Mariona Carulla: “Millet no volia que fos la presidenta, però la junta es va plantar”

Mariona Carulla és a punt d’acabar el tercer i últim mandat com a presidenta del Palau de la Música i l’Orfeó Català. Va assumir el càrrec en el moment més complicat per a l’entitat, quan es va descobrir el frau de Millet i Montull a la institució. La seva presidència ha estat marcada per aquest cas i per la feina que ha fet per demostrar el frau i rescabalar els diners robats. “No m’hauria pensat mai que seria presidenta del Palau de la Música, no era en les meves aspiracions.” Diu que va assumir la presidència en funcions perquè la junta la hi va obligar. Així ho marcaven els estatuts. Si hagués estat per Millet, no l’haurien triada. “Volia que fos president Arcadi Calzada.”

En aquesta entrevista, Carulla repassa aquells dies convulsos i fa balanç dels seus tres mandants: “La valoració és molt positiva.”

—Una dècada després d’haver començat, toca posar punt final a la presidència del Palau de la Música i de l’Orfeó Català. Quina valoració en feu?
—És molt positiva. Naturalment, ara venim d’una època complicada amb la covid-19. Però no en tenim cap culpa i, malgrat tot, ho hem passat de la millor manera possible, molt professionalment. Hem estat un exemple en la gestió d’aquesta situació. De seguida que vam poder vam tornar a obrir i vam programar concerts. Traient aquest parèntesi, de totes les coses que van passar un cop es va haver arreglat allò que va fer Millet, la valoració és molt positiva. Tot plegat es pot quantificar: amb el nombre de concerts que fem, amb la inversió, amb el pressupost, les entrades, en públic… Totes són xifres ascendents.

—Vau assumir la presidència en el moment més complicat d’aquesta institució, quan es destapà tot el frau. Com recordeu aquells dies?
—Els recordo amb gran neguit i tensió. La meva família tenia amistat amb Millet. El meu pare i el seu havien estat fundadors d’Òmnium Cultural, havien fet moltes coses junts. No érem gaire amics, però ens coneixíem des de petits. Els primers dies no m’ho podia creure. Crec que, en realitat, no s’ho creia ningú. Va ser amb les auditories que vam anar veient que era veritat. Ens va anar demostrat tot allò que havien defraudat. El 3 d’agost ja tenien papers que demostraven que havien robat sis milions. Va ser aleshores que vam veure que havíem de fer canvis.

—Quins canvis?
—El setembre vam reunir el patronat, en què hi havia més d’un centenar de persones, per dir-los que havíem de fer-ne un de nou. Amb el format actual era impossible de fer els canvis necessaris. Per a fer un canvi, necessitaves la meitat més un dels membres del patronat. I aquí no venien més de setanta persones cada vegada que els convocaves. En aquell moment ningú no es creia que Millet hagués robat, es pensaven que era una d’aquestes coses que passen al nostre país, que havien mogut fils contra seu. Però gràcies a aquesta auditoria vam demostrar que no era així, que se’ls havien endut i, per tant, era molt important de fer una reestructuració molt seriosa. Vam demanar a la gent del patronat que hi renunciessin per crear un petit patronat més àgil que pogués fer totes les modificacions que havíem de fer. Ho vam aconseguir.

—Els primers mesos devien ser complicats…
—Anàvem d’ensurt en ensurt. Eren dies llarguíssims. Començàvem a les nou del matí i a les nou del vespre encara érem aquí. La gent era fora, feia vacances. I vam demanar que, quan toqués una secció, el cap vingués al Palau. Tots van respondre, i els que no ho van fer, ja vèiem per què no ho feien…

