàrdia Civil ni la policia nacional. La gent no marxava, es quedava per defensar els col·legis, però es va viure amb molta por. Però això que vaig escriure no és fruit de la ràbia, és fruit d’allò que va passar, una manera de dir: “Ja està bé!” No pas per anar-li a fer la visita de veritat… Era un comentari que vaig fer com a persona lliure i individual. Pensava que era lliure, vaja…

—Com us ha afectat el cas?
—No és del meu gust, la veritat. Però no em fan por perquè no tinc intenció de fer mal a ningú. El meu entorn en general no està gaire preocupat perquè saben que sóc valenta i forta i agafo la vida tal com ve. Si em posen un obstacle davant, miro de saltar-lo. He estat mestra de l’escola Vedruna de Palafrugell durant quaranta-quatre anys i he ensenyat coneixements, però també valors, entre els quals la justícia. Els coneixements es perden o es poden buscar a internet, però allò que queda són els valors. També he estat escolta a la Bisbal i vaig fundar l’escoltisme a Palafrugell. L’escoltisme ensenya valors, i hi he dedicat la meva vida sencera. Ni a la meva classe ni al pati no es deia mai una mala paraula. Jo no seré la primera a incomplir aquests valors! No tinc males paraules al meu vocabulari ni en trobaran de meves a Twitter, Facebook ni enlloc.

—Continueu fent servir les xarxes sense por? 
—M’hi miro… No escric pas allò que penso, evidentment. Aconsegueixen que la gent agafi un cangueli terrible. Els independentistes del meu entorn no estan gaire preocupats per mi, però els espanyolistes que conec sí que em diuen que és millor que calli. Però em fan costat i ho troben horrorós… Com més coneguda és la persona, més por fa a la resta de la gent que li pugui passar el mateix. Els meus ex-alumnes i pares d’ex-alumnes m’estimen i m’ho demostren constantment. Com més m’ataquen a mi, més acollonits estan!

—Creieu que heu rebut prou suport i que els represaliats anònims en reben?
—Sí, per part de catalanistes i independentistes, evidentment. Em va venir a donar suport molta gent, com ara la Dolors Bassa. Som amigues íntimes perquè havíem treballat juntes de mestres. Sempre he estat al seu costat i l’he anada a veure a la presó. Li enviava cartes i fins i tot li vaig arribar a enviar acudits perquè es relacionés amb les preses, perquè el nivell intel·lectual era molt diferent. Es veu que reien amb els meus acudits…

—Sou membre del CDR Peix Fregit de Palafrugell. Heu estat involucrada de més maneres en l’activisme independentista?
—Em vaig fer independentista quan va començar tot perquè Espanya no ens estima. Si ens cuidés bé, no marxaríem pas. Però Espanya ens tritura. No he estat mai a cap partit polític i sóc del CDR, però gairebé no puc fer res. Només corregeixo les cartes i els estatuts. Res més… Però interessa molt que una persona de setanta anys invàlida també sigui cridada a declarar perquè tinc tots els números per no poder-hi fer res. Sóc invàlida i gran, no puc fer res. També hi ha infinitat de joves que pel fet de ser-ho ja són considerats més criminals que no pas jo. No és així. Es jutja els rapers per dir el mateix que diuen els diaris, per exemple. És una incongruència total i absoluta.

—Com veieu la situació política i de repressió contra l’independentisme?
—La política, molt malament, perquè no ho aconseguirem, jo no ho veuré. I la repressiva, fatal. Veig que no hem sortit de la democràcia orgànica, que era com en deien a la dictadura… Crec que la independència no es pot tornar a arrencar des d’on ho vam deixar, perquè es va fer mal fet. Totes les veïnes em deien que anés a celebrar la independència, però jo no vaig sortir a beure xampany. Els deia que eren boges, que no es poden fer les coses d’avui per demà. En una escola, no es poden canviar les coses en un moment! Tot vol un procés i ser estudiat. Aquell dia de la declaració, estava congelada, em vaig quedar igual…