14.01.2018 - 22:00
Mário Zambujal (1936) és avui per avui un dels periodistes i escriptors més reputats de Portugal. Als quinze anys va començar a publicar alguns relats i cròniques a la premsa local per a sorpresa dels seus pares, que veien estupefactes que aquell noi que suspenia una carretada d’assignatures de sobte demostrava un talent innat per explicar històries. Durant una bona part de la seva vida va haver de barallar-se amb la censura de la dictadura més llarga d’Europa, el règim de Salazar i Marcelo Caetano que va acabar amb la Revolució dels Clavells. El 1961 es va integrar a la redacció de A bola, diari esportiu. D’aquí va passar al Diario de Lisboa i després al Récord. El 1970 es va integrar com a cap de redacció del Diari O século on va viure la nit més intensa de la història recent portuguesa. En sortí per dirigir durant mig any el Mundo Desportivo i el 1975, després de l’estiu calent, va integrar-se al Diario de Notícias com a redactor en cap (aquest és l’únic mitjà que sobreviu juntament amb l’esportiu A bola, d’aquells on treballà Zambujal) i després O Sete, del qual va ser el primer director. D’aquí va passar a formar part dels primers equips democràtics de la Radio Televisió Portuguesa.
La seva carrera literària va començar el 1980, quan va publicar la Crònica dels bons trinxeraires, llibre que ha venut més de 50.000 exemplars a Portugal i un dels principals longsellers del país. El llibre el va traduir Anna Cortils per a l’editorial Alrevés i enguany l’autor tancarà el festival Tiana Negra amb un debat sobre la figura del perdedor que mantindrà amb Jordi Ledesma. Serà el dissabte 20 al final de la tarda a Tiana. El dia abans, a les 18.00 hores, farà un acte obert a l’Escola Oficial d’Idiomes. Hem parlat amb ell d’aquest llibre i de la seva visió sobre el periodisme. És una visió encara romàntica, és clar, pròpia del novel·lista que escriu els seus llibres a mà, tal i com va començar.
—L’any 1980 vau escriure la Crònica dels bons trinxeraires, la vostra novel·la més coneguda i l’única que s’ha traduït al català. Com va sorgir en aquell moment la necessitat d’escriure aquest llibre?
—La Crònica dels bons trinxeraries va néixer en un impuls per divertir-me a mi mateix durant una quinzena de dies que tenia de vacances i que estava sol. Vaig decidir seguir l’impuls per veure què en sortia i al final vaig acabar el llibre, que es va publicar fa quasi quaranta anys i del qual continuen apareixent-ne noves edicions.
—En la novel·la destaca la figura del perdedor (en aquest cas dels perdedors, ja que tota la banda que retrata està formada per perdedors) com a figura imprescindible de la novel·la negra. Hi esteu d’acord? Són en Renato i la seva banda uns perdedors?
—Sí, hi estic d’acord, la figura dels perdedor és important en aquest tipus de narrativa. En el cas de Renato i de la seva banda, acaben per ser fatalment perdedors, com passa sempre a la novel·la policíaca: els ‘dolents’ no solen triomfar mai.
—Per què l’objectiu de la banda per fer el gran robatori de la seva vida és la col·lecció Lalique que s’exhibeix al museu de la fundació Gulbenkian a Lisboa? Sou ben rebut en aquesta institució?
—Vaig decidir que fossin aquestes joies perquè per fer un colp grandiós i sensacional havia d’escollir un objectiu que fos igual de grandiós. La col·lecció Lalique és preciosa i la quadrilla de Renato havia d’intentar fer un assalt que commocionés el mon. I sí que hi sóc ben rebut, jo els he donat fama. Però no em perden de vista quan hi vaig.
—Creu que aquesta novel·la i l’èxit continuat que ha tingut al llarg del temps ha amagat una mica la resta de la vostra producció?
—Sense cap mena de dubtes, des d’aleshores he escrit llibres millors que aquest, però els Trinxeraires continua essent el llibre preferit dels meus lectors, el que millor es ven. Tinc lectors que el van regalant contínuament.
—Com valoreu el fet que el llibre s’hagi traduït al català?