—Quan vau assumir la presidència éreu vice-presidenta de l’entitat. Per tant, quan va passar tot plegat éreu dins la institució, teníeu una responsabilitat. No havíeu sospitat res? No vau notar res estrany?
—Millet era molt hermètic. No et deixava penetrar a la institució. Ni a mi, ni a ningú de la junta. Vèiem que es feien coses. Per exemple, es va construir aquest edifici on som ara, es va fer el Petit Palau… No hi havia deutes. Era impossible de veure. La comptabilitat i la gestió, la portaven entre en Montull, la filla d’en Montull i en Millet. Eren molt tancats. Tenien una comptabilitat doble. La que ens ensenyaven a nosaltres i als auditors i la real. L’auditoria sortia bé, i això feia que tinguessin una sensació de tranquil·litat. Quan ets en un patronat, si els auditors et diuen que tot està bé, t’ho creus. També sóc al patronat de la Sagrada Família, i me’n fio molt, d’allò que em diuen els auditors. Però és que, a més, hi havia un auditor de la Generalitat i no va trobar mai res.

—Els cors no n’estaven contents, de Millet. No us va arribar?
—No, no arribava. És veritat que va anar bandejant l’Orfeó i traient-li pressupost. No li sortien els comptes, i els treia de l’Orfeó. Fins i tot va arribar a crear un fòrum, que en deia Amics del Palau, per substituir els socis de l’Orfeó, que li feien nosa. En aquell moment, no te n’adonaves, perquè tothom seguia aquesta estratègia. Ara és molt fàcil de dir, però no és una cosa d’avui per a demà, ho va anar fent progressivament. Millet ja es preocupava de no transmetre cap sensació de res. I mira que no anava mai a escoltar els cors. En canvi, la meva mare i jo ens en fèiem un tip.

—I s’ha canviat res perquè, si tornés a passar, els canals funcionessin més bé?
—Hi ha hagut una reforma dels estatus i de la governabilitat. Els estatus tenen l’objectiu que el president sigui una persona que la societat vegi amb bons ulls. Per això es demanen cent avals. És un filtre. Sembla que no, però costen d’aconseguir. L’entrada de socis també l’ha d’acceptar la junta. D’aquesta manera es vol assegurar que no comenci a entrar gent que no estimi la institució i tingui uns altres interessos. Qui entra al Palau s’ha d’estimar el país i la institució. De cara a la governabilitat, ha canviat que ara és una sola fundació. A més, dins la fundació hi ha representats els tres actors que tenim al Palau de la Música: els socis de l’Orfeó Català, els mecenes i les institucions públiques. S’ha obtingut un equilibri perquè tothom hi sigui representat. Tothom se sent confortable, i en qualsevol moment pot vetar alguna cosa. Hi ha hagut molt de consens i transparència. Ara seria molt difícil que tornés a passar una cosa semblant a la de Millet.

—Quan va passar tot plegat, les assemblees de socis de l’Orfeó eren molt concorregudes. Molta gent anava a votar. Ara tot ha anat a la baixa. Us preocupa? És important que els socis controlin la feina que es fa?
—No em preocupa. Vés a qualsevol institució i veuràs que passa això mateix. Quan tot va bé i no hi ha problemes, la gent perd el compromís d’anar a les assemblees. En canvi, quan les coses van malament, la gent es preocupa. I també està bé que sigui així.

—Després d’assumir la presidència en funcions, vau decidir de presentar-vos a les eleccions. Hi va haver gent que va dir que no tenia sentit, que tota la junta havia de dimitir perquè éreu responsables d’allò que havia passat. En algun moment vau pensar a dimitir?
—Voleu que us digui la veritat?

—És clar…
—Vaig assumir la presidència en funcions perquè m’hi van obligar. Per estatuts, la vice-presidenta havia d’assumir aquesta responsabilitat si el president s’absentava. No m’hauria pensat mai que seria presidenta del Palau de la Música, no era en les meves aspiracions. Millet tenia un altre nom sobre la taula. No volia que jo fos la presidenta, volia que ho fos Arcadi Calzada. Però la junta es va plantar i va dir que no podia ser. Hi havia uns estatuts i s’havien de complir. Per tant, no vaig tenir alternativa. Millet em va dir que serien tan sols dos mesos, perquè després tot s’aclariria. Vaig pensar que, per dos mesos, ho podia fer. Ara, quan vaig entrar i vaig veure tota la problemàtica, vaig veure clar que no me’n podia anar. Tinc molt de sentit de compromís. I tenia clar que havíem de treballar d’una manera imparcial. Hem anat a buscar qui va fer el frau i hem aconseguit el màxim de rescabalament. Ningú no ens ha pogut fer canviar de parer. Sempre hem fet costat a les investigacions.

—I com vau passar de pensar que no ho podíeu assumir a estar-vos més d’una dècada a la presidència?
—De mica en mica, vaig veure que podia. Al cap d’un any i mig, quan hi va haver les eleccions, ja tenia un coneixement, una estima i un compromís. Vaig pensar que era la persona adequada per a continuar. Calia continuar perquè tota la neteja que la institució necessitava no s’havia acabat. Calia tornar a fer brillar el Palau de la Música i l’Orfeó Català. Els cors van ser una prioritat des del primer minut. Quan en vam saber les dificultats, de seguida en vam triplicar el pressupost. Vam veure claríssim què havíem de fer. A més, ens vam adonar que hi havia gent que volia arribar a la direcció del Palau amb objectius que no eren bons per a la institució. No volien programar concerts. Volien que el Palau fos dels socis i que el fessin servir per a celebrar les festes familiars. Hauria estat un palau molt pobre. Vaig presentar-me per això… A més, tenia la consciència molt tranquil·la. És veritat, no me n’havia adonat, però les institucions, tampoc.

—Si mirem la vostra presidència, podem dir que hi ha dues etapes. I totes dues tenen dos noms molt destacats: Joan Llinares i Joan Oller.
—Sí. Crec que tots dos directors generals van ser molt adequats per al moment. Joan Llinares per la seva formació, i la seva manera de ser, va ser adequadíssim per a resoldre el desgavell que tenia la institució després de l’entrada dels Mossos d’Esquadra i el frau de Millet. Sabia molts secrets de la justícia. Sabia què s’havia de fer perquè no ens posessin una administració judicial, que hauria estat molt perjudicial per a la institució. Va saber anar a buscar Deloitte perquè fes una auditoria molt profunda per saber tot el que havia passat. És expert en corrupció, i, per tant, ho coneixia tot molt bé. I, a més, va ser un bon gestor en la part artística. Perquè tot i la situació en què estàvem a final de juliol, i tot el que va passar, vam treballar de valent tot l’estiu per reobrir la temporada el 3 d’octubre, amb tota l’esplendor, com si no hagués passat res. Ho vam fer expressament, perquè la gent retornés la confiança a la institució. Totes les institucions i els mecenes ens van donar suport. Volíem deixar clar que, a partir d’aquell moment, la programació del Palau de la Música era normal. La lluita judicial continuava, però no havia d’afectar el nostre dia a dia. Havíem de dir que continuàvem, que érem els de sempre. Vam fer molta feina perquè l’Orfeó fos la cara més amable. Ens vam inventar el concert de nadales a la plaça del Rei, que ara s’ha convertit en una tradició. Estem molt agraïts a la feina de Joan Llinares. Es volia agafar un any sabàtic, però quan va passar tot això va acceptar aquesta feina i s’hi va abocar.

—I va arribar el dia que va decidir que se n’anava…
—Sí, va ser molt honest, i va arribar un punt en què em va dir que ja no em servia. Em va fer veure que necessitàvem algú que realment en sabés, de música, i que pogués fer una bona programació. Aleshores vam anar a buscar en Joan Oller.