—Quan em van donar la noticia des de l’editorial, ara fa uns quatre anys, crec, em vaig posar molt content. Catalunya és una terra d’escriptors admirables i a mi em fa una especial il·lusió que els meus Trinxeraires expliquin la seva història en català. Em va fer gràcia que tants anys després de la publicació alguna editorial s’hi interessés.
—Quina penseu que és la clau de l’èxit d’aquest llibre que ha fascinat milenars de lectors a Portugal, que fins i tot va tenir una pel·lícula, i ara més recentment fins i tot un musical?
—Aquest èxit es deu als dos pols que estructuren l’obra i que la converteixen en quelcom que està a mig camí – o barreja- l’humor i el romanticisme. El llibre pretén divertir als lectors per la comicitat dels personatges, però també vol fer-ho per les especials particularitats que té una quadrilla amable, que està en contra de les armes i de la violència, un punt que deixen molt clar al llarg de tot el llibre.
—Vos sou sobretot conegut com a periodista, i els vostres inicis, a més a més, són a la premsa esportiva. Què aporta aquest tipus de de periodisme als conradors d’aquest ofici? Diuen que és la millor escola…
—Estic molt d’acord en el fet que la dinàmica del diari esportiu contribueix de forma decisiva a fer un bon exercici per al cervell. Tot i això, quan jo vaig entrar a la redacció del diari A Bola (esportiu) ja feia temps que escrivia contes i cròniques de diverses menes.
—Sembla que en els darrers temps vivim en l’era d’allò que hem decidit anomenar postveritat. Com podem combatre la mentida institucional?
—És difícil de distingir, aquesta postveritat, que és una forma de ficció disfressada de seriositat, perquè ens està assaltant per tots els mitjans d’informació. De cada vegada el ciutadà té menys confiança en els mitjans i en els seus governs i això és un dels símptomes que mostren que les democràcies estan malaltes.
—Així doncs, creieu que en els darrers temps estam perdent qualitat democràtica i que això ja es pot començar a veure en els diaris?
—Com deia abans, estam perdent la confiança en els mitjans, especialment en la premsa escrita, ja que molts d’aquests mitjans abusen d’allò “sensacional” per captivar el major nombre possible de lectors. Crec que al final triomfarà el periodisme que mantingui el pudor i el rigor que ara alguns ja han perdut.
—Heu treballat en molts diaris que tenien les seves seus al mític Bairro Alto de Lisboa quan els bars eren una extensió de les redaccions… aquesta convivència entre periodistes ha acabat ja per a sempre?
—És que avui la vida és molt diferent i les persones estan molt disperses. Quan jo era el cap de redacció de O Século, entre el 1970 i el 1975, hi havia persones que en el seu dia lliure anaven al diari perquè aquell era l’únic lloc on es trobaven bé. També era cert que la majoria no tenien cotxe, ni segona residència ni plans per al dia lliure, no tenien les coses que avui són considerades com a naturals. Actualment, les persones estan molt més allunyades entre elles i més enganxades a les màquines. No en sóc enemic, de les màquines, per exemple de les que ajuden a la ciència mèdica o fan grans obres d’enginyeria, però n’hi ha que són abominables.
—Considereu que els ordinadors també varen allunyar les persones?
—En el meu temps hi havia el soroll de les màquines d’escriure i el xivarri de les persones i ambdós sons eren música per a mi. Els col·legues parlaven entre ells, resolien dubtes. Avui van al Google i hi és tot. Aquesta deshumanització m’incomoda. No m’agradaria viure en un món on no ens puguem mirar a la cara els uns als altres. Quan ara vaig a les redaccions veig els redactors amb posat tal de concentració mirant el computador que tinc por de fer nosa, d’interrompre algun pensament. Passen el dia amb el seu interlocutor, però per a mi transmeten la sensació d’estar molt sols.
—Tornem per un moment a la vostra obra: els vostres llibres es caracteritzen per ser molt breus, molt intensos, divertits però amb una gran dosi de critica social…
—És clar, de fet les històries breus i divertides són excel·lents per poder fer crítiques molt dures de la vida real.
—Així doncs, les novel·les serveixen –com a mínim en el vostre cas- per anar una passa més enllà que en el periodisme, on calen les proves documentals, per fer crítica social?
—Admeto que en el meu cas és així, però sobretot començant pel fet que els llibres tenen un temps de vida molt superior als diaris. Potser el que ens cal és prendre consciència d’això.