—Com ha estat treballar amb Joan Oller tot aquest temps?
—Joan Oller és una persona molt formada. Hi ha poca gent amb la seva qualitat. Té la carrera d’ESADE, que li dóna tota la formació en gestió. Però després té la carrera de música, que li dóna formació per a ser un gran programador artístic. I, a més, té una tercera carrera, de filosofia, que li va molt bé per a tenir les idees clares. Li va fer molta il·lusió venir al Palau. Se sap tota la història de la institució. Se sent seu el Palau com si hi hagués estat tota la vida. El Palau atreu, és una institució que es fa estimar.

—Què signifiquen, per a vós, el Palau de la Música i l’Orfeó Català?
—Tinc molta admiració per la gent que ho va impulsar tot plegat. He llegit molt sobre això. La institució va començar amb una força que es va transmetent de generació en generació. Per això estic convençuda que el Palau durarà molts anys. Perquè m’entengueu… L’Orfeó Català va començar amb el cor d’homes. Però de seguida van tenir la valentia i la modernitat de fer un cor “de senyoretes”, que en deien aleshores. Cal recordar que en aquell moment això era molt malvist. Ho van fer i així van poder cantar les obres simfòniques corals, que és allò que Millet tenia al cap. Però és que al cap de quinze anys d’haver-se fundat, ja es van proposar de fer un edifici per a poder assajar i van tenir la valentia de fer un palau com aquest… És claríssim, aquesta gent creava coses per al futur, per a la posteritat. La història de l’Orfeó Català és meravellosa. Té una potència… També és veritat que la gent en aquella època era molt potent. Tinc una admiració grandíssima per aquesta institució. I te’n diré més, tinc una admiració molt gran pels cantaires. Que d’una manera voluntària, la gent hi dediqui temps que podria dedicar a la família o als amics per venir assajar… m’admira molt.

—Hi ha una part d’aquesta estima per la institució que ve de família, no?
—Sobretot de la mare. S’ho estimava molt. Venia a tots els concerts, coneixia tots els treballadors de la casa i els directors. S’ho estimava molt!

—Us emocioneu quan parleu de la mare…
—Sí, mira com era la mare. Es va morir a noranta-sis anys. Saps què és l’última cosa que va fer abans d’ingressar i morir?

—…
—Va venir a un concert del Cor Jove de l’Orfeó Català al Palau de la Música. Cantaven el Rèquiem de Fauré. Va demanar un taxi i va venir. Tota sola, amb la companyia d’una infermera. Mira si s’ho estimava. Va ser l’últim acte que va fer voluntàriament. A la nit, quan va sortir, ja li feia mal la cama. Era una embòlia, i ja no se’n va sortir. Però, per sort, va poder veure la meva presidència. Quan va morir ja havíem superat la part més complicada. Em va ajudar molt. La primera vegada que em vaig presentar, va patir molt. I va decidir de fer-se una oficina i va trucar a totes les amistats perquè em donessin el vot. Devia trucar al voltant de dues-centes persones. Va fer una feina tremenda…

—Mariona Carulla és qui és pels seus pares? Tenen un paper clau?
—Sí, els meus pares són grans exemples de compromís i rigor. Ma mare tenia el sentit de compromís al moll de l’os. Si s’havia compromès amb res, era capaç de deixar de fer coses que realment li venien molt de gust. I això et queda. Per una altra banda, mon pare ens va ensenyar moltíssim. Era molt bon gestor. Va ser una persona molt capdavantera. Era advocat. Volia ser notari, però durant la guerra del 1936-1939 es van aturar les oposicions i aleshores va decidir de començar l’empresa. Tenia molta visió amb la publicitat, i així va aconseguir que l’empresa tingués molt bona marca. A casa, mentre sopàvem, sempre veia com ho gestionava. I va fer pòsit. De fet, això s’ha quedat per sempre en mi. Sempre ho he dit, el logo sempre ha de ser molt present.

—Era un empresari molt implicat en tot allò que passava a la societat.
—S’implicava molt en qüestions culturals. En cert moment, va deixar Agrolimen i es va dedicar a la cultura. Mon pare ens va transmetre l’amor per la cultura i el país. I els germans ho hem seguit. Tenim un sentit de deure amb la societat i per això hem decidit de continuar la Fundació Carulla. De fet, ara ja impliquem la generació següent. Per nosaltres és molt important de transmetre aquests valors que ens van ensenyar els pares.

—Com vau viure el procés?
—A l’empresa sempre ho hem tingut clar. Has d’anar molt amb compte, perquè l’objectiu és vendre. Pots ajudar, però no cal manifestar-se. Sempre hem tingut aquesta idea que ens van ensenyar els pares. Si t’hi fixes, sortim molt poc. Els meus germans gairebé no surten mai. I, de fet, els esverava que hagués de sortir tant als mitjans com a presidenta del Palau. Ara descansaran. Trobaven que era massa exposició.

—I al Palau?
—He procurat que els nostres propòsits siguin la música i la catalanitat d’arrel. Pensa que ho fem tot en català. Treballem molt per afavorir la cultura catalana i els músics d’aquí. La meva visió ha estat que cap polític no vingués al Palau, el volíem preservar. Ara, sí que hem permès que els cantaires ensenyessin estelades o el llaç groc. No ho hem fomentat, però és un exercici de llibertat i l’hem permès. Ara, el Palau no s’ha polititzat.

—Durant una època precisament us van atacar per això…
—Sí, la gent sempre diu moltes coses. Una cosa que he après de l’empresa és que no s’ha de desmentir res. Hi ha un escrit que et molesta sobre l’empresa i el llegeix poquíssima gent. Si respons per desmentir-ho, li dónes visibilitat i és pitjor. I amb això igual… Tenim molt clar què volem ser.

—I ara, què?
—Continuar amb el mateix que he fet sempre. He estat molt vinculada a institucions. Sóc la vice-presidenta del patronat de la Sagrada Família i la presidenta del concurs Maria Canals. La presidència del Palau m’ha robat molt de temps i no he pogut dedicar-me tant com voldria a aquestes altres institucions. Ara m’hi vull centrar.

—És a dir, que no us n’aneu a casa, no?
—No! Tinc quatre fills, i deu néts, i els he deixat de banda per moltes coses del Palau de la Música. Ara no pararé de fer coses, però els podré dedicar més temps. Durant aquest temps tenia un moment intocable per ells. Cada dimarts venien a dinar a casa, i això sí que sempre he dit a la secretària que era sagrat. Tenia clar que si jo començava a fallar algun dimarts, aleshores podrien fallar ells. En canvi, si jo sempre hi vaig, ells tampoc no fallen…

—Què us agrada fer en el vostre temps lliure?
—M’agrada fer excursions. I, és clar, la gent de la meva edat, com que no treballa, pot fer excursions entre setmana. Jo normalment no podia perquè tenia coses del Palau o de l’empresa. Ara podré anar-hi. I fer esport m’agrada molt. També m’apuntaré a cursets. M’agrada molt aprendre. Tinc moltes inquietuds. A l’Ateneu Barcelonès fan uns cursos magnífics, però no podia apuntar-m’hi. Ara sí. Tot això m’enriquirà més.

—No sé d’on traieu les hores i l’energia.
—Tinc molta energia. No paro en tot el dia, i arribo a la nit tan fresca. És una sort.

—Finalment, quin consell donaríeu al nou president de l’Orfeó Català, Joaquim Uriach?
—Ja li he donat alguns consells personalment. Però sobretot li diria que estudiés bé els orígens de l’Orfeó Català, perquè és allò que et dóna la tònica del que has de fer. Una gent valenta, que s’avançava al seu temps. I hem volgut continuar-ho fent. Per exemple, ara amb la plataforma digital. És una feina molt pionera, i cal continuar per aquí.